alpinisme
Una ascensió colossal
Jornet escala l’Everest des de l’últim punt habitat en 26 hores sense fer servir oxigen artificial ni cordes fixes
Va donar el repte per acabat al CBA a causa d’una indisposició després de 38 hores d’haver iniciat l’ascens
Només 26 hores va trigar Kilian Jornet a fer el cim de l’Everest (8.848 m) des del monestir de Rongbuk (5.100 m), l’últim nucli habitat abans d’arribar al camp base tibetà. L’atleta de muntanya cerdà va començar l’ascensió dissabte a les 10 de la nit, hora local (5h45 menys a Catalunya), i va fer cim 26 hores després per la ruta normal de la cara nord. La notícia no va transcendir fins dotze hores més tard, quan Jornet va arribar al camp base avançat (CBA), a 6.400 m. Eren les 12.15 h de dilluns, hora local, i en total feia 38 hores que Jornet havia iniciat la marxa.
El temps de 26 hores fins al cim no pot ser considerat un rècord –que era l’objectiu de cada una de les etapes del projecte Summits of my life– perquè no hi ha precedents d’una ascensió semblant. L’únic registre comparable seria el de 16h40 de Hans Kammerlanders entre el CBA i el cim, fet el 1996. Entre els mateixos punts, Jornet va trigar tres hores més (19h45), però amb l’afegit d’una aproximació de més de 20 km i 1.300 m de desnivell i la necessitat de dosificar-se per fer també aquesta distància de tornada. En qualsevol cas, la seva marca es convertirà en una referència per a aquells alpinistes que segur que intentaran emular l’atleta de muntanya cerdà. Potser no n’hi haurà gaires que ho provin, perquè fer d’una sola tirada gairebé 4.000 m de desnivell a més de 5.000 m d’altitud amb una aproximació de més de 20 km no és a l’abast de tothom, però aquells que sí que ho facin no ho tindran fàcil per superar-lo.
I és que el temps de 26 hores entre Rongbuk i el cim de l’Everest és d’un calibre gairebé marcià, i més encara si es té en compte que Jornet ha fet l’escalada en estil lleuger: sense fer servir l’oxigen artificial ni les cordes fixes, d’una sola tirada i sense xerpes. Una proesa en tota regla.
Cim a mitjanit
Jornet va abandonar la idea inicial d’escalar l’Everest pel corredor Norton a causa de les males condicions d’aquesta ruta, que tenia massa gel. Finalment va triar l’itinerari normal de la cara nord. Des de Rongbuk, va trigar 4h35 a arribar al CBA, on va descansar un parell d’hores. Va recollir el material tècnic que hi havia deixat i a les 4.30 de la matinada començava l’escalada pròpiament dita. Va passar pel camp 1 (7.000 m) cap a les 6.30 de la matinada, vuit hores després de la sortida. A 7.500 m va coincidir amb Sébastien Montaz, el càmera de l’expedició, que havia sortit a les 3.20 de la matinada del CBA per filmar imatges. Montaz va continuar fins als 8.000 m, però després, com estava previst, va començar el descens fins al CBA. Quan hi va arribar va informar que havia vist Jornet en bones condicions, però a 7.700 m de desnivell el català es va veure afectat suposadament per un virus estomacal que va condicionar la resta de l’escalada. “Fins a 7.700 m m’he trobat molt bé i avançava segons el pla previst, però a partir d’aquest punt m’he començat a trobar malament, suposo que per un virus estomacal. Des d’allà he avançat molt lentament i m’havia d’anar parant per anar-me recuperant”, va explicar Jornet ja al CBA. Al camp 3 (8.300 m) va descansar 15 minuts, però va continuar amb vòmits i rampes i va haver de fer més aturades abans de fer cim, que va atènyer la mitjanit de diumenge a dilluns. “He vist una posta de sol espectacular i finalment, a mitjanit, he arribat al cim. Estava sol, però veia llums de frontals tant al vessant nord com al sud de les expedicions que començaven l’ascensió”, va explicar. Tot seguit, va iniciar el descens: “De seguida he començat a baixar per poder arribar al més ràpid possible al CBA.”
Jornet va descartar l’objectiu inicial d’acabar a Rongbuk a causa de la indisposició que va tenir, sense la qual encara hauria fet un temps millor, i es va quedar descansant al CBA juntament amb Sébastien Montaz.
CATALANS AL CIM
EL PROJECTE
Llibertat i creativitat
Marc Pinsach
Ha fet l’Everest com no ho fa ningú, ha sortit des d’on no surt ningú, ha respirat l’aire pobre d’oxigen que no respira gairebé ningú, ha renunciat a unes cordes fixes a les quals no renuncia ningú i ha fet un temps que no fa ningú. En Kilian no només ha estat ràpid i diferent. Del 21 d’abril –fi de la temporada d’esquí de muntanya– al 21 de maig –dia de cim a l’Everest– només hi va un mes. I encara ha trobat temps de passar per algun lloc proper al cim del Cho Oyu, un altre vuit mil. En un mes ha viscut el que la majoria d’alpinistes es conformaria a viure en tota una vida. En els dies de la hiperconnectivitat, també ha renunciat a la transmissió en directe de la gesta. Això també fa el repte diferent i reflecteix una actitud rebel i trencadora de qui sap separar el gra de la palla. Però sobretot és el reflex d’algú que busca el que avui en dia tothom es posa a la boca, però pocs practiquen: la llibertat i la creativitat.