“Dedico aquest primer or al meu germà”

Des que va tocar la paret i va parar el cronòmetre a 4:42.56 en la final dels
400 m lliu­res de la cate­go­ria S9, Núria Marquès no ha parat de som­riure. I és que no li fal­ten motius. Els pri­mers Jocs en què par­ti­cipa, la pri­mera prova que neda, es clas­si­fica per a la final i s'emporta l'or. “És el debut somiat”, sen­ten­cia, encara incrèdula, la neda­dora. D'entrada, pot impac­tar aquest èxit pri­me­renc de Marquès, però la rea­li­tat és que des del cam­pi­o­nat d'Europa del 2014 cele­brat a Eind­ho­ven, Holanda, no ha bai­xat del podi. Ales­ho­res va acon­se­guir el bronze i, de seguida, l'any següent en el mun­dial de Glas­gow, Escòcia, ja va pujar a l'esglaó de plata.

“El pri­mer objec­tiu era la clas­si­fi­cació per a Rio 2016 i, un cop ho vam acon­se­guir, ens vam posar a tre­ba­llar per millo­rar les mar­ques i arri­bar fins aquí amb la millor con­dició pos­si­ble”, explica Marquès, i ho fa en plu­ral perquè forma un equip amb el seu entre­na­dor, Juan Car­los Que­vedo. Junts van deci­dir “anar a bus­car sen­sa­ci­ons en les eli­mi­natòries del matí i veure com em sen­tia nedant a la tarda”. Tot i la impos­si­bi­li­tat de saber el temps que feia a cada par­cial, la bar­ce­lo­nina era cons­ci­ent del bon ritme que por­tava: “Al final, va sor­tir tot com ho havíem tre­ba­llat”, con­clou orgu­llosa.

Així que es va treure les ulle­res de pis­cina, va bus­car amb la mirada el seu pare, que era a la gra­de­ria, i li va venir al cap tota la gent que li havia donat suport: “Els amics, com­panys, els altres neda­dors i el meu entre­na­dor.” En sor­tir de l'aigua, molts mit­jans de comu­ni­cació se li van “tirar a sobre” i no recorda si Que­vedo li va comen­tar alguna cosa: “Només recordo l'abraçada molt gran que em va fer i tota l'emoció que va sor­tir en aquell moment.” A banda, con­fessa: “Aquest pri­mer èxit el dedico al Mauri, el meu germà petit, que estava mirant la com­pe­tició des de casa i em van dir que estava molt nerviós, igual que jo.”

Núria Marquès va fer 17 anys el maig pas­sat i s'ha con­ver­tit en una de les neda­do­res més joves a acon­se­guir la glòria paralímpica. “Estic molt con­tenta, però tam­poc m'ho acabo de creure del tot”, i és que no s'espe­rava aquest metall “per res del món”. Ori­gi­nal de Cas­tellví de Rosa­nes, va començar a nedar amb nou mesos com a reco­ma­nació mèdica per reforçar l'esquena, ja que va néixer amb el fèmur de la cama esquerra més curt. Quan tenia 9 anys li van haver d'ampu­tar el peu però, en comp­tes de defa­llir, va mar­car-se petits objec­tius fins a arri­bar a Rio 2016. “He rea­lit­zat un dels som­nis que mai m'havia ima­gi­nat: gua­nyar una meda­lla d'or en uns Jocs”, explica, i hi afe­geix que “és una gran recom­pensa a tot l'esforç”.

En la cerimònia d'entrega de meda­lles, el seu som­riure li omplia tot el ros­tre i la seva màxima rival, l'aus­tra­li­ana Ellie Colle, va voler tocar el seu or i la va feli­ci­tar: “Estava molt con­tenta d'haver com­pe­tit con­tra mi perquè havíem sigut unes grans con­trin­cants.”

Marquès encara té un calen­dari de com­pe­tició atapeït i no se'n vol refiar perquè “cada prova és dife­rent i s'han d'enfo­car i pre­pa­rar de deter­mi­na­des mane­res”. Així que queda molta lluita i, pro­ba­ble­ment, mol­tes bones sor­pre­ses per davant.