OK Lliga

PAU BARGALLÓ

· RAÜL ROMEVA · LAURA ESTER / DANI LÓPEZ · DELFÍ GELI · JÈSSICA VALL · ROBERT MARTÍNEZ · DIEGO LÓPEZ · LAIA PALAU · CARLES ALEÑÁ · ERIKA VILLAÉCIJA

PROTAGONISTES 2018 “Guanyar a San Juan és una passada”

Bargalló ha aconseguit set títols en un any per emmarcar que el consagra com una figura mundial i ja té tota la col·lecció de corones d’aquest esport amb només 24 anys

Després d’haver vist la Intercontinental en vídeo, el que més destacaria és la companyonia que hi ha en tot el grup
Des que Edu Castro ha entrat de tècnic al Barça, obté resultats i l’equip juga bé. Sap molt d’hoquei i gestiona bé el grup
Em resulta difícil jugar contra el Noia, encara que hagin passat els anys, perquè jo soc molt del Noia

Amb 24 anys, Pau, Paueti, Bar­galló (Sant Sadurní, 1994), el petit de la nis­saga, ja s’ha rei­vin­di­cat com un exem­ple de pre­co­ci­tat: ha con­su­mat el ple i ha gua­nyat almenys un cop tots els títols pos­si­bles de l’hoquei sobre patins, tant en l’àmbit de clubs, amb el Barça, com de selec­ci­ons. La copa Inter­con­ti­nen­tal, en què va ser pro­ta­go­nista des­ta­cat, és el seu setè títol d’un 2018 per emmar­car en què ha com­ple­tat la col·lecció. Amb les idees molt clares, subrat­lla, en una entre­vista duta a terme a les caves Frei­xe­net de Sant Sadurní, el valor de la unió del ves­ti­dor blau­grana per damunt de les indi­vi­du­a­li­tats, es declara “un malalt d’hoquei” des de ben petit i no s’està d’elo­giar el seu entre­na­dor, Edu Cas­tro: “És un tècnic just.”

Qui­nes sen­sa­ci­ons va tenir en gua­nyar la copa Inter­con­ti­nen­tal a l’Aldo Can­toni de San Juan, amb més de 7.000 espec­ta­dors i con­tra un rival com el Porto?
Em feia il·lusió gua­nyar el títol perquè encara no el tenia, però fer-ho a San Juan era una de les il·lusi­ons que tenia des de petit. Ja havia vist el mun­dial del meu germà Jordi i havia com­pro­vat tota l’afició que hi ha. Quan ho veia per la tele­visió, m’agra­dava pen­sar que juga­ria en aquell esce­nari algun dia. Només entrant a l’Olim­pia de San Juan, que era una pista molt petita, ja vam com­pro­var la il·lusió dels nens per la nos­tra presència. I després anar a l’Aldo Can­toni, amb més de 7.000 espec­ta­dors, i gua­nyar-hi el títol va ser una pas­sada. Mai havia jugat amb tant de públic.
Es van sen­tir ido­la­trats.
Efec­ti­va­ment. Sí que estem acos­tu­mats a anar a sig­nar autògrafs als nens després dels par­tits al Palau, però tam­poc n’hi sol haver gai­res. Allà tots els nens volien autògrafs, tant al pavelló com al car­rer. Era una boge­ria.
Vista l’experiència efímera, li agra­da­ria ser mediàtic a temps com­plet o l’ano­ni­mat de l’hoquei ja li està bé?
Les dues parts tenen coses bones i coses dolen­tes. Ens agrada que amb un som­riure o un autògraf puguis fer feliç un nen. Això no té preu. És clar que, si aquí ho visquéssim igual que a San Juan, també estaríem con­tents. Per un altre cos­tat, també pen­sem que la vida que por­ten els fut­bo­lis­tes, que no poden, com qui diu, ni sor­tir al car­rer, no és la millor i que el nos­tre mig ano­ni­mat, en aquest sen­tit, és posi­tiu.
Li agrada el fut­bol?
Sí, soc del Barça. De petit sem­pre anava a veure els par­tits amb el meu avi. Soc del Barça pel meu avi i pel meu pare.
Tor­nant a l’hoquei, quins van ser els seus ídols?
Sem­pre he tin­gut com a màxim refe­rent el meu germà Jordi, perquè el tenia a casa i perquè sem­pre m’hi fixava i m’encan­tava com a juga­dor. He vist tant d’hoquei anant a veure els meus ger­mans Oriol i Jordi, que al final em fixava en tots els juga­dors, perquè tots eren molt bons en aquell nivell. Pot­ser si n’hagués de des­ta­car tres, serien el Jordi, Pedro Gil i Marc Gual, que han estat la base de la selecció espa­nyola en tots els anys que van gua­nyar molts títols. Tots tres són d’aquí de Sant Sadurní i els he cone­gut de ben petit. Són els tres amb els quals m’iden­ti­fico més.
Car­los Gil, l’extècnic del Liceo, va par­lar de l’ADN dels juga­dors for­mats al Noia.
Si s’hagués de dir algun adjec­tiu que definís els juga­dors sor­tits del Noia, seria com­pe­ti­tius. Des de ben petits der­rotàvem clubs amb millors juga­dors gràcies al nos­tre caràcter com­pe­ti­tiu.
A banda d’un do, ha influït en la seva visió de joc perifèrica la figura del seu germà i el fet d’haver tin­gut Marc Gual de pri­mer tècnic a la base del Noia?
Sí, segur que sí. De petit, cada cap de set­mana anava a veure mínim dos par­tits, el del Noia i el que jugava el meu germà Jordi, fos on fos. Amb el meu germà, encara que estiguéssim allu­nyats, sem­pre ens trucàvem, i el dia que em venia a veure i jo era més petit, m’inten­tava cor­re­gir alguna cosa, però sense ata­ba­lar-me gaire. Només per aju­dar-me.
Va començar a jugar al col·legi Sant Josep com molts altres juga­dors del seu poble?
No vaig arri­bar a jugar-hi fede­rat. Hi vaig començar a pati­nar i, quan tenia tres o qua­tre anys, vaig triar el Noia. Sem­pre m’ha agra­dat molt, el Noia. A banda que li estic molt agraït i que ha sig­ni­fi­cat molt per a mi, ja va ser la meva pri­mera decisió, suposo que perquè els meus ger­mans ja hi eren. Jo vaig anar al Noia i, dels altres com­panys de classe, alguns van venir també al Noia i d’altres es van que­dar al Sant Josep. Quan eren infan­tils, tots els del Sant Josep van venir al Noia.
El títol de la Inter­con­ti­nen­tal va començar el dia que van per­dre a la pista de l’Oli­vei­rense en la lliga euro­pea?
No. Si haguéssim gua­nyat aquell par­tit, hauríem anat a l’Argen­tina amb les matei­xes ganes. És clar que el de Por­tu­gal és un resul­tat que no volíem i que no esperàvem, i que inten­ta­rem tor­nar-los quan vin­guin al Palau en la segona volta. Però són coses inde­pen­dents. Quan hi ha en joc un títol d’aquesta mag­ni­tud, sigui el pri­mer o el quinzè, sem­pre el volem gua­nyar i sem­pre sor­tim amb el mateix espe­rit.
3/3 en finals con­tra el Porto en pocs mesos, i aquest cop anant per sota. Va ser una qüestió de ganes, de men­ta­li­tat…
Sí, per men­ta­li­tat en els moments impor­tants. Ja ho tenia bas­tant al cap, però després d’haver vist el par­tit en vídeo, el que més des­ta­ca­ria és la com­pa­nyo­nia que hi ha en tot el grup. El Barça és un dels millors equips del món i pot­ser té la millor plan­ti­lla, i veus els de la ban­queta que no paren d’ani­mar els que juguen. El ves­ti­dor del Barça és com una gran família tras­lla­dada a un equip d’elit. I això costa molt.
Per anar tan­cant el capítol de la Inter­con­ti­nen­tal, alguna anècdota a San Juan?
Les male­tes que portàvem en un carro per anar a entre­nar-nos a la pista de l’Olim­pia van sal­tar per la car­re­tera i, com que anàvem escor­tats, la poli­cia les va anar reco­llint; si no, ves a saber on hau­rien aca­bat.
Per molt bo que sigui, un juga­dor que arriba al Barça ha d’accep­tar un canvi de rol en un col·lec­tiu ple de figu­res.
Un juga­dor, esti­gui en el club que esti­gui, si és legal, ha de tenir clar que ell sol no pot gua­nyar ningú i que tot l’equip fa la força. Al final, tu arri­bes al Barça i saps que hi ha vuit juga­dors de pista i dos por­ters del màxim nivell, i has de tenir clar que tu pots ren­dir uns quants minuts i que arri­barà un moment en què estaràs can­sat i haurà de sor­tir un com­pany. Això tot­hom ho entén i tenim un ves­ti­dor magnífic. Jo, de fet, con­fesso que abans d’arri­bar no em pen­sava que hi hagués aquest ambi­ent tan bo. Me n’havien par­lat i sabia que eren bona gent, però no m’ima­gi­nava que arribés a aquest nivell.
S’intu­eix amb el llen­guatge dels ges­tos, en les abraçades...
Al final, amb els ges­tos, amb les cele­bra­ci­ons quan mar­quem gols, es veu com és un equip, perquè aques­tes coses no les pots fin­gir.
En el seu pri­mer curs al Barça (2016/17) va ser nome­nat millor juga­dor de l’OK Lliga i MVP de la copa, un fet inu­sual en un debu­tant al club. Jugar abans al Liceo li va apla­nar el camí?
Els dos anys al Liceo em van aju­dar molt a millo­rar el meu joc, sobre­tot el joc sense pilota. Tota la vida havia estat acos­tu­mat, en el meu equip en cate­go­ries infe­ri­ors, a por­tar molt la pilota i a ser jo cada cop el pro­ta­go­nista de les juga­des. Al Liceo, Gil em va ense­nyar mol­tes coses per millo­rar sense pilota.
De fet, allà la duia més el seu germà Jordi...
Sí, i altres juga­dors. Tot ple­gat em va aju­dar en la meva adap­tació al Barça. Els MVP, al cap i a la fi, ho són gràcies a tot l’equip, i ho penso de veri­tat. Em sento orgullós del de l’OK Lliga, votat per capi­tans i entre­na­dors.
Un altre fac­tor favo­ra­ble per a la seva adap­tació és la poli­valència.
Soc poli­va­lent pel meu apre­nen­tatge. De petit pot­ser jugava més enrere en una cate­go­ria i després anava a reforçar els més grans i em posa­ven més enda­vant. I encara ara al Barça no tinc una posició gaire esta­blerta, perquè depèn dels com­panys en aquell moment.
Set títols, sis amb el Barça i l’euro­peu amb la selecció espa­nyola. Ho havia somiat mai?
Pot­ser això no, però sí que havia somiat de petit estar en un club en què pogués llui­tar per tot, i el Barça és el màxim expo­nent per acon­se­guir-ho. Estic molt con­tent de tots els títols.
Ple de títols als 24 anys. Pre­co­ci­tat abso­luta.
Això de petit ja em feia gràcia, perquè el meu germà Jordi, no sé amb quina edat, també ho va acon­se­guir. No fa gai­res anys, pen­sava: “Com pot ser que el meu germà hagi gua­nyat tots els títols que hi ha?” I ho veia com una cosa ina­bas­ta­ble. Ara estic molt satis­fet i orgullós, i això m’anima a con­ti­nuar i a inten­tar-los gua­nyar com més vega­des millor.
Quins entre­na­dors l’han mar­cat?
Pot­ser Car­los Gil em va mar­car, i ara també des­ta­ca­ria Edu Cas­tro, perquè, de fet, ja s’ha vist. Des que diri­geix el Barça, ha acon­se­guit grans resul­tats i l’equip també ha fet un bon joc. No només gua­nyem, sinó que, a més, fem un joc vistós, i això la gent ho agra­eix. A banda de saber molt d’hoquei, sap ges­ti­o­nar molt bé el grup. Ges­ti­o­nar un equip com el Barça, en què pot­ser hi ha els millors juga­dors, és difícil. Si tu par­les amb qual­se­vol juga­dor del Barça, encara que sigui en pri­vat, mai et dirà res dolent de l’Edu. Al con­trari: tot­hom n’està con­tent i satis­fet. És un entre­na­dor just, que ajuda el juga­dor a treure el màxim ren­di­ment de si mateix i que es mereix l’èxit.
Què sent quan juga con­tra el Noia?
Em resulta difícil, encara que hagin pas­sat els anys, perquè jo soc molt del Noia. Sem­pre que vinc a veure el Noia i juga con­tra un altre equip, hi vaig molt a favor. Quan t’hi enfron­tes, t’has d’inten­tar abs­treure dels sen­ti­ments i defen­sar els teus colors. Sobre­tot, costa molt jugar a l’Ate­neu, amb la gent a la gra­de­ria que sem­pre t’ha ani­mat. Has de ser pro­fes­si­o­nal.
El recordo a Bla­nes ani­mant el Noia en una copa…
De fet, intento no cele­brar els gols a l’Ate­neu per res­pecte al Noia i a la gent de Sant Sadurní, tot i que algun cop se m’ha esca­pat alguna mínima cele­bració per la tensió o perquè el par­tit era molt impor­tant.
De gran vol­dria ser Pana­dero, Egur­rola, Gual…?
Són exem­ples a seguir. És ini­ma­gi­na­ble el que han acon­se­guit. I con­ti­nuen entre­nant-se com ningú cada dia, i ho dis­fru­ten. És una pas­sada estar al seu cos­tat i apren­dre d’ells.
Creu que la res­posta del públic serà bona en els World Roller Games Bar­ce­lona 2019?
Aquí a Cata­lu­nya la gent segueix molt l’hoquei i hi ha poques opor­tu­ni­tats per veure les millors selec­ci­ons del món a Bar­ce­lona. Poden ser par­tits molt atrac­tius que poden atreure molta gent, i així ho espero.
Sen­tirà pressió, moti­vació...?
Tot indica que juga­rem al Palau Blau­grana i serà espec­ta­cu­lar. Això ens motiva.
Doble­ment favo­rits pel fet de jugar a Bar­ce­lona.
En mun­di­als, des­ta­ca­ria tres o qua­tre favo­rits. Espa­nya, l’Argen­tina i Por­tu­gal, i fins i tot Itàlia i França, que ha fet molt bona feina en els últims anys.
Què li va sem­blar l’orga­nit­zació dels WRG Nan­jing 2017?
Eren els pri­mers i, per ser els pri­mers, encara van anar força bé, tot i que hi havia coses a millo­rar. Els mem­bres de la comissió dels WRG Bar­ce­lona 2019 hi eren pre­sents i en van pren­dre nota.
Van apun­tar mol­tes coses?
Mol­tes coses, no. Però ben segur que les que van fer mala­ment no es repe­ti­ran a Bar­ce­lona. Ens consta que la comissió orga­nit­za­dora està tre­ba­llant de valent des de fa molt temps.
S’ha impul­sat la nova versió de la Inter­con­ti­nen­tal i els WRG 2019 van pel bon camí. Pot­ser alguna cosa està millo­rant en el món direc­tiu inter­na­ci­o­nal de l’hoquei...
Jo espero que sí. Veig coses com un par­tit a la set­mana per Esport3 de l’OK Lliga i altres tele­vi­si­ons. Hi ha alguns símpto­mes que fan creure que el nos­tre esport pujarà una mica, que és el que tots volem, tant els espor­tis­tes com els segui­dors.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)