Mai saps com anirà, vas de mica en mica i ja sabia que tornar... Les sensacions són bones, cada dia estic millor i ara ja realment no hi penso. Accentuo l'escalfament, la recuperació o l'equilibri i la propiocepció en els entrenaments, per mantenir i no deixar de treballar el genoll. Però al partit ja soc un jugador més i em sento recuperat.

Sí i pel que tots sabem: és normal que els altres equips, més superiors, es fixin en el Bordils i en els dos darrers anys han marxat tres pesos pesants com en Canyigueral, l'Edu Nonó o l'Esteve Ferrer. I també hi ha hagut en Masmi, en Martí o en Jordi Masó, que ho van deixar per motius personals. És la temporada més difícil per això i perquè hi ha hagut moltes lesions, en molts partits hem faltat molts jugadors i, al final, el que hem aconseguit té molt mèrit.

Quan surt, ja marques els partits importants en què t'has de jugar les garrofes. I aquest any han tocat dos pics de cinc o sis partits molt exigents des del punt de vista físic i mental. Perquè saps que has de complir i ha passat això. En aquests cinc partits vam estar molt bé, vam començar l'any amb una derrota dura per a nosaltres perquè era un partit important [18-25, Covadonga] però ho vam saber recuperar. Sobretot jugant en equip. I quan vam aconseguir la permanència virtual no és que hi hagués relaxació però tot pic té, després, la seva baixada de forma física i mental. Per això han vingut aquestes tres derrotes seguides.

Ha canviat l'equip, la manera de jugar... La ratxa de la primera temporada va ser en un moment que començava la lliga, amb tothom molt il·lusionat, bolcat en l'equip i amb la rauxa de l'inici, que ens ho anàvem a menjar tot. I aquesta ve en el moment en què sabem que hem de disputar cinc partits que són molt importants i en què ens juguem la temporada. I tothom, l'entrenador, l'afició i la junta directiva, és conscient que són cinc partits en què hem de jugar molt concentrats. En alguns casos també amb un punt de fortuna, que és necessària en l'esport, acaba sortint cara.

És veritat que estem salvats, però els partits que ens queden també els volem guanyar. Volem acabar amb els màxims punts possibles i les millors sensacions que puguem. Sortirem a guanyar els tres partits, dos són a casa i, a casa, volem acomiadar la temporada com cal.

És diferent, és clar. Hauria estat millor guanyar l'Alcobendas la setmana abans a casa [27-29], en què amb un punt ja hauríem tingut la salvació matemàtica. Hauria estat més maco però, al final, el que compta és salvar-nos i s'ha aconseguit a la pista. És per la derrota del Nava a Zarautz, però la permanència ve per les cinc victòries seguides.

Nosaltres teníem molt clar que havíem d'estar concentrats en la nostra feina, sabíem el que ens tocava jugar i la junta gestora també va ser molt viva, ens va informar en tot moment de l'evolució i ens va transmetre que estiguéssim tranquils, que no patíssim i que ens concentréssim en el que havíem de fer. I vam estar pels partits i els entrenaments. Com que som un grup madur, unit, no vam patir mai.

En la categoria que estem, qualsevol equip que estigui més amunt ens veu i pot venir-nos a buscar. Però ja sabem el que hi ha, a Bordils i a fora. Estem en el punt de mira, però no patim. Sabem que si algú vol seguir la seva carrera esportiva fora, a Bordils hi ha molt bona base i molts bons equips. El primer equip sempre tindrà molt bona plantilla i estarà competint per estar a plata.

S'ha adaptat molt bé. Sí que costa entrar en un equip fet, que fa molts anys que juguem junts i que com aquell qui diu som tots de casa. La majoria de jugadors hi som, amb en Pau Campos, des de fa deu anys, o set o vuit anys. Tenim el sistema mamat, gairebé juguem amb els ulls tancats i sabem què vol ell, com es mouran els companys, quines jugades farem... Això fa més difícil entrar, però en Mario va estar de seguida dins el grup, l'equip, la colla d'amics que som, al final, i que fa que tot vagi bé. Va tardar tres setmanes.

Sí, és clar, fins que no hi hagi la confirmació oficial no podem valorar-ho. Però és clar que en Pau és l'entrenador. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit amb ell. Personalment, tot el que he après d'handbol ho he après d'ell. I en handbol, tant esportivament com pel que fa als valors. En Pau sempre ens ha transmès tot el que hem de saber d'handbol, però també en el dia a dia. Des d'infantil que el tenim i sí, és difícil d'imaginar... Però encara hem d'esperar la confirmació i, al final, el projecte no depèn de ningú i seguirem endavant amb qui vingui, si finalment es confirma.