Hoquei patins/ OK Lliga

PAU BARGALLÓ

· RAÜL ROMEVA · LAURA ESTER / DANI LÓPEZ · DELFÍ GELI · JÈSSICA VALL · ROBERT MARTÍNEZ · DIEGO LÓPEZ · LAIA PALAU · CARLES ALEÑÁ · ERIKA VILLAÉCIJA

PROTAGONISTES 2018 “Guanyar a San Juan és una passada”

Bargalló ha aconseguit set títols en un any per emmarcar que el consagra com una figura mundial i ja té tota la col·lecció de corones d’aquest esport amb només 24 anys

Després d’haver vist la Intercontinental en vídeo, el que més destacaria és la companyonia que hi ha en tot el grup
Des que Edu Castro ha entrat de tècnic al Barça, obté resultats i l’equip juga bé. Sap molt d’hoquei i gestiona bé el grup
Em resulta difícil jugar contra el Noia, encara que hagin passat els anys, perquè jo soc molt del Noia

Amb 24 anys, Pau, Paueti, Bargalló (Sant Sadurní, 1994), el petit de la nissaga, ja s’ha reivindicat com un exemple de precocitat: ha consumat el ple i ha guanyat almenys un cop tots els títols possibles de l’hoquei sobre patins, tant en l’àmbit de clubs, amb el Barça, com de seleccions. La copa Intercontinental, en què va ser protagonista destacat, és el seu setè títol d’un 2018 per emmarcar en què ha completat la col·lecció. Amb les idees molt clares, subratlla, en una entrevista duta a terme a les caves Freixenet de Sant Sadurní, el valor de la unió del vestidor blaugrana per damunt de les individualitats, es declara “un malalt d’hoquei” des de ben petit i no s’està d’elogiar el seu entrenador, Edu Castro: “És un tècnic just.”

Quines sensacions va tenir en guanyar la copa Intercontinental a l’Aldo Cantoni de San Juan, amb més de 7.000 espectadors i contra un rival com el Porto?
Em feia il·lusió guanyar el títol perquè encara no el tenia, però fer-ho a San Juan era una de les il·lusions que tenia des de petit. Ja havia vist el mundial del meu germà Jordi i havia comprovat tota l’afició que hi ha. Quan ho veia per la televisió, m’agradava pensar que jugaria en aquell escenari algun dia. Només entrant a l’Olimpia de San Juan, que era una pista molt petita, ja vam comprovar la il·lusió dels nens per la nostra presència. I després anar a l’Aldo Cantoni, amb més de 7.000 espectadors, i guanyar-hi el títol va ser una passada. Mai havia jugat amb tant de públic.
Es van sentir idolatrats.
Efectivament. Sí que estem acostumats a anar a signar autògrafs als nens després dels partits al Palau, però tampoc n’hi sol haver gaires. Allà tots els nens volien autògrafs, tant al pavelló com al carrer. Era una bogeria.
Vista l’experiència efímera, li agradaria ser mediàtic a temps complet o l’anonimat de l’hoquei ja li està bé?
Les dues parts tenen coses bones i coses dolentes. Ens agrada que amb un somriure o un autògraf puguis fer feliç un nen. Això no té preu. És clar que, si aquí ho visquéssim igual que a San Juan, també estaríem contents. Per un altre costat, també pensem que la vida que porten els futbolistes, que no poden, com qui diu, ni sortir al carrer, no és la millor i que el nostre mig anonimat, en aquest sentit, és positiu.
Li agrada el futbol?
Sí, soc del Barça. De petit sempre anava a veure els partits amb el meu avi. Soc del Barça pel meu avi i pel meu pare.
Tornant a l’hoquei, quins van ser els seus ídols?
Sempre he tingut com a màxim referent el meu germà Jordi, perquè el tenia a casa i perquè sempre m’hi fixava i m’encantava com a jugador. He vist tant d’hoquei anant a veure els meus germans Oriol i Jordi, que al final em fixava en tots els jugadors, perquè tots eren molt bons en aquell nivell. Potser si n’hagués de destacar tres, serien el Jordi, Pedro Gil i Marc Gual, que han estat la base de la selecció espanyola en tots els anys que van guanyar molts títols. Tots tres són d’aquí de Sant Sadurní i els he conegut de ben petit. Són els tres amb els quals m’identifico més.
Carlos Gil, l’extècnic del Liceo, va parlar de l’ADN dels jugadors formats al Noia.
Si s’hagués de dir algun adjectiu que definís els jugadors sortits del Noia, seria competitius. Des de ben petits derrotàvem clubs amb millors jugadors gràcies al nostre caràcter competitiu.
A banda d’un do, ha influït en la seva visió de joc perifèrica la figura del seu germà i el fet d’haver tingut Marc Gual de primer tècnic a la base del Noia?
Sí, segur que sí. De petit, cada cap de setmana anava a veure mínim dos partits, el del Noia i el que jugava el meu germà Jordi, fos on fos. Amb el meu germà, encara que estiguéssim allunyats, sempre ens trucàvem, i el dia que em venia a veure i jo era més petit, m’intentava corregir alguna cosa, però sense atabalar-me gaire. Només per ajudar-me.
Va començar a jugar al col·legi Sant Josep com molts altres jugadors del seu poble?
No vaig arribar a jugar-hi federat. Hi vaig començar a patinar i, quan tenia tres o quatre anys, vaig triar el Noia. Sempre m’ha agradat molt, el Noia. A banda que li estic molt agraït i que ha significat molt per a mi, ja va ser la meva primera decisió, suposo que perquè els meus germans ja hi eren. Jo vaig anar al Noia i, dels altres companys de classe, alguns van venir també al Noia i d’altres es van quedar al Sant Josep. Quan eren infantils, tots els del Sant Josep van venir al Noia.
El títol de la Intercontinental va començar el dia que van perdre a la pista de l’Oliveirense en la lliga europea?
No. Si haguéssim guanyat aquell partit, hauríem anat a l’Argentina amb les mateixes ganes. És clar que el de Portugal és un resultat que no volíem i que no esperàvem, i que intentarem tornar-los quan vinguin al Palau en la segona volta. Però són coses independents. Quan hi ha en joc un títol d’aquesta magnitud, sigui el primer o el quinzè, sempre el volem guanyar i sempre sortim amb el mateix esperit.
3/3 en finals contra el Porto en pocs mesos, i aquest cop anant per sota. Va ser una qüestió de ganes, de mentalitat…
Sí, per mentalitat en els moments importants. Ja ho tenia bastant al cap, però després d’haver vist el partit en vídeo, el que més destacaria és la companyonia que hi ha en tot el grup. El Barça és un dels millors equips del món i potser té la millor plantilla, i veus els de la banqueta que no paren d’animar els que juguen. El vestidor del Barça és com una gran família traslladada a un equip d’elit. I això costa molt.
Per anar tancant el capítol de la Intercontinental, alguna anècdota a San Juan?
Les maletes que portàvem en un carro per anar a entrenar-nos a la pista de l’Olimpia van saltar per la carretera i, com que anàvem escortats, la policia les va anar recollint; si no, ves a saber on haurien acabat.
Per molt bo que sigui, un jugador que arriba al Barça ha d’acceptar un canvi de rol en un col·lectiu ple de figures.
Un jugador, estigui en el club que estigui, si és legal, ha de tenir clar que ell sol no pot guanyar ningú i que tot l’equip fa la força. Al final, tu arribes al Barça i saps que hi ha vuit jugadors de pista i dos porters del màxim nivell, i has de tenir clar que tu pots rendir uns quants minuts i que arribarà un moment en què estaràs cansat i haurà de sortir un company. Això tothom ho entén i tenim un vestidor magnífic. Jo, de fet, confesso que abans d’arribar no em pensava que hi hagués aquest ambient tan bo. Me n’havien parlat i sabia que eren bona gent, però no m’imaginava que arribés a aquest nivell.
S’intueix amb el llenguatge dels gestos, en les abraçades...
Al final, amb els gestos, amb les celebracions quan marquem gols, es veu com és un equip, perquè aquestes coses no les pots fingir.
En el seu primer curs al Barça (2016/17) va ser nomenat millor jugador de l’OK Lliga i MVP de la copa, un fet inusual en un debutant al club. Jugar abans al Liceo li va aplanar el camí?
Els dos anys al Liceo em van ajudar molt a millorar el meu joc, sobretot el joc sense pilota. Tota la vida havia estat acostumat, en el meu equip en categories inferiors, a portar molt la pilota i a ser jo cada cop el protagonista de les jugades. Al Liceo, Gil em va ensenyar moltes coses per millorar sense pilota.
De fet, allà la duia més el seu germà Jordi...
Sí, i altres jugadors. Tot plegat em va ajudar en la meva adaptació al Barça. Els MVP, al cap i a la fi, ho són gràcies a tot l’equip, i ho penso de veritat. Em sento orgullós del de l’OK Lliga, votat per capitans i entrenadors.
Un altre factor favorable per a la seva adaptació és la polivalència.
Soc polivalent pel meu aprenentatge. De petit potser jugava més enrere en una categoria i després anava a reforçar els més grans i em posaven més endavant. I encara ara al Barça no tinc una posició gaire establerta, perquè depèn dels companys en aquell moment.
Set títols, sis amb el Barça i l’europeu amb la selecció espanyola. Ho havia somiat mai?
Potser això no, però sí que havia somiat de petit estar en un club en què pogués lluitar per tot, i el Barça és el màxim exponent per aconseguir-ho. Estic molt content de tots els títols.
Ple de títols als 24 anys. Precocitat absoluta.
Això de petit ja em feia gràcia, perquè el meu germà Jordi, no sé amb quina edat, també ho va aconseguir. No fa gaires anys, pensava: “Com pot ser que el meu germà hagi guanyat tots els títols que hi ha?” I ho veia com una cosa inabastable. Ara estic molt satisfet i orgullós, i això m’anima a continuar i a intentar-los guanyar com més vegades millor.
Quins entrenadors l’han marcat?
Potser Carlos Gil em va marcar, i ara també destacaria Edu Castro, perquè, de fet, ja s’ha vist. Des que dirigeix el Barça, ha aconseguit grans resultats i l’equip també ha fet un bon joc. No només guanyem, sinó que, a més, fem un joc vistós, i això la gent ho agraeix. A banda de saber molt d’hoquei, sap gestionar molt bé el grup. Gestionar un equip com el Barça, en què potser hi ha els millors jugadors, és difícil. Si tu parles amb qualsevol jugador del Barça, encara que sigui en privat, mai et dirà res dolent de l’Edu. Al contrari: tothom n’està content i satisfet. És un entrenador just, que ajuda el jugador a treure el màxim rendiment de si mateix i que es mereix l’èxit.
Què sent quan juga contra el Noia?
Em resulta difícil, encara que hagin passat els anys, perquè jo soc molt del Noia. Sempre que vinc a veure el Noia i juga contra un altre equip, hi vaig molt a favor. Quan t’hi enfrontes, t’has d’intentar abstreure dels sentiments i defensar els teus colors. Sobretot, costa molt jugar a l’Ateneu, amb la gent a la graderia que sempre t’ha animat. Has de ser professional.
El recordo a Blanes animant el Noia en una copa…
De fet, intento no celebrar els gols a l’Ateneu per respecte al Noia i a la gent de Sant Sadurní, tot i que algun cop se m’ha escapat alguna mínima celebració per la tensió o perquè el partit era molt important.
De gran voldria ser Panadero, Egurrola, Gual…?
Són exemples a seguir. És inimaginable el que han aconseguit. I continuen entrenant-se com ningú cada dia, i ho disfruten. És una passada estar al seu costat i aprendre d’ells.
Creu que la resposta del públic serà bona en els World Roller Games Barcelona 2019?
Aquí a Catalunya la gent segueix molt l’hoquei i hi ha poques oportunitats per veure les millors seleccions del món a Barcelona. Poden ser partits molt atractius que poden atreure molta gent, i així ho espero.
Sentirà pressió, motivació...?
Tot indica que jugarem al Palau Blaugrana i serà espectacular. Això ens motiva.
Doblement favorits pel fet de jugar a Barcelona.
En mundials, destacaria tres o quatre favorits. Espanya, l’Argentina i Portugal, i fins i tot Itàlia i França, que ha fet molt bona feina en els últims anys.
Què li va semblar l’organització dels WRG Nanjing 2017?
Eren els primers i, per ser els primers, encara van anar força bé, tot i que hi havia coses a millorar. Els membres de la comissió dels WRG Barcelona 2019 hi eren presents i en van prendre nota.
Van apuntar moltes coses?
Moltes coses, no. Però ben segur que les que van fer malament no es repetiran a Barcelona. Ens consta que la comissió organitzadora està treballant de valent des de fa molt temps.
S’ha impulsat la nova versió de la Intercontinental i els WRG 2019 van pel bon camí. Potser alguna cosa està millorant en el món directiu internacional de l’hoquei...
Jo espero que sí. Veig coses com un partit a la setmana per Esport3 de l’OK Lliga i altres televisions. Hi ha alguns símptomes que fan creure que el nostre esport pujarà una mica, que és el que tots volem, tant els esportistes com els seguidors.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.