He estat navegant des de petit gràcies als meus pares. De gran vaig fer-me bomber per tenir algun benefici, però mai he deixat de navegar. Quan vaig tenir un sou estable, vaig comprar-me una Mini Transat. Després vaig passar-me a les regates transatlàntiques, fins a acabar fent el 2011 la Barcelona World Race, un dels projectes més passionals. En acabar-la, tenia ganes de prolongar aquest cuquet de navegar i vaig mirar cap la Vendée Globe, i em vaig preguntar: “I per què no?” Vaig sentir que havia arribat el moment de fer un pas més endavant i tractar de fer la volta jo sol.

Gens. Tot el projecte requeria una inversió elevadíssima, i vam aconseguir molt poc finançament (300.000 euros), en comparació a la resta d'equips (1 i 2 milions). Hi vaig invertir tots els meus estalvis, amb ajuda d'algun crèdit i la gran col·laboració de moltíssima gent. Amics, família i una campanya de crowdfunding.

No ha estat gens fàcil. La idea era aconseguir un petit permís d'excedència durant uns mesos. Però, pràcticament, fins abans de la sortida encara dinava cada dia a la feina amb tota la preparació del projecte al davant.

No vaig tenir temps de preparar-me. Vam arribar com vam poder a la sortida. Ja tenia una experiència mínimament en navegació en solitari. Però, obviament, no és el mateix cent dies que vint. A més, quan no estàs sol pots portar el vaixell molt més ràpid perquè pots delegar feines, però en solitari es necessita més sacrifici i concentració en tot moment.

No vam arribar en plenes condicions per abordar un inici de cursa amb confiança. No feia ni una hora que era a bord que se'm va fer una fuita d'aigua, i es va començar a inundar el sistema elèctric de càrrega de bateries dins. Era un risc que em va obligar a haver de tornar a port i passar quatre nits amb el neguit de desconèixer si podria reprendre la competició.

Pensar-ho, mai; imaginar-ho, segurament sí. Durant la tornada a Les Sables em va passar de tot pel cap, és clar.

La Vendée Globe ja és la més exigent de per si, però cal afegir-li que la meva sortida va ser molt desafortunada. La regata és llarguíssima i es fa eterna, molt pesada. Cada dia et lleves després de dormir a batzegades pensant que falta moltíssim i que la meta no s'acosta. És una lluita interna diària. Quan creues el cap d'Hornos, sembla que ja ensumes l'arribada, però després t'adones que encara tens un mes de navegació.

És dura, però allà dins no tens gaire temps de pensar més enllà del vaixell, l'estratègia, la meteorologia o els moviments dels rivals. Després hi ha el descans. Però és una tensió constant. Una altra tasca essencial és la comunicació amb l'equip, que és bàsica per informar-los de la situació constant del veler.

Mai pots fer-ho gaire seguit. Si t'adorms tres hores pot ser que et vegis abocat a un desastre. És essencial dormir, encara que sigui poc, per poder mantenir la lucidesa en una prova tan estratègica de llarg tram. Depenent de les condicions, hi ha dies que pots dormir més i altres que gens. La tàctica és dormir a trams.

No tens gaire temps per pensar-hi, en l'exterior... Però, sobretot, pensar en tot l'esforç i diners que hi havia invertit i en la infinitat de gent que s'amaga darrere del projecte i de mi. És important mantenir la prudència i la lucidesa per sobreviure a la màxima entrega que exigeix la prova. Tot i així, la imatge de creuar la meta d'arribada et manté viu i amb forces per lluitar pel somni.

La clau va ser el frec a frec que vaig tenir amb Romain Attanasio. Va ser un plus. Sempre que tens un rival a prop és un al·licient perquè et manté actiu i ambiciós a seguir endavant. És una distracció molt positiva per a tots dos per anar avançant quilòmetres en la prova. Desprens molta més energia i força, però és obvi que ajuda a tirar endavant. Vaig saber prendre un corrent més fort que ell, i em va permetre escurçar distàncies i posar entre tots dos una distància de més de 750 km.

Recordes tot el projecte i somrius perquè has aconseguit l'objectiu que ha comportat molt sacrifici i superar moltes traves. Poses fi a una un any de feina i entrega darrere el mateix projecte. Era una fita que sempre havia imaginat, però ho mirava de reüll com una il·lusió fins que m'hi vaig llançar.

El mar és el lloc d'on guardo millors records. És on faig el que m'agrada, i espero poder seguir-ho fent molts anys més.

Seguir fent competicions transoceàniques i consolidar un projecte competitiu per donar guerra en la propera edició.