Si algú pensava que l’anunci nadalenc del tècnic Pere Varias per explicar que no continuaria al Noia Freixenet el curs vinent distrauria l’equip de la dinàmica positiva en què està immers, anava ben errat. Varias va escollir el millor moment possible, enmig de l’aturada nadalenca i després que el seu equip hagués derrotat en un partidàs el Porto en la lliga europea, amb les millors sensacions de la temporada. La forma també va ser la idònia, parlant abans de l’anunci públic amb la directiva i els jugadors. Tot plegat no va generar cap desconnexió i dissabte a Riazor l’equip va continuar endollat i va donar una lliçó de lluita i perseverança quan perdia durant molts minuts del primer temps, i de capacitat de definició en una pista fins ara immaculada. El Noia, insegur en l’inici de curs, s’havia agenollat a l’Ateneu en la primera volta (2-5). El partit de dissabte va ser dels que fan afició: vibrant, ràpid i agraït de veure.

Molts equips catalans han encaixat golejades severes a Riazor tradicionalment. Enguany, per exemple, el Palafrugell (13-0) i el Girona (10-1). Abans, sovint s’hi viatjava amb autocar i els jugadors hi arribaven baldats, amb un 2-0 en contra abans de començar, deien alguns entrenadors. De fet, fa tres temporades, el Noia s’hi va desplaçar amb furgoneta. Amb els vols low cost, els triomfs i els empats catalans a la pista gallega han sovintejat una mica més del que sembla en els últims anys, però tampoc per tirar coets. El Noia, per exemple, no guanyava a Riazor des del juny del 2012 –2-4 en la jornada 24–. L’únic jugador de la plantilla actual que continua a l’equip és Aleix Esteller. Hi havia sucat anteriorment el juny del 2004 i també el desembre del mateix any. També va encetar el curs 2001/02 –1a jornada– amb una victòria a Galícia. El de dissabte és el cinquè triomf del segle a Riazor en la lliga regular.

Sigui com vulgui, l’equip de Varias encadena cinc triomfs i ha aparcat els errors que li van fer perdre punts innecessàriament en un inici titubejant. Varias ha configurat un bloc potent físicament i amb una rotació ferma tot i ser curta, fins i tot executada a la porteria, en la qual dissabte Martí Zapater va recuperar la seva millor versió agafant el relleu de Xus Fernández, clau en altres partits. Llorca –cedit pel Barça–i Aragonès són els pals de paller per la seva tècnica i la seva fortalesa física. Esteller –home de gols importants–, la veu de l’experiència i el toc subtil, exemplificat en el tercer gol a Riazor. Ferrer, gran fitxatge, sempre suma, i Costa, paradigma de la picardia, és perillós per naturalesa i manté l’agilitat mental, un mal de queixal per als rivals. El jove Pol Manrubia –19 anys– s’hi ha adaptat amb rapidesa i ha fet eclosió.

L’alegria al vestidor va ser més pujada de to del que és habitual, perquè l’ocasió s’ho valia. L’equip va celebrar la victòria amb una típica mariscada, activitat habitual dels equips catalans en terres gallegues, tot i que en els últims anys han estat de més estalvi perquè el Liceo juga sovint els diumenges.