Moltes hores de vol
Feia 25 anys, des del curs 1993/94, que el Liceo no es quedava tot sol com ara davant de l’oligarquia de clubs catalans a l’elit
Els equips de fora van arribar a ser cinc a divisió d’honor tres cops: 1980/81, 1987/88 i 1998/99
Per primera vegada en 25 anys, l’OK Lliga tindrà tan sols un equip de fora de Catalunya, el Deportivo Liceo, sens dubte el club més fort de la història d’aquest esport a l’Estat espanyol tret dels del Principat. La solitud és un símptoma de la fortalesa dels equips de casa però alhora de les dificultats d’expansió de l’hoquei. El potent club de la Corunya es va quedar sol per primera vegada en l’exercici 1993/1994 quan el també gallec Dominicos, que ha pujat a l’OK Lliga plata, va baixar.
Amb empenta, el Liceo va alterar l’hegemonia de títols de lliga catalans en la temporada 1982-1983. El gel, però, l’havia trencat el 1980 la Cibeles d’Oviedo quan li va pispar la copa a l’intocable Barça de Josep Llorente a Salamanca el dia de Sant Joan. A banda dels èxits del Liceo, l’altre copa que va volar de les vitrines catalanes se la va endur el Dominicos contra el Reus (1990), una desfeta que, malauradament, va quedar en l’imaginari col·lectiu al club del Baix Camp. Els clubs de fora han de lluitar contra majors despeses en desplaçaments i les dificultats per tenir entrenaments i amistosos de qualitat. Enguany, per exemple, al Liceo li tocarà fer 26.000 quilòmetres.
Sigui com vulgui, els descensos de l’Alcoi i de l’Alcobendas i els ascensos del Taradell i el Palafrugell han provocat aquest curs aquesta circumstància en una lliga que enguany estrena format amb catorze equips, dos menys, i recupera el play-off pel títol i pel descens. Catalunya és un dels grans bressols a àmbit mundial a partir sobretot de l’arrelament de l’hoquei als pobles i ciutats petites –Sant Sadurní, Tordera, Sant Hipòlit, Igualada, Reus, Vic, etc...– i del planter que neix als col·legis, entre els quals n’és exemple recurrent el Sant Josep de Sant Sadurní. A l’exterior també s’ha repetit sovint el procediment amb el col·legi Claret de Sevilla o el Liceo la Paz a la Corunya. Abans a Barcelona hi havia més pistes que s’han perdut.
El predomini català no treu que hi hagi o hi hagi hagut focus històrics estatals de generació espontània prou destacats com Madrid, Galícia, Astúries, Tenerife, Alcoi, Sevilla, Alacant o fins i tot a Extremadura amb el Burguillos, rebatejat irònicament com el Burguillos del Penedès pel nombrós grup de jugadors de la comarca fitxats. El seu sostre va ser la divisió de plata. Abans, el Barça va fer mecenatge amb afiliacions a l’Alcobendas –antic Ruán Madrid i Alfaro–, que va tenir un equip de nivell, i amb el Macarena de Sevilla. Els propòsits eren la promoció i que els seus èxits tinguessin ressò a l’Estat. Més mercat, picant sempre l’ullet a una hipotètica i rumorejada incorporació del Madrid a la lliga que mai no es va produir.
Els arguments de creixement que hi ha ara damunt la taula són aprofitar l’embranzida dels World Roller Games, tot i que, certament, l’hoquei femení en va sortir més reforçat. En un àmbit més global, la creació d’una lliga europea més potent destriant definitivament el gra de la palla a l’aixopluc de la nova Associació Europea de Clubs sembla imprescindible.
Breu història inicial
La divisió d’honor va arrencar en el curs 1969-1970 amb ple d’equips catalans: el Barça, el Sentmenat, el Reus –campió de les quatre primeres edicions–, l’Igualada, el Mataró, l’Arenys de Munt, el RCD Espanyol, el Voltregà, el Vilanova, el Reus Ploms, el Vendrell, el Noia, el Coma Cros i el Cerdanyola. En la segona edició va pujar el Femsa de Madrid –posterior Coslada–, el primer club de fora del Principat, que en l’exercici 1970-1971 va compartir el protagonisme amb l’històric Montemar d’Alacant. Més tard hi va accedir el Claret de Sevilla o el Kiber d’Astúries, nom que va adoptar el Club Patín Mieres, un altre històric. El màxim nombre d’equips de fora del Principat en la màxima categoria ha estat de cinc en tres temporades. La primera va ser la 1980-1981. Es van tornar a reunir cinc conjunts en els cursos 1987/1988 i en el 1998/1999.
El Tenerife, campió de la CERS
Tret dels títols del Liceo, en el curs 1981/1982, es va produir una de les millors classificacions conjuntes d’equips de fora quan els gallecs van acabar segons i la Cibeles va finalitzar en el tercer lloc. També hi van ser el Claret de Sevilla i el Jolaseta de Bilbao. En les 51 edicions, han estat divuit els clubs no catalans que han jugat a la divisió d’honor, la denominació primigènia, o a l’OK Lliga, des del curs 2002-2003. A banda del Liceo, l’altre conjunt exterior que ha obtingut algun títol europeu és el Tenerife, també sovint farcit de catalans, que va guanyar la CERS el 2008.
Un castell amb l’enxaneta del Liceo
El cartell de la campanya de captació de socis del Liceo creat per Antón Lezcano mostra una imatge prou descriptiva i ben trobada en què es veu un castell de sis pisos format per castellers catalans amb els colors de la senyera a la camisa des de la pinya fins al capdamunt, amb l’excepció de l’enxaneta que el corona, que du els colors i la bandera gallega. Una imatge al·legòrica a la lluita del Liceo contra els elements i els tretze catalans. El club de la Corunya, fundat el 1972 al col·legi Liceo La Paz, té enguany a les seves files els germans lloretencs Carles Grau i Marc Grau. La presència de catalans ha estat una constant en la història del campió de set lligues, nou copes i sis copes d’Europa, entre d’altres títols. Des de Quico Alabart passant per Ferran Pujalte, Francesc Bargalló, Jordi Bargalló, Pau Bargalló, Xavi Malían, etc... O els germans Lamas, fills de l’expresident de l’entitat.