TON BALIU
JUGADOR DE L’IGUALADA RIGAT
“La meva carrera és un somni; el comiat, no tant”
“Vaig plorar de ràbia per haver acabat sense poder portar l’Igualada a Europa. Algun dia em podré acomiadar a casa”
“Vull pensar que el que he fet o he intentat fer en aquest esport ha servit d’alguna cosa”
És molt bonic i molt significatiu que t’elogiï una afició rival que abans t’ha estat insultant tot el partit
Ton Baliu (Igualada 1989), jugador de referència i de caràcter a l’Igualada Rigat i a l’OK Lliga i un dels grans de l’hoquei sobre patins català, ha penjat els patins perquè ja no disfrutava. L’internacional, que també va viure dos anys d’èxits i títols al Porto (2016-2018), ha bastit una trajectòria sòlida i ara ha dit prou.
Què va sentir l’endemà d’haver jugat a la pista del Voltregà el seu últim partit?
Ho vaig passar una mica malament perquè em vaig sentir buit pensant que no tornaria a competir. El dilluns, quan vaig anar a treballar i vaig agafar de nou la rutina, ja vaig veure que no seria tan dur. A més, ara ve l’estiu. Potser ho notaré més a l’inici de curs, quan la cosa arrenqui. Ara pots anar a la piscina, fer altres coses. A l’hivern, quan estigui a casa i necessiti fer esport, ho trobaré a faltar.
Farà altres esports?
Ja fa temps que amb els amics faig futbol set, futbol sala. Fins i tot quan tenia 23 o 24 anys havia format algun equip i, no es pot dir gaire, però alguns dies m’escaquejava i jugava una miqueta. M’agrada tot l’esport que tingui relació amb una pilota. Odio anar a córrer i fer peses. Ho hauria de fer per no engreixar-me, però no m’agrada gens.
Té un metabolisme agraït?
No, m’engreixo molt. En la selecció espanyola i en el Porto, en què teníem un dietista, vaig aprendre que m’havia de cuidar. M’agrada molt menjar bé i anar als restaurants. Ara no m’entrenaré i hauré de vigilar perquè potser d’aquí a un parell de mesos ja no semblaré jo.
Un comiat agraït tant a Calafell com a la pista del Voltregà...
El recordaré molt, tot i que em queda i em quedarà l’espina de no haver pogut acabar a les Comes. En l’anada contra el Voltregà no vaig voler parlar després d’una derrota a casa que no prevèiem. Jo volia acomiadar-me a casa. El gest del Calafell, de la penya Els Estrellats, i el del Voltregà, que va ser molt especial, els vaig agrair públicament a través de les xarxes. És molt bonic i molt significatiu que t’elogiï una afició rival que t’ha estat insultant tot el partit. Crec que algun dia em podré acomiadar a les Comes, ja es veurà i ja se’n parlarà.
Va plorar?
Va ser una barreja d’impotència del moment per no haver pogut guanyar i per la situació. Eren llàgrimes de ràbia d’haver jugat l’últim partit i d’haver acabat d’una manera que no volia. Sentia ràbia perquè, individualment, no havia estat al nivell que jo volia per tornar l’Igualada a Europa. Però bé, la meva carrera ha sigut un somni i el meu comiat, no tant. Ho accepto.
S’ha sentit reconegut?
Potser he estat massa humil i potser m’he infravalorat massa. L’Elagi Deitg sempre m’ho ha dit, que pensés més en mi. Vull pensar que el que he fet o he intentat fer en aquest esport ha servit d’alguna cosa i estic content per això. Si em van agafar al Porto i a la selecció devia ser per alguna cosa i el que havia de fer era disfrutar-ho i no pensar que potser hi havia baixes... Al final, ho vaig disfrutar.
Li deu venir de caràcter, per l’educació dels pares, per l’herència del gran Igualada...
Sí, dels pares i del club. L’Igualada és una mica així. En les categories de base ens havia anat molt bé com a conjunt i havíem après a prioritzar el sentit grupal. En el primer equip, com que jo era el de casa, alguns aficionats s’esbravaven amb mi i parlaven de companys. Jo els deia que ho intentàvem tot i que ja no érem els d’abans. El gran Igualada tenia els millors jugadors i eren professionals, guanyaven molts diners si ho comparem amb el que va venir després. Guanyava perquè tenia els millors i el millor conjunt.
Creu que el seu rol en el joc ha estat l’adequat o que hauria d’haver tingut més incidència?
A Igualada m’agradava dirigir i que la gent anés darrere meu, però a Portugal va canviar totalment el meu rol. Són dos anys en què canvio el xip completament i soc jo el que segueixo els companys, uns jugadors d’una categoria que al·lucino i que no he vist mai arreu. Costa canviar el xip, però ho has d’assumir. Passes del fet de ser titular i que l’equip depengui de tu, al fet que l’equip no depengui de tu. La teva funció és intentar ajudar. Sí que quan torno, em faig gran, canvien les prioritats a poc a poc i va canviant el meu paper. Quan va venir el David Cáceres, vaig tenir altre cop el paper d’abans. Aquests últims anys, però, no he estat al cent per cent.
Tan diferent és el joc a Portugal, estan per sobre dels equips d’aquí?
Al final és hoquei, tot i que allà els equips no són tan amarreteguis com aquí. Vas a pistes i, encara que siguis el Porto, juguen de tu a tu. Marquen la diferència perquè tenen jugadors d’una gran qualitat i, a més, fitxen aquests jugadors diferents. El Barça, quant a plantilla, està al nivell dels portuguesos i quant a joc, juga a l’estil de Catalunya, més defensiu que allà. A Portugal, també és cert que en ser uns sis equips que aspiren a tot la cosa canvia.
Quins jugadors l’han meravellat?
Gonçalo Alves (Porto) i Hélder Nunes (Barça), que són molt diferents, però que fan coses que jo no he vist mai. Hélder, ara, ha agafat un rol molt diferent del que tenia al Porto. Allí era el líder i tant de bo algun dia sigui el líder aquí, perquè flipareu.
Es vivia millor sense xarxes socials?
Es vivia més tranquil però també s’hi pot viure. Soc una persona que m’agrada escriure i opinar a les xarxes. Em vaig adonar que per culpa d’això hi havia crítiques que no em van agradar. Com tothom sap, vaig tenir un enfrontament amb el tècnic del Barça i amb jugadors. Són xarxes socials i tothom té dret a opinar. Però ja està. És una cosa que m’afectava i no vull que m’afecti. Ara estic més tranquil. També es deu poder gestionar sense deixar-les i viure més tranquil, però jo no ho he sabut fer.
Com veu l’Igualada del futur?
És una incògnita. Quan ets un equip tan jove pot anar molt bé o pot ser difícil. Estaré allí per donar-los suport i tant de bo els vagi molt bé. Espero que sàpiguen gestionar els moments difícils perquè sempre n’hi ha.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.