Màgia osonenca a Lisboa
Ferran Font triomfa plenament a l’Sporting amb 22 anys, després d’haver estat protagonista principal en la final de la lliga europea conquerida pels lleons i d’haver-se adaptat a la idiosincràsia del joc portuguès
“Va venir amb una etiqueta creativa, de golejador i expert en la bola aturada. Com a lleó ha confirmat les credencials i ha augmentat alguns nivells en l’hoquei mundial, fins al punt que avui és una de les referències de la modalitat.” Aquesta és la carta de presentació del virtuós Ferran Font (les Masies de Voltregà 1996) –23 gols en la lliga i 7 a Europa– que apareix al web de l’Sporting Club, el flamant campió d’Europa després de vèncer amb l’ai al cor el Benfica en la semifinal (5-4) i de derrotar el Porto (2-5) en la final amb dos gols i una assistència del català. La seva màgia en les directes i el seu joc descarat ja són icònics. Els seus tocs subtils sense deixar caure la bola en la falta directa van acabar al travesser de Filipão en la final. Llest, va aprofitar el rebuig i va fer embogir el João Rocha (1-3), el nou de trinca coliseu verd-i-blanc, que va vibrar amb un títol que feia 42 anys que no entrava a les vitrines del club. Tal com ja passava al Vic, les directes són generalment patrimoni de Font, que va renovar l’any passat i té contracte fins al 2021. “Cada vegada és més difícil batre els porters i per això vaig tocar en l’aire. Són coses que abans fins i tot no et deixaven fer alguns tècnics”, relata.
Aventurer, va aterrar a l’Sporting amb 19 anys el 2016, tota una experiència vital: “Visc amb la meva xicota des que vaig arribar. Això em va ajudar a adaptar-me perquè mai havia sortit de casa. Venia a un club nou i amb un idioma nou.” També va haver de fer una metamorfosi tàctica: “La primera temporada em va costar perquè l’estil de joc a la lliga portuguesa és ben diferent. A Portugal el joc és més alegre. A mi em va bé perquè sempre he sigut ofensiu. Per això sempre em renyaven al Vic, perquè estava més pendent d’atacar. He de dir que em va anar bé i que amb Ferran Pujalte de tècnic vaig aprendre a defensar millor. Això també m’ha ajudat. Diríem, però, que l’Sporting és un dels equips més ordenats” Al Vic va fer eclosió en la copa del 2015 a Blanes esdevenint un exemple de precocitat en el llançament de directes.
La final a quatre
L’equip de Paulo Freitas, en plena progressió, ha fet un pas endavant: “No ens vam quedar tant al darrere com l’any passat quan vam perdre contra el Porto la semifinal. Aquest curs hem fet un pas endavant, també provocat per les característiques dels jugadors que s’han fitxat.” L’Sporting tenia la semifinal encarrilada per 4-1, però li va tocar patir amb el 4-4. La final va ser més plàcida: “Vam fer un partit rodó i no vam concedir gairebé contraatacs al Porto. El nostre porter Ângelo Girão va estar a un gran nivell. A casa no podíem fallar. Personalment, estic content del meu partit.”
Refundat “ara fa sis anys des de la tercera divisió” i amb un èxit primigeni en la CERS del 2015 que li va pispar al Reus a Igualada, l’Sporting ha fet passos agegantats fins que el curs passat va guanyar la lliga 30 anys després, una fita històrica que va transcendir arreu. La lliga actual la té impossible perquè el Porto ja l’acarona, però també aspira a endur-se la final a quatre de la copa.
EL PROTAGONISTA
Tres catalans i la il·lusió pels WRG
Comparteix vestidor amb el veterà sadurninenc Pedro Gil –23 gols en la lliga– i amb el reusenc Raül Marín (12), nou d’aquest curs. Al Benfica, també lisboeta, hi juguen Albert Casanovas i Jordi Adroher. “Amb els companys de selecció i d’equip ens reunim de tant en tant per fer un cafè”, precisa. Té “molta il·lusió” per jugar els World Roller Games a Barcelona. Va ser campió d’Europa l’any passat i el seu estat de forma fa pensar que té molts números per ser-hi.
Un equip amb convocatòria
L’Sporting marca múscul i és l’únic club europeu que fins ara feia convocatòria perquè tenia dotze jugadors en nòmina, tot i que des del febrer, el seu tècnic no comptava amb João Pinto, estendard de l’equip que va guanyar la CERS i que marxa al Lodi. En la semifinal va quedar fora l’ex-Porto Vítor Hugo i en la final el sacrificat va ser un altre ex-Porto: Caio. “Es fa estrany tot i que passa en el futbol o el bàsquet, però ves a saber si això no serà el futur en l’hoquei.”