Mundial d'Angola 2013
Tradició i desigualtats
Luanda ja havia estat designada seu del mundial del 1974, però la Revolució dels Clavells i la posterior independència d'Angola van fer que es disputés a Lisboa
La pobresa contrasta amb l'opulència discriminatòria fruit del petroli en una ciutat en què un lloguer val 9.000 euros al mes
Més enllà de l'exotisme inherent a la ignorància i que es magnifica pel fet de pertànyer al continent africà, Angola és un focus amb tradició en hoquei sobre patins pel fet d'haver estat una colònia portuguesa. No és una casualitat, doncs, que s'hagi convertit aquests dies en el primer país africà que organitza el mundial. De fet, la concessió cicatritza un vell somni colonialista de fa 39 anys. Luanda havia de ser la seu del mundial del 1974, però la Revolució dels Clavells que va viure Portugal el 25 d'abril, tres mesos abans de l'inici del campionat, i que va provocar l'enderrocament del règim dictatorial de gairebé 50 anys d'António de Oliveira Salazar i la democratització a través de l'Estado Novo va ser el detonant de la revocació. El campionat es va jugar a Lisboa. Els oficials de l'exèrcit colonial n'estaven fins al capdamunt de lluitar contra els grups d'alliberació (MPLA, FNLA i Unita) en una guerra que havia començat el 1961. Es va establir un període de transició que va acabar amb la proclamació de la independència d'Angola l'11 de novembre del 1975, oficialitzada en el tractat d'Alvor. Però l'ambició dels tres grups que havien lluitat per alliberar-se del domini portuguès va desencadenar una guerra civil cruenta (1975-2002).
Amb l'or negre com a principal valor econòmic, la capital, Luanda, i Namibe com a segona seu viuen per fi un mundial. Angola, fidel a la tradició i en l'afany de ressituar-se i trencar la seva imatge conflictiva, va ser el primer país que va organitzar el mundial de clubs l'any 2006 amb triomf final del Bassano 54. Els angolesos també organitzen des de fa anys cada estiu la copa José Eduardo Santos Zé Du, un torneig de pretemporada. Enguany es va jugar la dotzena edició i el Liceo va perdre la final (3-0) contra Angola.
Considerada per un estudi el 2010 com la ciutat més cara del món, Luanda és un exemple colossal de desigualtats socials i econòmiques. Llogar un apartament costa uns 9.000 euros al mes. Una habituació d'hotel no baixa dels 300 euros la nit. Els cotxes de gamma alta col·lapsen la circulació en un caos carregat de dòlars. Per fer temps, molta gent s'ha instal·lat televisió a l'automòbil. Coses de nous rics. Els gratacels sobrevolen l'arquitectura colonial rònega plena de forats provocats pels morters que recorden que hi va haver una gran guerra. La pobresa és latent, amb un dèficit d'habitatges flagrant que contrasta amb els efectes de la riquesa efímera del petroli i també dels diamants. Els recursos naturals són el gran actiu del país, i la Xina, el nou gegant, el principal comprador d'or negre. Angola és ara un règim democràtic i presidencialista liderat per José Eduardo Santos, el líder de l'MPLA, un amant de l'hoquei sobre patins que ha fet construir un pavelló mastodòntic a Luanda amb capacitat per a 12.700 espectadors.
Decepció esportiva: eliminats
Malauradament, la decepció ha envaït els seguidors locals. La derrota contra Xile en els penals (3-1), combinada amb el partit perdut lògicament contra Portugal, ha deixat els africans fora dels quarts. “Angola falha objectivo”, titulava el Jornal de Angola.