OPINIÓ
Temes tancats, temes pendents
la percepció és que el Barça haurà de millorar per regnar a Europa
La lluita pel títol de l'OK Lliga es va acabar amb el magnífic 7-4 del Barça contra el Liceo i l'emprenyament habitual dels gallecs per l'arbitratge, amb contínues protestes durant i al final del partit. Dissabte a Vic, l'equip de Ricard Muñoz podria tancar el tema definitivament –li falta un punt–bé per mèrits propis o també si el Reus puntua a Riazor, que tampoc no es pot descartar atès el desencís gallec i a pesar de l'escassa fiabilitat dels del Baix Camp a fora.
El partit del Palau Blaugrana va tenir tot els ingredients que necessita l'hoquei sobre patins per promocionar-se, fins i tot públic –uns 3.000 espectadors–. L'heroi va ser Pablo Álvarez amb 5 gols tot i sortir d'una lesió que el va mantenir apartat de les pistes durant un mes. L'alquimista argentí, el millor del món a la seva posició, va convertir en or tot el que va tocar i va clavar els cinc primers gols del seu equip. Impressionant. És curiós que quan apareix el nom d'Álvarez de seguida l'imagines engaltant al segon pal una assistència de Gual o d'algun dels seus qualificats companys. En canvi, dissabte, i a pesar de la varietat i l'excel·lència, no en va fer cap seguint aquest mètode tradicional heretat de mites del Palau com Carlos López i Gaby Cairo. El de falta directa va ser el millor de la sèrie. Amb l'esquerra i amb un joc de canell sublim. Grimalt, el porter del Liceo, que no va estar gens fi, va somiar amb el seu company de selecció. Una curiositat perversa del duel de duels. Del cinc titular del Barça, tres havien jugat amb el Liceo, planter inesgotable a pesar de la qualitat contrastada del planter propi: Gual, Matías Pascual i el mateix Álvarez. L'any vinent n'hi haurà un parell més, Lucas Ordóñez (Valdagno), que hi va militar fa dues campanyes, i Edu Lamas (Liceo), que no renuncia als cants de sirena blaugrana a pesar de ser el fill del president del Liceo. Una altra dada que va recordar Joan Ramon Vallvé en la transmissió d'Esport 3. Ignacio Alabart, perla del planter gallec i fill del mític jugador reusenc Quico Alabart, que es va quedar a viure a Galícia, també juga al Barça.
En termes de joc, el Barça va saber llegir el partit en la segona part, però si vol guanyar la lliga europea haurà de millorar i no permetre la llacuna del tram final de la primera part, en què es va veure desbordat al darrere i es va precipitar al davant rifant en excés la bola i sense marcar un ritme adequat. El Liceo va ser massa intermitent i va gastar massa energies en protestar el 4-3 del Barça encara que tingués raó. El seu millor tram va ser de gran nivell i va demostrar que té el millor joc col·lectiu que es pot veure avui dia, amb un engranatge perfecte ideat pel tècnic Carlos Gil a partir de Jordi Bargalló.
De la resta, l'enhorabona al Lleida per la permanència i a la feina de la plantilla del gran tècnic Albert Folguera. També s'ha de destacar el mèrit del Cerceda, que aspira a discutir la lliga europea al Moritz Vendrell i el Reus. Juan Copa ha tornat a classificar el seu equip a pesar de perdre el davanter del Vic David Torres l'estiu passat. De la mateixa manera, la feina del tècnic Pere Varias és impagable al Moritz Vendrell, quart i en plaça de lliga europea, una utopia després de veure els caòtics primers partits del curs en l'OK Lliga. És normal que el Noia l'hagi fitxat per al curs vinent per mirar de situar l'equip on li correspon i evitar els patiments actuals –li falta un examen per aprovar amb un cinc justet–per culpa de les derrotes en l'últim minut com la de dissabte a Alcoi, l'enèsima.