Calafell, de festa major
Europe Cup. L’èxit de l’onzè club català que guanya la segona competició europea és el fruit de la sinergia d’un grup ben dirigit per Ferran López, amb veterans, experiència i joventut
Mai abans el Calafell havia guanyat un títol, ni europeu ni estatal. Les copes Princesa del 2010 i el 2018 tenen tot el mèrit del món però s’adscriuen a la divisió de plata. Paredes, seu del darrer europeu, amb una pista de superfície mastodòntica en què els defenses perden els davanters, és a partir d’ara lloc de pelegrinatge del Club Patí Calafell, fundat el 1952 com a secció del Centre Parroquial, que trenca l’hegemonia del tricampió Lleida. Curiosament, el Calafell va jugar el seu primer partit de competició el 1954 contra l’Antorxa de Lleida, amb triomf per 9-0. El Calafell, que s’estrenava en una final a quatre, és l’onzè equip català que guanya la CERS o la Europe Cup.
El retorn del tècnic Ferran López –campió de la CERS el 2014 amb el Noia–, després del seu pas per Sant Sadurní i d’haver completat dues temporades abans una campanya més que notable al Calafell (8è), feia presagiar bons auguris, com assenyalava el president de l’entitat, Xavier Palau. El fitxatge del totèmic Miras, campió de la CERS amb el Barça el 2006, també. I l’arribada de l’ultragolejador mataroní Martí Casas en el mercat d’hivern, rescindit pel Forte, va ser una jugada mestra. L’exquisida classe de Xaus; el poder físic d’Humberto; la consolidació d’Escala; el sofriment de Ferrer, lesionat de gravetat a mig curs, i l’esclat del jove Xano Edo, fill de Natxo Edo –Edo Bosch a Portugal–, que va arribar verd cedit pel Barça amb el paper d’haver de substituir l’internacional Martí Serra i que no para de créixer; al costat del capità Palau, pal de paller al vestidor, i del cedit també pel Barça Gabarró, han generat una sinergia que en l’OK Lliga ja ha fet parlar (sisè) –fent honor al patrocinador– i que a Europa s’ha manifestat en tota la seva grandesa. Un 2-3 contra el Lleida, rival d’aquí a quatre dies en la copa, també a Lleida, i al qual ja ha derrotat tres cops aquest curs, i el 6-5 ben sofert contra el Follonica amb el que costa sempre desxifrar l’hoquei italià, que et fa un gol de no-res, rellancen el projecte.
La superació de Ferrer
En un èxit col·lectiu sempre hi ha intrahistòries. Jordi Ferrer, Ferretti, (el Vendrell 1987), campió el 2008 amb el Tenerife i que ha passat també pel Barça, en categories inferiors, el Vilanova, el Reus, el Vendrell i el Noia, n’ha vist de tots colors aquest curs. Operació de peroné, recuperació i, ara, èxtasi. “Ha sigut una passada. És històric per a Calafell i era un dels objectius.” En el seu cas, l’alegria s’amplifica pels pals a les rodetes: “Vaig estar tres mesos fora per la lesió i a poc a poc he anat agafant el ritme, però m’ha costat. Vaig millorant en els entrenaments i, tot i que entro menys, vaig aprofitant els minuts.” És obvi que han configurat un bon grup: “Els veterans com Miras o jo intentem ajudar la resta. Hi ha un grup de joves molt qualificat i un altre sector de jugadors en edats intermèdies com Humberto o Casas amb força experiència. Entre tots ens ajudem.” El fitxatge de Casas, que ja ha renovat, ha estat clau: “S’ha adaptat molt ràpidament i ens ajuda moltíssim de cara a gol. Ell tenia clar que es volia quedar. Sobre la meva continuïtat, n’hem de parlar.”
Ferrer és autònom, treballa en una empresa familiar i compatibilitza l’hoquei amb la feina, com la resta. Tots estudien o treballen, com a tot arreu, tret dels equips grans. Per això i pel fet de ser l’èxit d’un equip modest, el títol té un valor litúrgic diferent: “Està bé que no sempre guanyin els mateixos i que altres equips com el Calafell puguin aixecar títols i fer grans celebracions.”
Tothom té un passat. “Els seguidors ara ja m’han perdonat que sigui vendrellenc”, explica amb ironia, atesa la rivalitat històrica entre els dos pobles, tot i que diu que sempre li ho recorden, i subratlla el valor de la seva afició: “Sempre juguem amb el pavelló Joan Ortoll ple. Els bons resultats també ajuden i t’expliquen que hi ha gent que havia deixat de venir i que s’hi ha reenganxat.” La penya Els Estrellats no va faltar a Paredes: “Van venir entre 30 i 40 persones i diumenge, per a la final, se n’hi van afegir quatre o cinc més. Això et dona més responsabilitat. Ens van animar i en alguns moments nosaltres també els vam animar.”
Rua de celebració i parlaments
La plantilla es va passejar ahir per Calafell en una rua de celebració perquè l’ocasió s’ho valia. El punt de sortida va ser el pavelló Joan Ortoll, on diumenge es van congregar un bon grapat d’aficionats per veure la final al bar. Els jugadors es van adreçar als aficionats des del recinte esportiu i la festa va continuar al Bar Salomé. A Portugal, diumenge a la nit, hi va haver un sopar més protocol·lari.
