Destacada en el repòquer
Hoquei sobre patins. Anna Casarramona ha guanyat els cinc títols europeus consecutius de la selecció espanyola femenina, i en l’últim va fer el gol de la tranquil·litat en la represa dels 1:45
L’osonenca Anna Casarramona, juntament amb l’asturiana Natasha Lee, són les dues components de l’actual selecció espanyola femenina que han estat presents i han tingut una actuació important en els cinc títols europeus consecutius que ha guanyat Espanya en els darrers deu anys (2009, 2011, 2013, 2015 i 2018). El sisè del palmarès el va aconseguir l’any 1995. La manlleuenca va guanyar el primer campionat d’Europa absolut amb 15 anys, en la seva primera aparició en la selecció estatal absoluta, i ara amb 24 ha aconseguit el cinquè en marcar el gol de la tranquil·litat (2-4), de falta directa, després de la represa de l’últim partit contra Portugal –els famosos 1:45–, que es va jugar dijous per finalitzar el campionat de Mealhada, a Portugal.
Les companyes
Aconseguir cinc títols europeus consecutius no ha estat gens fàcil, i Anna Casarramona destaca sobre tot el conjunt de companyes amb qui ha estat: “És molt difícil guanyar, i més fer-ho durant tant de temps. Però tenim un grup humà de jugadores que són molt bones, sobretot molt treballadores i amb ganes d’aprendre i millorar. Ens dona vida en cada campionat per superar-nos tant individualment com en equip.” L’actual ratxa europea es va iniciar l’any 2009 a la localitat francesa de Saint Omer i l’osonenca diu que té presents tots els títols: “Recordo tots els títols, tots tenen alguna cosa especial. El primer que vaig guanyar va ser la primera vegada que vaig entrar a la selecció espanyola absoluta, i després els altres també han sigut especials perquè han sigut amb un grup de jugadores que s’ha format molt maco.”
En aquests cinc títols un total de 24 jugadores, 21 de catalanes, han estat en els equips que han guanyat les medalles d’or. De les deu campiones actuals, Anna Casarramona i l’asturiana Natasha Lee, la capitana, són les que els han guanyat tots. Maria Díez, Laura Puigdueta i l’asturiana Sara González han estat campiones en els quatre darrers, mentre que Laura Vicente i Berta Busquets han guanyat els dos últims. Per a Laura Barcons, Anna Ferrer i l’asturiana Marta González ha estat el primer europeu. Espanya té sis títols de campiona d’Europa femenina en el seu palmarès. El primer el va guanyar l’any 1995, quan Anna Casarramona tenia un any i nou mesos, dues de les deu campiones actuals no havien complert els tres mesos i quatre encara no havien nascut.
El més surrealista
Dels cinc títols europeus que ha aconseguit, la manlleuenca no dubta a destacar l’actual: “Ha estat el títol més surrealista de guanyar. No ens esperàvem que pogués passar això. Teníem la necessitat personal de poder acabar aquest europeu a la pista i poder-lo guanyar.” Tornar a una pista per disputar el 1:45 que quedava del partit no va ser fàcil, i les jugadores van haver de fer una preparació específica dissenyada pel seleccionador estatal femení, Ricard Ares, i els seus ajudants en dues sessions d’entrenament, una al CAR de Sant Cugat i l’altra a Portugal. “Penso que va ser clau que entrenéssim les diferents possibilitats i que poguéssim parlar entre totes del que faríem, i que tinguéssim clar què havíem de fer en cada moment per estar tranquil·les i poder jugar al màxim. Amb la màxima intensitat però amb el cap fred”, comenta Anna Casarramona. El resultat final va ser bo perquè es va guanyar el títol, però no va ser fàcil, i la manlleuenca va tenir la responsabilitat de xutar la falta directa que va sentenciar el partit. “L’entrenador ja havia dit el dia abans qui tiraria la directa, i tu ja mentalment et prepares, i la directa l’havia entrenat molt durant la preparació i tenia molt clar què havia de fer”.
Per guanyar el títol les jugadores van tornar a fer més sacrificis –des de l’1 d’agost que s’entrenaven–, van tornar a demanar festa a la feina o van aparcar una mica els estudis, i les tres jugadores asturianes van tornar a venir a Catalunya per a la sessió d’entrenament. “Ha costat, però si volíem encarar els 1:45 de la millor manera, també ho havíem de fer.”