Hoquei sobre patins
La màgia del tres
Guillem Cabestany és el primer tècnic que es classifica per jugar la final a quatre amb tres equips diferents: el Vendrell, el Breganze i ara el Porto
“Teníem una
espina clavada de les eliminacions a quarts de final contra l’Oliveirense i el Reus”El 3 de març del 2013, el Moritz Vendrell, dirigit per Guillem Cabestany (Sant Pere de Riudebitlles, 1976), va guanyar la copa a Oviedo, el seu primer títol en 55 anys d’història, en una final poc recomanable per a cardíacs contra el Reus. El temps reglamentari va finalitzar amb empat (3-3) i Xavi Barroso, llavors cedit pel Barça, va marcar el gol d’or, possiblement el més celebrat de la història de l’hoquei penedesenc. Si més no, del vendrellenc. De fet, el 3-3 ja va ser miraculós, perquè el Reus d’Alejandro Domínguez guanyava per 3-1 quan faltaven dos minuts. Xavi Costa i Eloi Albesa van empatar. Des d’aquell dia, en l’àmbit periodístic vendrellenc es va parlar de “la màgia del tres” fent referència a la coincidència de l’èxit amb el número de dia, de mes i d’any, al resultat després dels 50 minuts i al fet que l’equip va acabar l’OK Lliga tercer. Cinc anys més tard, Cabestany també ha obtingut un altre èxit que es pot referenciar al número màgic. Dissabte va classificar el Porto per a la final a quatre europea gràcies a una exhibició contra el Benfica (9-2) i es va convertir en l’únic entrenador que ho ha aconseguit, en el format de fase final, amb tres equips diferents. L’any passat, a més, reforçant la teoria del tres va guanyar el triplet: lliga, copa i supercopa.
La golejada contra el Benfica va ser sonada i ha transcendit. En el minut 10, els Dragões ja dominaven per un clamorós 5-0. “El disfruto més ara que el veig amb vídeo, perquè hi ha molta tensió i sempre pateixes. En la primera part ens va sortit tot rodó i vam tenir una efectivitat brutal. El Benfica pressiona molt amunt i nosaltres, també. En la supercopa ja vam quedar 13-7”, relata l’entrenador, que veu encara molt lluny el duel de semifinals contra l’Sporting: “No hi penso. Encara queda un mes i, aquí, en cada partit et jugues seguir viu en la lliga o en la copa. Dimecres vam jugar un partit molt complicat que vam guanyar a la pista del Braga (2-5).”
Cabestany es va estrenar el 2014 al Palau amb el sorprenent Moritz Vendrell –derrota contra el Porto (3-6)–; el 2015 va accedir, inesperadament, a la final a quatre amb el Breganze –5-1 en contra davant del Barça també a semifinals–, i ara, seguint un guió més previsible, amb el Porto en el tercer intent: “Teníem una espina clavada dels dos anys anteriors de les eliminacions a quarts contra l’Oliveirense i el Reus. Accedir a la final a quatre és haver complert amb el que toca. Amb el Breganze i el Vendrell va ser diferent, van ser èxits sonats.” La decepció recent més grandiloqüent del club portuguès a Europa, però, va ser la final perduda al Dragão Caixa el 2013 contra el Benfica, l’etern rival, que també, en certa manera, ha afegit pressió: “Aquell va ser el cop més dur tant per al club com per als dirigents i l’afició. Nosaltres tenim tres jugadors que hi eren: Hélder Nunes, Jorge Silva i Nélson Filipe.” En un sentit cronològic, Cabestany ja havia tastat una altra final a quatre, la CERS jugada al Vendrell i en la qual l’equip local va obtenir el títol el 2013 en una altra final agònica contra el Vic resolta amb un gol d’or de Xavi Costa. Sigui com vulgui, i seguint amb el relat d’alegries, s’hauria de referir ja a la màgia del cinc quan es fa referència a la copa, competició que s’ha endut cinc cops seguits en tres campionats diferents amb, ara sí, tres equips diferents, el Moritz Vendrell (2), el Breganze i el Porto (2): “Vulguis que no, els títols reforcen el mètode, el treball, l’estil amb les modificacions necessàries, el dia a dia que no he canviat en els vuit anys que fa que entreno.”
Hi altres tècnics que han arribat a la fase final europea instaurada el curs 1996/1997 amb dos equips diferents. És el cas, entre d’altres, de Carlos Figueroa, campió amb el Barça i amb el Reus o de Ferran Pujalte, que va obtenir el títol amb els blaugrana i s’hi va quedar a les portes amb el Vic. També entra en aquest apartat el portuguès To Neves, que la va disputar amb el Porto i dos cops amb l’Oliveirense. De fet, va perdre la final citada del 2013 a casa amb el Porto contra el Benfica i la del 2014 al Palau contra el Barça. L’any passat va cedir a Lleida amb l’Oliveirense contra el Reus. Els èxits de l’esport són efímers. Dissabte, el Porto torna a jugar a casa contra el Benfica en els quarts de la copa: “Nosaltres tenim confiança però ells estaran molt motivats. Mentalment, no és fàcil tornar-hi a jugar.” En la lliga, el Porto és segon empatat amb el Benfica i a un punt de l’Sporting, l’equip que “juga amb més precaucions defensives”.