Onze gols encaixats en nou partits. Dues faltes directes en deu intents dels rivals. Un penal de cinc. No hi ha cap dubte que Carles Grau (Lloret, 1990), el porter menys golejat de l’OK Lliga, passa un moment extremament dolç entre els pals de la porteria del Deportivo Liceo, el flamant líder, amb 9/9, i que té a prop, a un triomf, igualar el seu propi rècord d’arrencada signat el curs passat i en la temporada 1991/92 amb 10/10. El Liceo, tradicionalment paradigma de la pólvora i que tampoc no és coix en aquest sentit –5,7 gols per partit–, signa, a més, el seu millor inici defensiu. Grau, el gran de la nissaga, és el segon jugador més veterà del Liceo, rere un altre gironí, el nouvingut Jordi Adroher (38), i aspira a eixamplar el palmarès. “Va ser una sorpresa poder comptar amb Adroher i tothom està molt content. Hem fet un equip molt competitiu. Ja veurem on arribem, però les sensacions són molt bones. Fitxar un jugador que ho ha guanyat tot ha estat una injecció de moral”, reflexiona el selvatà, que segueix la contextualització: “La consigna és estar concentrats. No pensem a llarg termini, seria un error, tot i que tampoc no ens amaguem i sabem que l’equip està fet per intentar guanyar algun títol. Sabem que per guanyar una lliga contra el Barça t’ha de sortit tot molt rodó. Guanyar al Palau ens va enlairar. Cap de nosaltres hi havia guanyat, alguns hi havíem empatat. Però no canvia res. El Barça perdrà pocs punts.”

Format al Lloret i al Barça –va anar convocat amb el primer equip a Sitges sense debutar–, es va foguejar en una experiència enriquidora al Vendrell de Guillem Cabestany, amb debut en l’OK Lliga, capricis del destí, contra el Liceo (2010/11). Al Vic –cinc temporades tot i un inici complicat en què admet que va tenir “un punt de sort” quan no el van fer fora–, va establir un rècord d’imbatibilitat de 170 minuts i 24 segons en la lliga, batut posteriorment per Gerard Camps, llavors al Vilafranca –179 minuts i 58 segons–, i Aitor Egurrola (Barça), amb 200 minuts. Cabestany el va fitxar per jugar al Porto. “Ja no soc el mateix que el de Vic. A Porto em vaig fer més porter tècnicament. Vaig acabar de fer el saltet que em faltava després d’entrenar-me amb vuit grans jugadors tres anys. I quan veig imatges de l’últim any a Vic, quan vam guanyar la copa, me n’adono que hi ha coses que ara no faria. Sempre dic que soc qui soc gràcies al tècnic Ferran Pujalte, però potser em faltava aquell punt de professionalisme. Haver jugat partits del màxim nivell com finals de copa i de lliga europea, encara que aquestes últimes les hagi perdut, m’ha millorat com a porter, i tant el curs passat com l’actual, les coses a l’OK Lliga m’estan anant molt bé.” Qualifica d’imprescindible la simbiosi entre el bloc i el porter: “Malgrat la millora, és clar que els pocs gols que hem encaixat són la conseqüència de la confiança mútua entre la defensa i el porter.”