La tem­po­rada de tran­sició cap al recla­mat play-off pel títol tindrà l’excep­ci­o­na­li­tat dels qua­tre des­cen­sos, en comp­tes dels tres habi­tu­als, i la rei­te­ració jeràrquica del favo­ri­tisme del Barça Lassa, campió les cinc últi­mes tem­po­ra­des. De fet, les eli­mi­natòries pel títol que es pre­te­nen implan­tar en el curs 2019/2020 i que reque­rien, per qüesti­ons de calen­dari, un apri­ma­ment fins als catorze equips, en comp­tes dels setze actu­als –nomes hi haurà dos ascen­sos de l’OK Lliga Plata–, són un antídot per com­ba­tre el domini dels blau­grana i també –siguem jus­tos– una eina per allar­gar l’interès. Rere el Barça, igual que sem­pre però moral­ment ara més que mai, se situa el Liceo, temi­ble a un sol par­tit, com va demos­trar en els tres enfron­ta­ments con­tra el Barça del curs pas­sat i sobre­tot diu­menge pas­sat, quan va pis­par la super­copa als d’Edu Cas­tro. Demà tots dos se les hau­ran de nou a Ria­zor en la pri­mera jor­nada. El gran pro­blema de l’equip gallec són els des­plaçaments a Sant Sadurní o a Reus, o a altres pis­tes on s’acos­tuma a per­dre bous i esque­lles. El seu poder de com­bi­nació con­ti­nua sent un refe­rent i ara, amb Juan Copa de tècnic, té una defensa més sol­vent. Però amb només dos can­vis és difícil aguan­tar el ritme de l’alta exigència.

El ter­cer en discòrdia per història i per plan­ti­lla torna a ser el Reus, que tot i que ha per­dut grans figu­res –Albert Casa­no­vas, Raül Marín i Marc Torra, que aviat és dit– ha fit­xat també efec­tius molt interes­sants i té una rotació més àmplia que el curs pas­sat. Cinc minuts de des­ga­vell el van con­dem­nar con­tra els gallecs en la super­copa, però en la segona part va donar motius d’espe­rança.

El Noia Frei­xe­net i el Lleida aspi­ren a una de les qua­tre pla­ces de la lliga euro­pea, com­pe­tició de la qual enguany gau­di­ran després de sis tem­po­ra­des d’absència els sadur­ni­nencs. L’àmplia rotació els hau­ria de per­me­tre com­pa­gi­nar la divergència d’objec­tius. El Lleida, campió de la CERS, va tute­jar el Barça en la final de la Lliga Cata­lana. Els bes­sons Di Bene­detto han pro­pi­ciat un salt qua­li­ta­tiu i fan tenir espe­ran­ces als de la Terra Ferma, que duen a terme una cam­pa­nya de micro­me­ce­natge per assu­mir el repte euro­peu.

També té molt a dir l’Igua­lada Rigat, que dis­posa del mateix bloc però s’ha reforçat amb el reton estel·lar de Ton Baliu, un fit­xatge de luxe pro­ce­dent del Porto. El Vol­tregà, bri­llant semi­fi­na­lista de la CERS, ha de tor­nar a parar el cop. Ja ho va fer quan li va mar­xar Ala­bart i ara ha de rein­ven­tar-se sense Gerard Tei­xidó (Bre­ganze). El Cal­des recu­pera per a l’OK Lliga el bar­ce­loní Álvaro Giménez, un gole­ja­dor que ha bas­tit una tra­jectòria nota­ble a Itàlia. Una altra recu­pe­ració per a la causa és la del tor­de­renc Enric Tor­ner, una figura al Forte que serà pal de paller al Girona, que ha per­dut David Gelmà (Follo­nica). L’equip reve­lació del curs pas­sat aspira a Europa i a la copa. El Ven­drell s’ha des­ca­pi­ta­lit­zat amb cinc bai­xes sig­ni­fi­ca­ti­ves –Eloi Mit­jans acom­pa­nya Tei­xidó al Bre­ganze–i el Vic afronta el segon any després de l’esplen­dor amb l’anhel d’evi­tar pati­ments.

Els qua­tre des­cen­sos són una mala notícia per als modes­tos. D’entrada, l’estadística cons­tata que un per­cen­tatge alt de con­junts que han pujat bai­xen en la tem­po­rada del seu debut. L’exem­ple con­trari és el del City­lift Girona, que s’ha con­so­li­dat i que serà mirall aquest curs per al Cala­fell Tot l’Any, el Sant Cugat, que debuta en la cate­go­ria, i l’Alco­ben­das, equip ascen­sor. Tant els nou­vin­guts com el Llo­ret Vila Espor­tiva –que enceta l’etapa post-Bar­celó i post-Marc Grau– o l’Alcoi inten­ta­ran fugir de la part baixa. Els que s’allu­nyin del foc tin­dran l’al·lici­ent de mirar cap amunt i aspi­rar a la CERS o la copa, cada cop més cares.