Reversible però sagnant
Lliga europea. Feia 15 anys que el Barça no rebia un correctiu tan dur a Europa com el de dissabte a Porto (6-2), que trenca la ratxa de 25 partits sense perdre del tècnic Ricard Muñoz
Feia 15 anys, concretament des de la semifinal de Vercelli contra l'Igualada del 1998 (8-1), que el Barça no sortia tan escaldat d'un partit europeu. Perdre a la pista del Porto és reversible, i fins i tot es podria considerar un resultat que entra dins dels paràmetres de la normalitat, perquè el conjunt lusità és un dels galls de la competició. Sobta, però, la duresa del resultat (6-2), un correctiu excessiu que talla amb crueltat una fase ben dolça.
Amb el tècnic Ricard Muñoz, el Barça havia encadenat 25 partits sense perdre en el temps reglamentari des que es va estimbar en la copa contra el Vendrell (7-3) i Gaby Cairo va ser destituït. L'única desfeta la va encaixar en els penals de la semifinal de la lliga europea contra el Benfica justament al Dragão Caixa, l'escenari maleït d'on dissabte va sortir estovat. És clar que la conjunció astral no era la idònia, però també és evident que l'equip ha d'extreure conclusions de l'accident. Els tres gols de l'internacional portuguès Ricardo Oliveira, Caio, inspirat i desbocat, en només deu minuts van destarotar completament el conjunt de Muñoz, que es va veure obligat a arriscar més del compte –el contraatac del 6-2 és una combinació perfecta local sense obstacles–. Mai fins ara en aquesta temporada el Barça havia marcat només dos gols –n'acumulava una mitjana de més de vuit per matx– i mai n'havia rebut sis. És cert, però, que al marge de la final de la supercopa contra el Reus (3-3 i títol en els penals), els blaugrana no havien jugat mai contra rivals de primera fila. “La derrota és un bon toc d'atenció i ens ha d'ajudar a millorar i a ser conscients que s'ha de treballar molt perquè hi ha rivals molt preparats”, adverteix Muñoz.
El got, mig ple
La lectura positiva és pensar que la fase regular es podrà salvar, encara que el primer lloc del grup està força hipotecat. L'avís pot servir per activar els mecanismes d'alerta i no caure en l'autocomplaença que podria generar l'excés de bons resultats. Tenint en compte els precedents, a més, hi ha diverses edicions en què l'equip ha perdut partits de la fase regular i després ha guanyat el títol.
El 8-1 contra un Igualada estratosfèric
Aquell Barça farcit de figures que semblava una veritable selecció mundial, amb Carles Folguera, Joan Carles, José Luis Páez, Borregán (1), Cairo, Panchito Velázquez, Mariotti i Gabaldón, va ser escombrat a Vercelli per l'Igualada (8-1) en un partit en què els perdedors es van queixar que la pista relliscava. Carlos Figueroa ja era el tècnic blaugrana després d'haver fet gran l'Igualada i Albert Tarrida dirigia els de l'Anoia. L'alineació dels vencedors la formaven Llaverola, Santi Carda (3), Polán, Tibau (2) i David Càceres. També van jugar Busquets, Guillén (2) i Albert Folguera. La temporada següent els igualadins van tornar a derrotar els blaugrana en la semifinal (3-2). Les esbatussades de l'Igualada al Barça van viure el súmmum el 1996, tot just en el curs de l'estrena de Figueroa, quan els de l'Anoia van profanar el coliseu blaugrana. L'anada de la final jugada a Igualada s'havia acabat amb empat (0-0) i el segon partit va finalitzar amb 2-2. En els penals (22), l'equip de Tarrida es va imposar (2-1). “Guanyar el títol al Palau és com tenir un orgasme”, va dir el tècnic.