Viatge a Ítaca
L’últim campionat de setze equips sense ‘play-off’ manté els bioritmes esportius inalterables: el Barça és el favorit i espera prolongar la tirania davant l’efervescència del Liceo i del Reus, paradigma de l’èxode portuguès
La temporada de transició cap al reclamat play-off pel títol tindrà l’excepcionalitat dels quatre descensos, en comptes dels tres habituals, i la reiteració jeràrquica del favoritisme del Barça Lassa, campió les cinc últimes temporades. De fet, les eliminatòries pel títol que es pretenen implantar en el curs 2019/2020 i que requerien, per qüestions de calendari, un aprimament fins als catorze equips, en comptes dels setze actuals –nomes hi haurà dos ascensos de l’OK Lliga Plata–, són un antídot per combatre el domini dels blaugrana i també –siguem justos– una eina per allargar l’interès. Rere el Barça, igual que sempre però moralment ara més que mai, se situa el Liceo, temible a un sol partit, com va demostrar en els tres enfrontaments contra el Barça del curs passat i sobretot diumenge passat, quan va pispar la supercopa als d’Edu Castro. Demà tots dos se les hauran de nou a Riazor en la primera jornada. El gran problema de l’equip gallec són els desplaçaments a Sant Sadurní o a Reus, o a altres pistes on s’acostuma a perdre bous i esquelles. El seu poder de combinació continua sent un referent i ara, amb Juan Copa de tècnic, té una defensa més solvent. Però amb només dos canvis és difícil aguantar el ritme de l’alta exigència.
El tercer en discòrdia per història i per plantilla torna a ser el Reus, que tot i que ha perdut grans figures –Albert Casanovas, Raül Marín i Marc Torra, que aviat és dit– ha fitxat també efectius molt interessants i té una rotació més àmplia que el curs passat. Cinc minuts de desgavell el van condemnar contra els gallecs en la supercopa, però en la segona part va donar motius d’esperança.
El Noia Freixenet i el Lleida aspiren a una de les quatre places de la lliga europea, competició de la qual enguany gaudiran després de sis temporades d’absència els sadurninencs. L’àmplia rotació els hauria de permetre compaginar la divergència d’objectius. El Lleida, campió de la CERS, va tutejar el Barça en la final de la Lliga Catalana. Els bessons Di Benedetto han propiciat un salt qualitatiu i fan tenir esperances als de la Terra Ferma, que duen a terme una campanya de micromecenatge per assumir el repte europeu.
També té molt a dir l’Igualada Rigat, que disposa del mateix bloc però s’ha reforçat amb el reton estel·lar de Ton Baliu, un fitxatge de luxe procedent del Porto. El Voltregà, brillant semifinalista de la CERS, ha de tornar a parar el cop. Ja ho va fer quan li va marxar Alabart i ara ha de reinventar-se sense Gerard Teixidó (Breganze). El Caldes recupera per a l’OK Lliga el barceloní Álvaro Giménez, un golejador que ha bastit una trajectòria notable a Itàlia. Una altra recuperació per a la causa és la del torderenc Enric Torner, una figura al Forte que serà pal de paller al Girona, que ha perdut David Gelmà (Follonica). L’equip revelació del curs passat aspira a Europa i a la copa. El Vendrell s’ha descapitalitzat amb cinc baixes significatives –Eloi Mitjans acompanya Teixidó al Breganze–i el Vic afronta el segon any després de l’esplendor amb l’anhel d’evitar patiments.
Els quatre descensos són una mala notícia per als modestos. D’entrada, l’estadística constata que un percentatge alt de conjunts que han pujat baixen en la temporada del seu debut. L’exemple contrari és el del Citylift Girona, que s’ha consolidat i que serà mirall aquest curs per al Calafell Tot l’Any, el Sant Cugat, que debuta en la categoria, i l’Alcobendas, equip ascensor. Tant els nouvinguts com el Lloret Vila Esportiva –que enceta l’etapa post-Barceló i post-Marc Grau– o l’Alcoi intentaran fugir de la part baixa. Els que s’allunyin del foc tindran l’al·licient de mirar cap amunt i aspirar a la CERS o la copa, cada cop més cares.