El seu germà gran Joan, retirat prematurament per problemes físics, ho deia sempre: “El meu germà petit és molt bo.” No era una simple qüestió d'amor fraternal, tenia raó. Tant el seu esclat a l'Igualada gloriós dels noranta després que el Barça se'l deixés escapar, com la seva longevitat sobre patins, amb una infinitat de temporades en l'elit (20) passant també pel Vic, el Noia i el Monjos, han reconfirmat la qualitat de David Càceres, que ahir va anunciar al món a través del bloc vinculat al club (ihc.blog.cat) que penja els patins als 39 anys –és l'avi de l'OK Lliga– i desa la samarreta amb el seu emblemàtic 88. Al marge del seu valor esportiu i d'haver estat amb 14 temporades el jugador que ha defensat durant més exercicis la samarreta de l'Igualada, serà i és també reconegut pel seu compromís amb la selecció catalana. El 2004 va renunciar a seguir jugant amb Espanya tot just quan Catalunya va ser reconeguda. Ell i el porter del Blanes Jaume Llaverola (1975), van posar-se al servei de la selecció catalana, que aquell mateix any va guanyar el mundialB de Macau, un èxit estèril: el reconeixement va ser derogat per la pressió espanyola.

Després de dues temporades vivint en primera persona la bogeria del Monjos, conjunt que va pujar per primera vegada a l'OK Lliga i que va descendir el mateix any del seu debut, el petit de la nissaga –Joan, Nani, que també va jugar al Barça, i David–, es va decantar per tornar als orígens, tot i que en primera instància ja havia mig decidit plegar i havia rebutjat ofertes. Però la trucada del president, Manel Burón, li va tocar la fibra. La possibilitat de poder retirar-se al club que l'havia enlairat el va seduir. Ha contribuït a la gran temporada de l'Igualada en un moment molt delicat. Ha viscut, per tant, les dues cares de la moneda de l'hoquei al mateix club.