No cregui. Aleshores jo tenia una posició política molt concreta, que no coincidia amb la d’en Pujol i sí amb la d’Heribert Barrera: era partidari de la reforma de l’Estatut per tal que la Generalitat acabés tenint una funció estatal. Ho vaig portar al congrés de Convergència i la direcció s’ho va carregar. Poc després de deixar la conselleria d’Agricultura, la gent del COC em va venir a buscar. El president era en Miquel Arbós i hi havia només cinc federacions afiliades. Necessitaven un pilotatge polític per tal de negociar amb el COI.

No. Però al COC tenien clar que volien una gestió política. Els vaig dir que sí, posant com a condició que no hi hagués discrepàncies, ni entre les federacions ni entre la gent de fora de l’àmbit federatiu que els donava suport.

Vaig veure clar que a mitjà termini hi havia una escletxa: els Jocs se celebraven a Barcelona i això ens donava un element de pressió brutal. Espanya no acceptaria un Comitè Olímpic Català, però podíem pactar que, a canvi de portar-nos bé, aconseguíssim un reconeixement posterior. En aquell moment, l’important era tenir un comitè olímpic i fer ús dels Jocs de Barcelona. Però per tot plegat calia una certa capacitat de pressió al carrer i, sobretot, una certa capacitat política.

L’ADOC, que era l’associació que vam crear per vincular a la causa la gent de fora de l’esport, va arribar a tenir prop de 50.000 afiliats i les federacions adscrites al COC van créixer i van arribar a ser onze.

Vaig aconseguir reunir-me amb ell al seu despatx de La Caixa, a Barcelona. Em va convidar a esmorzar i vam xerrar una bona estona. Uns mesos més tard, ens vam tornar a veure a casa seva i, posteriorment, vàrem arribar a veure’ns amb el secretari general de l’Esport i el president del Comitè Olímpic Espanyol, Carles Ferrer Salat, com a testimonis...

Molt més dura que la de Samaranch. Però el més important és que l’any 1991 vam aconseguir presentar la candidatura del COC a Lausana. La vam presentar abans que la de Lituània, que encara no era un país independent. A la seu del COI encara hi deu ser, arxivada.

El COI va nomenar el vicepresident primer, un nigerià, com a interlocutor. Ens vam reunir dues vegades a Lausana i una a Barcelona per discutir les possibilitats de la candidatura. Objectivament no tenien una raó clara per oposar-s’hi, perquè nosaltres acomplíem tots els requisits que demanava la Carta Olímpica en aquell moment. La seva jugada va ser donar allargues, dir que no hi havia temps, que no era el moment... Per altra banda, no ens va anar bé que Gibraltar s’excités, perquè va desdibuixar la nostra candidatura. En tot cas, no ens va anar bé principalment perquè ens va faltar el suport de la Generalitat, sobretot de Jordi Pujol...

No només això, sinó que, a més, la gent de Convergència, el mateix Pujol, per la via d’algun dels fills, es van inventar allò del Freedom for Catalonia, que ens va anar molt malament. Era la visió pujoliana de tota aquesta història. El seu plantejament era donar testimoni que Catalunya és diferent, aprofitant l’aparador previ als Jocs i suprimint qualsevol referència al COC. Era un plantejament assimilable pel sistema. Es tractava de fer soroll, però no quan comencés el gran esdeveniment. Omplir l’escenari amb això perquè no hi hagués lloc per al COC.

Era un personatge clau: l’alcalde de la ciutat i el president del comitè organitzador dels Jocs. I la seva posició va ser absolutament frontal, radicalment oposada, bel·ligerant. Més dura que la de Ferrer Salat. Fins a l’extrem que no ens va voler rebre mai. I això que ens coneixíem, perquè jo havia estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

A l’hora de la veritat hi havia una cosa que els unia a tots: considerar que els Jocs Olímpics eren una oportunitat única, per a Barcelona i per a l’Estat, i que s’havia d’evitar qualsevol conflicte. És el que va donar lloc al pacte olímpic, al qual també s’hi va afegir ERC.

Que en les cerimònies onegés la senyera, que se sentís Els segadors i que una part dels discursos fossin en català. No sé si això mereix la consideració de pacte, perquè no és més que aplicar la normalitat. El cas és que no van aprofitar l’oportunitat per anar més enllà. I no només això, sinó que, a mesura que s’apropaven els Jocs, la situació es va endurir. La premsa de Madrid va ser molt dura: recordo que l’ABC va dir que em negava a parlar en castellà perquè no l’entenia. La policia també va ser molt esquerpa: vam muntar una exposició al hall del Palau de la Música, on s’havia de celebrar el congrés del COI, i ens van aïllar, sense possibilitat d’accedir a la sala principal.

Però no per la banda dels que ja esperava que no donessin suport al COC, si no pels de casa. Que Convergència i Esquerra adoptessin una actitud totalment contrària és molt gruixut. Miri, li explicaré una cosa que he explicat poques vegades...

Teníem preparat un número per a la cerimònia d’inauguració. La idea era acreditar un grup de gent perquè desfilés amb la delegació de Lituània, en què tots anaven vestits amb un mono que es podia obrir per una cremallera, i ensenyés la bandera de Catalunya en passar per davant de la tribuna. Jo, que tenia una certa actitud institucional, vaig avisar Jordi Pujol. El president es va portar les mans al cap i va dir que no ho podíem fer de cap manera.

Els Jocs es van espanyolitzar, era evident que passaria. Recordo les úniques proves que vaig veure, la semifinal i la final de taekwondo, on hi havia una important representació catalana, però la gent cridava “Espanya, Espanya” i portava banderes espanyoles. Ara bé, 24 hores abans de la clausura dels Jocs, el president Pujol em va trucar i em va fer anar a la Generalitat...

Em va fer entrar per la porta del carrer del Bisbe, la que dona al Palau dels Canonges. Hi havia una recepció amb la gent de les delegacions i em va rebre allà. “Això no ha anat bé, hem de fer alguna cosa per a l’acte de clausura”, em va dir. Jo li vaig recordar que m’havia fet desmuntar el que havíem previst amb la delegació lituana i li vaig fer veure que era molt tard. El cas és que vam provar de posar un grup de gent amb banderes catalanes enmig de la desfilada final. El problema va ser que no hi va haver desfilada, sinó que els atletes van sortir tots alhora, sense ordre, i la presència de símbols catalans va quedar molt diluïda.

Pujol no s’enganyava a si mateix, una altra cosa és que ho reconegués. Se’n va adonar. Va situar en primer terme el servei a l’Estat, però després va veure que la conseqüència era l’espanyolització dels Jocs, que era al que jugava en Maragall.

El COC va seguir viu i Samaranch, amb l’experiència assimilada, va mirar de canviar la Carta Olímpica per tal que els països sense estat no poguessin tenir comitè olímpic. Ep, i en Pujol n’estava totalment assabentat. El cas és que ho va presentar en la sessió que el COI va celebrar a Niça i, aquest cop, vam aconseguir aturar-lo. Com que encara teníem recursos, vam fer una campanya en la qual el missatge era que el moviment olímpic s’havia caracteritzat a no confondre la política, i la seva expressió màxima, que és l’Estat, amb l’esport.

El 1994 vaig deixar el COC i, un parell d’anys després em vaig assabentar que Samaranch ho va tornar a provar i, com que no hi va haver reacció, ho va poder tirar endavant.

Era molt difícil, un cop difuminada la data del 1992 i sense suports importants de les institucions, mantenir la flama.

Amb un cert escepticisme. El president de la UFEC, i també del COC, ens va convidar a un dinar als que hem estat presidents del COC en el qual ens va explicar el projecte i ens va dir que faria una assemblea, que ha fet, en què s’aprovaria la modificació dels estatuts del COC davant la possibilitat de la independència de Catalunya. A l’assemblea, però, no ens va convidar als anteriors presidents. Crec que no han volgut que hi hagi una articulació històrica.

Suposo que perquè volen foc nou. Qui més qui menys no té interès a recordar aquella època, perquè, des de la mirada que se li pot fer avui, és molt poc gloriosa per a Convergència i per a Esquerra.

Havent-hi la UFEC, no era necessari. Crec més en un enfortiment de la UFEC. A més, si Catalunya aconsegueix la independència, automàticament caldrà un COC. No crec que hagi de ser una estructura prèvia. En tot cas, ha tingut molt poc ressò.

No han reivindicat allò que nosaltres vam sol·licitar l’any 1991, a Lausana, davant el COI. Això ja marca el seu to, més aviat baix. Per altra banda, crec que s’haurien d’haver organitzat uns jocs catalans, com van fer els lituans quan encara tenien els tancs als carrers de Vilnius. No costava tant i hauria estat una bona finestra. S’haurien pogut fer moltes coses.

Des del punt de vista polític, no ho veig. A més, el canvi climàtic no hi ajuda gens. Ens exposem a organitzar uns Jocs que s’hagin de celebrar amb dificultat.