Segur que més d’un rival ha maleït el dia que el va marcar Sergi Panadero (Vic, 1982), el paradigma de jugador complet i polivalent tant en atac com en defensa, que pot rendir en qualsevol posició i que equilibra el Barça. De fet, sense que el seu nivell se n’hagi ressentit mai gens ni mica, ahir va celebrar els 38 anys, que aviat és dit per a un esportista d’elit. Està com una rosa i continua atresorant anys de contracte –el 2019 va signar fins al 2021– i títols en el millor equip del món des que hi va arribar el 2003 procedent del Voltregà, un club amb un planter certament inesgotable. Acumula 55 títols amb la samarreta blaugrana, també ha guanyat quatre mundials, quatre europeus i una copa de les nacions amb la selecció espanyola i va ser campió de la copa Amèrica amb Catalunya el 2010 a Vic. Amb el Voltregà va ser campió de la CERS el curs 2001/02. Panadero va començar a patinar quan tenia 4 anys i, amb 16, el curs 1997/98, ja va debutar a la divisió d’honor amb el Voltregà. Amb 21 anys va aterrar al primer equip blaugrana.

Absolutament desfermat, el Barça havia aconseguit 24 triomfs seguits en l’OK Lliga, amb quatre gols, onze assistències i molts intangibles de l’osonenc, i exhibia un estat de forma excels quan la pandèmia va obligar a la suspensió. A Europa ja tenia el bitllet per als quarts com a primer de grup. “Estàvem fent una temporada espectacular. Cada vegada ens trobàvem més còmodes a la pista i vam arribar a un nivell d’hoquei que no recordo haver assolit mai. Aquesta aturada ens ha agafat fent un hoquei molt alegre i amb tots els jugadors donant el millor de nosaltres mateixos”, explica el jugador des del seu confinament a Sant Hipòlit en declaracions al lloc web del club: “No recordo una aturada tan llarga en una competició i és una situació estranya, perquè es trenca el dia a dia i deixes de veure els companys. Mai havia tingut tantes ganes de calçar-me els patins.”

Un 38è aniversari que contrasta amb el que va viure fa un any, quan va bufar les espelmes a Les Comes en un partit –1-5 contra l’Igualada– en què l’equip d’Edu Castro va segellar amb autoritat el seu 30è títol de l’OK Lliga. “Va ser un dia molt especial. Jo estava lesionat i no podia jugar amb els companys, però em van fer un regal espectacular: la lliga. I vam bufar les espelmes als vestidors”, rememora. En clau 2019/20, ahir haurien d’haver començat els play-off pel títol si el calendari no s’hagués esgavellat.