“Quan ets ciclista ja no pots fer res més”
Ciclisme. “És una vida molt esclava”, diu Guillem Cassú després de deixar l'Aldro Team, l'equip de Manolo Saiz
“He deixat la bici, desconnecto un temps. El format de ciclisme professional, i el que du el Manolo Saiz, no m'agrada. A mesura que et fas gran veus com són les coses i, pel que he vist, el ciclisme professional és una vida molt esclava. De capellà.” Guillem Cassú (Bordils, 1997) ha decidit baixar del tren que du al ciclisme professional. O, com a mínim, no vol compartir el vagó on van el 95 per cent dels joves valors que hi aspiren. L'Essor Basque, el cap de setmana, era la primera cursa de l'Aldro Team, la formació continental que dirigeix Manolo Saiz. Però Guillem Cassú ja no hi va ser. “A mi m'agrada la bici, però he decidit fer una aturada del ciclisme. Encara la toco, faig quilometrades i el que vulguis, però viure per a això és una cosa que realment mai m'ha cridat l'atenció”, explicava ahir el bordilenc, en el seu segon any de sub-23 i que va arribar al conjunt cantàbric després de tres temporades a la Fundación Alberto Contador. “He pensat córrer, la copa catalana i alguna cursa. Però vull córrer d'una altra manera, a la meva manera. És com ho feia jo fins i tot abans d'entrar a la Fundación. Allà, de fet, ja va ser com si em fiquessin dins el sistema i, ara que soc fora, me n'adono. Quan ets ciclista ja no pots fer res més. I o fas això, o ja no en formes part. Correré per aquí, tres o quatre, i on vagi, intentaré anar-hi bé, no ens enganyem”, va dir.
La decisió
“Soc més feliç que mai: em passo el dia fent coses i no hi penso. I, quan agafo la bici, agafo la bici. Però no m'estic tot el dia pensant-hi. M'he tret el mòbil i no tinc ni WhatsApp ni Twitter...”, explica Cassú, que va anar a Cantàbria a parlar amb l'exdirector de l'ONCE, que l'havia fitxat l'estiu passat: “Vam seure a casa seva i li ho vaig explicar. Em va dir que la decisió que prengués seria una bona decisió. I que comptava amb mi per a tot l'any, que si a l'estiu hi volia anar i formar part de l'equip...” “Ell em veia capacitat per córrer al seu equip i l'any que ve encara hi podria seguir, però a mi no m'agrada aquest format. Pensar només en això i viure per guanyar diners, entrenant, per exemple, quatre hores un dia i quan arribes a casa haver-te d'estar estirat esperant a entrenar l'endemà... No m'omple, m'avorreix! Arribar a casa rebentat i no poder fer res més en tot el dia? I llevar-te l'endemà i tornar a fer sis hores?”, argumentava sobre la vida monacal del ciclista.
Antisistema
“Encara regna el ciclisme de les èpoques passades. El sistema està fet així i els ciclistes s'autoprotegeixen. I a mi no m'agrada: quan vaig anar amb en Manolo estava 24 hores amb ells i no és una cosa que em molesti. Ni que m'hagi d'amagar de res. Però amb 19 anys t'adones de tot el que ja has perdut i de tot el que encara pots arribar a fer, i jo el que vull és fer bici però d'una altra manera”, denuncia Cassú, que s'aparta del camí tot i tenir el talent que li va permetre disputar les curses més importants amb l'equip de Contador. “No tothom hi encaixa. Quan vam parlar amb en Manolo a casa seva m'ho va dir, que jo era d'aquest 5 per cent de ciclistes. I que no era dolent, que un noi que ha guanyat una cursa a Bèlgica en solitari no pot ser dolent.” “Funciona així, no t'ho vas plantejar abans?”, preguntava el director al ciclista, que, tal com ell explica, responia: “No, Manolo, t'asseguro que s'hi pot arribar d'una altra manera.” “Prova-ho i, si et funciona, endavant. Amb mi, això no funciona”, assegurava Saiz.