Jo visc a Palau i en la sèrie veig tot el poble. I penso: “Ostres, que trist que hagi de veure el meu poble i la pista on gairebé visc i que no hi pugui anar.”

Mes enllà de la temàtica, una sèrie d’esport femení en hora punta i a TV3 ja és un fet positiu.

Vull dir que és com totes. Que et pot agradar o no. A mi m’agrada. És normal que la gent que juguem, en aspectes del joc, siguem crítics i veiem alguna patinada que dius: mare meva! Però només ho veiem la gent que juguem a hoquei, com suposo que, si fessin una sèrie de bàsquet, el Pau Gasol hi veuria errors i jo no en veuria cap.

Estava estudiant i treballava a Igualada en medi ambient perquè vaig estudiar ciències ambientals. Ara estic afectada per un ERTO. Estava fent un màster d’estudis territorials i poblacionals i estic intentant acabar el treball final (TFM). L’última empenta, que déu-n’hi-do el que costa. Estic entretinguda.

Estudio la relació de la qualitat de l’aire i és evident que amb el tema del coronavirus hi ha hagut canvis. Però les dades del treball són del 2018.

Sí i no. Que s’hagi arribat a aquest extrem per veure una millora no diu gaire de l’espècie humana. Que en tan poc temps s’hagi vist tant de benefici quant a la qualitat de l’aire i el medi ambient i el canvi climàtic, hauria de provocar que la gent fes autocrítica. Però crec que això no passarà. Detecto molta pressa per tornar al model. Seria bo tenir responsabilitat individual i col·lectiva.

Tant de bo es pugui jugar, tot i que ho veig cru. Es faci el que es faci no serà mai just. Si agafem la classificació de la primera volta i fem baixar tres equips, classifiquem quatre equips per a Europa i donem un campió, no ho veig just. Diran que ho dic perquè el meu equip en sortirà perjudicat perquè estàvem empatades amb el Manlleu i per average general perdríem el títol. Agafar la classificació actual quan encara falten jornades tampoc no em sembla bé. No hi ha res just, però em semblaria millor donar la temporada per nul·la.

Fa molta ràbia perquè costa molt classificar-se per jugar aquestes coses i de vegades la gent normalitza el fet d’haver arribat a la fase final de quatre competicions d’aquest calibre. Tinc bastant assumit que no jugaré ni intercontinental, ni lliga, ni final a quatre europea, ni copa, que l’hoquei s’ha acabat aquest curs. Tant de bo m’equivoqui. Si pogués, jugaria demà mateix, no és per ganes.

Parlo a títol personal. Tant de bo es pugui jugar, però jo no forçaria perquè forçar una cosa vol dir que hi ha un risc sanitari i d’altres àmbits. Després de la pandèmia hi haurà conseqüències econòmiques, socials, etc... i serà molt complicat que jugar sigui viable en un esport en què no sobren ni diners, ni recursos, ni estructures.

Va ser un partit molt maco de jugar. Una final de mundial ja és molt bonica i a casa encara més. En el primer gol em va sortir una jugada tècnica molt bona i la veritat és que no vaig veure ni entrar la bola. La vaig empènyer quan estava caient a terra. Tothom va jugar molt bé i aquesta va ser la clau. Que en una final de mundial juguéssim les 10 és un valor afegir enorme al treball de l’equip i del cos tècnic.

És un equipàs i té algunes jugadores que fan coses que jo potser mai faré. Tenen jugadores desequilibrants i que poden posar un partit de cap per avall en qualsevol moment. Vam ser ben conscients d’això i ho vam saber gestionar. També ens va ajudar marcar aviat sempre que elles marcaven i anar a davant.

Va ser brutal. Ja no per qui guanyés sinó des d’abans de començar. Les variables i els factors del preludi d’aquell partit ja donaven a entendre que seria gran perquè arribar a l’última jornada de lliga i que s’enfrontin els dos primers empatats a punts no és habitual. Et jugues el títol, que costa més en un sol partit. Tota la feina d’un any. Tot el que envoltava el partit ja era espectacular i el partit també ho va ser, amb molts gols i sense especulacions. No hi ha cap dubte que és un dels partits que fan gran l’hoquei sobre patins femení. Molta gent es va adonar de la qualitat de l’hoquei femení, que es mereix un lloc en els mitjans.

Ens va passar factura el desgast de la semifinal del dia abans contra el Manlleu. La final, no la vam saber plantejar bé perquè era un partit totalment diferent. Però també és cert que ens va anar bé per tocar de peus a terra. Ens va donar un plus de ràbia i amor propi que després vam rendibilitzar.

No és la situació ideal i no la recomano a ningú, però ho porto bé. No ho dic perquè sigui el meu pare sinó en general. Penso que ha fet molt bona feina. No tan sols en l’àmbit de joc sinó de vestidor. Ens ha fet tocar de peus a terra i en aquest nivell això és complicat. En la gestió fa molt bona feina i quant al joc ha trobat una fórmula en què nosaltres ens sentim còmodes.

Estic molt contenta de la resposta del poble i del club amb l’equip. No ens ha fet mai la sensació que no ens donessin suport.

Som quatre. Però set jugadores ens hem format en el nostre club. I que un campió de lliga i subcampió d’Europa tingui set jugadores formades en el club és un indicador clar que s’està fent una bona feina.