A propòsit de les estelades
Quan es disputi la final de copa entre el Barça i el Sevilla una haurà hagut d'acabar d'escriure l'última crònica sobre la 69a edició del Festival de Canes, corresponent al palmarès, i així, doncs, podrà veure el partit. M'havia plantejat no fer-ho, és a dir, fer objecció de mirada televisiva davant l'emissió d'un espectacle en el qual s'havia prohibit l'exhibició d'una bandera que representa una opció política legítima. Ho havia prohibit la delegació del govern de Madrid, que s'havia quedat tan ampla apel·lant a la llei contra la violència en l'esport. Però resulta que podré veure tranquil·lament el partit (és una manera de dir, perquè sempre em poso nerviosa) perquè un jutge de Madrid ha decidit en contra de la prohibició, perquè ha considerat justament que “l'anomenada estelada no incita al racisme, la violència, la xenofòbia o qualsevol altra forma de discriminació que atempti contra la dignitat humana”. És un final feliç o és un nou avís de la voluntat de criminalització de l'independentisme? Analitzem de moment algunes frases de polítics del PP, perquè el llenguatge acostuma a ser revelador.
Concepción Dancausa, delegada del govern espanyol a Madrid, ha afirmat que l'esport en general i el futbol en particular (això per què?) no han de convertir-se en escenari de confrontació política. Que s'exhibeixi una bandera relativa a una opció democràtica, en la mesura que intenta arribar als seus objectius a través de les urnes i sense violència, no ha de comportar necessàriament una confrontació política. O, en tot cas, no més que l'exhibició, posem per cas, d'una bandera espanyola. Que una estelada té una significació política? Evidentment, però no més que, posem també per cas, una bandera espanyola. El poder instituït, com ara a través d'un estat, però, fa suposar que els gestos, els actes, la simbologia que el posen en qüestió són polítiques de confrontació. Com si els seus no ho poguessin ser a través de la imposició.
D'altra banda, pot haver sorprès que Xavier García Albiol hagi mostrat la seva perplexitat, i fins i tot una certa disconformitat, amb la prohibició ordenada per la delegació del govern a Madrid. Però les seves declaracions contenen una trampa, si no és que són diverses trampes: “L'estelada no és la meva bandera i em produeix el mateix rebuig que l'anterior bandera d'Espanya, però no tinc cap problema amb el fet que algú la llueixi de manera pacífica”. Ai, Albiol, ja se sap que l'estelada no és la teva bandera i, evidentment, tens tot el dret a que no ho sigui. Una altra cosa és que, a través del teu rebuig, es compari i es posi al mateix nivell la bandera de l'independentisme català amb la bandera de l'àliga que simbolitza un règim totalitari. És una comparació molt capciosa junt amb aquesta insinuació que l'estelada també pot lluir-se de manera violenta. És clar, com ho pot fer i, de fet, ho fa la teva bandera.