Sé que el meu fill gran, que acaba de fer 11 anys, la va veure amb gent del Barcino. Però no sé si la va veure sencera. El petit no l’ha vista. Jo soc un desastre i encara no l’he vist mai. Necessites cinc hores, és molt llarga.

Precisament aquestes parts segurament les tornaria a veure per recordar què va passar. Un amic meu l’altre dia em va fer recordar algunes jugades i situacions del partit que jo no recordava. El que sí que recordo és que en deu minuts se’m van escapolir dos sets. Després vaig començar a remuntar i va ser una putada perquè ell va aturar el partit quan estava fet pols físicament. El cel es va ennuvolar i no va fer tanta calor.

Segur, vaig veure una foto actual d’ell [la mostra en el seu mòbil] i ni el reconeixia. Me la va enviar l’Ivan Corretja. I això que el Marc Rosset és més jove que jo. S’ha engreixat.

Em van donar una repercussió en l’àmbit estatal i mundial molt més gran. Havia tingut força mala sort amb la copa Davis. De fet, crec que m’hauria merescut jugar diverses eliminatòries més. La plata em va permetre demostrar que amb pressió podia obtenir bons resultats. M’anava bé tenir com més pressió millor perquè el meu gran problema era de desconcentració, la relaxació. En canvi, les situacions més complicades m’ajudaven. Era valent. Per això vaig arriscar i vaig optar per deixar-ho tot i preparar els Jocs durant quatre mesos i mig. Feia vuit hores i mitja diàries de físic, amb el Paco Seirulo, i de tennis amb el Roberto Vizcaino, que l’any passat malauradament va morir. També vaig contractar un psicòleg, Joan Coromina, i fins i tot un nutricionista. Ingeria 8.500 calories diàries per intentar muscular, cosa que no vaig aconseguir.

Vaig buscar tot el millor que hi havia. Paco Seirulo continua sent un dels millors. El psicòleg era un atleta. També em va ajudar molt el Manel Orantes. Tenia clar que en les condicions del torneig i jugant a casa tindria moltes possibilitats de pujar al podi. De fet, l’Àlex Corretja em va recordar, perquè jo tinc una memòria de mosquit, que després de derrotar Magnus Gustafsson 9-7 en el cinquè set del segon partit, vaig dir: “Ara segur que guanyo medalla.” En aquell partit se’m va posar la pell de gallina sentint el so metàl·lic de les grades supletòries quan la gent hi picava per encoratjar-me. No he tingut mai més aquesta sensació en una pista.

Amb la roba, els altres jugadors tenien uns contractes importantíssims que no podien trencar per vestir la firma que tenia el COE. Jo ja vaig dir que el meu contracte amb Karhu no era tan elevat i que no tindria problema a dur una altra marca. El que passava és que no hi havia pinya entre alguns jugadors i per això no s’havien fet bons resultats en la copa Davis. És la trista realitat. Per això es va decidir que no anéssim a la vila olímpica i cadascú va anar a casa seva. Jo me’n vaig anar a Gavà Mar amb els meus pares.

M’anava molt gran. La samarreta semblava una camisa de dormir i els pantalons em queien. Ja haurien hagut de saber la talla, però van passar de mi. Vaig jugar amb la meva i em vaig posar esparadrap perquè no es veiés la marca. A més de 30 graus ja et pots imaginar el que va durar. Soc l’únic a qui en el primer partit se li va veure la marca. L’endemà ho duia cosit. Hi havia tan mala relació que algú va anar al COE a queixar-se perquè em renyessin.

Era massa respectuós. Si no anaves a un torneig en què estaves inscrit, et fotien multes. Després quan hi he pensat he vist que vaig ser burro. No viure la cerimònia d’inauguració va ser normal, perquè vaig arribar a la final de Hilversum. Això em va donar confiança, tot i que la vaig perdre. Els dos últims mesos havia guanyat força partits. El problema és que al principi de l’any no m’havia anat bé i em va costar. Em faltava ritme, partits. En la clausura tenia un torneig. Ara ho veig diferent. Hauria pagat la multa i fora.

L’any anterior Costa estava molt malament i va venir amb nosaltres a entrenar-se. Ell feia una pretemporada diferent i jo el vaig ajudar molt. Tenia una classe brutal. No sé ben bé fins a quin grau el van temptejar perquè els diaris no paraven de marejar. Per a mi era una oportunitat única. Quan va arribar el moment, sé que el Carles va dir que per mi no es canviaria.

Barcelona va canviar del tot. Pel que fa a infraestructures en faltaven moltíssimes per al que es mereixia Barcelona i Catalunya. Pel que fa a ADN esportiu, som capdavanters a Europa. La ronda General Mitre tenia uns embussos brutals. Sense les rondes, Barcelona seria un caos. Promoure el món de l’esport és el més sa que tenim els catalans i no se li pot donar l’esquena. També va ser impressionat el tema del voluntariat. Va suposar un abans i un després. Va ser mostrar que la gent és el més important que hi ha i que si una cosa aquí l’organitzes bé, tens l’èxit assegurat. Barcelona 92 va marcar diferències. Vam ser un model i ens van copiar. Van adoptar una filosofia cultural i de modernitat que va marcar.

Competitivitat. A tothom li agrada fer esport. El català és competitiu en tot. Això repercuteix en la salut tant mental com física i també en l’àmbit social.

La gent m’ha etiquetat com un jugador defensiu i no és cert. Jo tenia un joc tan cargolat que si em tocava contra un rival defensiu podíem estar estona. Però en realitat sempre buscava obrir angles o canvis de direcció. Dins d’un risc limitat. El que no vaig aprendre mai i m’hauria anat molt bé és fer el bloqueig ràpid en la restada que ara tan bons resultats dona. De tècnic vaig veure de seguida que restar així era fonamental. Quan era jugador no ho vaig saber veure.

Tot l’any va ser molt dur en l’aspecte mental. La meva família n’estava al cas. Amb la combinació de la meva alegria i de l’alegria que ells exterioritzaven em va sortir el gest de dins d’unir el dits i tocar-me el cor, com dient: ja la tinc la medalla. Em va sortir de dins. La imatge la vaig veure per tot el món i he vist que altres esportistes l’han fet posteriorment. Soc molt espontani. No soc de fer el paperet i voler quedar bé, em fot dels nervis.

Federer pel seu joc, però compte amb Nadal, que està molt fort mentalment i ha millorat molt la dreta, li torna a caure endavant, i la velocitat del segon servei.

Sí. No ja per mi, sinó a tots els nivells. Em sorprèn molt el poc moviment que hi ha. Són 25 anys, quan en faci 50 segurament ja no hi serem...