(Vinyals) No. Va ser el pri­mer pas per crear un Comitè Olímpic Català (COC) abans de Bar­ce­lona 92. Hi va haver un cert debat sobre si l’inde­pen­den­tisme boi­co­te­ja­ria els Jocs o faria algun acte con­cret en alguna com­pe­tició, com algú que saltés a una pis­cina en plena com­pe­tició, però en aquell moment jo era direc­tor gene­ral del COC i nosal­tres no érem par­ti­da­ris de fer cap acció d’aquest tipus. Volíem apro­fi­tar l’ocasió per recu­pe­rar una rei­vin­di­cació històrica, que Cata­lu­nya pogués com­pe­tir amb el seu comitè en uns Jocs Olímpics. Vam arri­bar a fer la sol·lici­tud al COI el 1991 quan la seva carta olímpica ho per­me­tia. Sama­ranch va dir “par­lem-ne, però fem-ho després dels Jocs”, perquè la seva pri­o­ri­tat abso­luta era que fos­sin un èxit. Va ser men­tida. Després va can­viar la carta olímpica expres­sa­ment per Cata­lu­nya i la resta és història.

(Serra) Quan la vam fun­dar amb Albert Ber­trana i Car­les Lladó teníem un objec­tiu molt precís i deter­mi­nat en el temps, que era tre­ba­llar perquè als Jocs, que ja havien estat con­ce­dits a Bar­ce­lona, hi hagués un comitè olímpic propi. Era un objec­tiu de país. Quan vam veure que això no era pos­si­ble vam ple­gar però també vam asse­nya­lar els cul­pa­bles. No era tant un pro­blema del COI, que tenia unes con­di­ci­ons con­cre­tes i assu­mi­bles per acce­dir-hi, com del mateix govern català, que va dir que ens aju­da­ria però que en certa manera ens va trair.

(Serra) Per pres­si­ons, suposo. Abans dels Jocs hi va haver un congrés de CiU en què el 90 per cent va votar a favor que els cata­lans par­ti­ci­pes­sin als Jocs i va dema­nar al govern que hi donés suport, però Pujol no en va fer cas. Allò era fla­grant perquè totes les enques­tes també asse­nya­la­ven que la majo­ria de cata­lans hi esta­ven a favor. L’ADOC va ple­gar i després d’un debat intern perquè ja no tenia uti­li­tat un cop vam veure que havíem fra­cas­sat.

(Viñals) Jo no era par­ti­dari de man­te­nir-lo. Aquí ens vam sepa­rar alguns acti­vis­tes. Alguns van anar a ERC, i jo vaig con­ti­nuar la lluita dins el COC.

(Vinyals) Per un acord amb l’equip de Lituània vaig des­fi­lar amb la senyera com a direc­tor gene­ral del COC. Va ser un gest simbòlic però almenys sem­pre es podrà dir que el COC hi va ser.

(Serra) Quan va arri­bar la flama olímpica vaig cre­uar amb el meu germà el cordó de segu­re­tat a Empúries amb una vela pin­tada amb l’este­lada, però la més sonada va ser la de la inau­gu­ració de l’estadi el 1989. Ens vam posar d’acord tots, l’ADOC i la gent del Fre­e­dom for Cata­lo­nia. Estàvem molt moti­vats, vam repar­tir este­la­des i ens hi va aju­dar el diluvi uni­ver­sal que va caure. La xiu­lada va ser espec­ta­cu­lar i encara ara, quan veus el vídeo, fa esgar­ri­far.

(Vinyals) El COC també va fer acci­ons més ins­ti­tu­ci­o­nals, a banda de fer la sol·lici­tud d’ingrés al COI el 1991. Vam anar a con­gres­sos inter­na­ci­o­nals, vam entre­vis­tar-nos amb per­so­na­li­tats, vam esta­blir un comitè d’enllaç amb les repúbli­ques bàlti­ques quan encara no esta­ven reco­ne­gu­des. Vam fer soroll a tot arreu fins al punt que Sama­ranch va fer una pro­posta perquè en la inau­gu­ració els atle­tes cata­lans des­fi­les­sin amb el seu propi dis­tin­tiu. La pro­posta va ser rebut­jada pel govern espa­nyol i Pujol va man­te­nir sem­pre una posició tova, sense atre­vir-se a rei­vin­di­car el COC. Després es va ado­nar que el dia de la inau­gu­ració Cata­lu­nya havia des­a­pa­re­gut dels Jocs i ens va dema­nar si en la clau­sura nosal­tres podíem fer alguna cosa!

(Serra) El més dur va ser quan Gómez Navarro va dir que rere el COC s’hi ama­ga­ven ter­ro­ris­tes. I també van dete­nir Núria Cade­nes, que tre­ba­llava a l’ADOC.

(Vinyals) Amb tot, ni l’ADOC ni el COC vam fer un plan­te­ja­ment de boi­cot i ells ho sabien.

(Serra) El pri­mer intent de cons­ti­tució del COC el vam fer a la ter­rassa d’un bar amb qua­tre pre­si­dents i un va mar­xar després de rebre una tru­cada. La segona vegada ho vam tirar enda­vant però érem molt pocs. Un èxit ja va ser que la UFEC es pro­nunciés a favor del COC el 1991. Però hi havia casos fla­grants de pres­si­ons com el de la fede­ració d’atle­tisme. L’assem­blea va votar que calia dema­nar el reco­nei­xe­ment a la seva fede­ració inter­na­ci­o­nal (IAAF) però el pre­si­dent no es va atre­vir a fer-ho.

(Vinyals) En aquell moment reque­ria certa valen­tia dels pre­si­dents perquè la reco­ma­nació del govern era no fer mer­der amb tot això. Sense el suport del govern era difícil que les fede­ra­ci­ons fes­sin un pas enda­vant.

(Vinyals) Eren bel·lige­rants i tot i que vam fer mani­fes­ta­ci­ons en alguns con­gres­sos de la IAAF s’ha de dir que nosal­tres no havíem fet els deu­res. No teníem el suport del nos­tre govern i a Espa­nya tots ana­ven a l’una.

(Vinyals) Érem cons­ci­ents que després ja no tindríem la força d’uns Jocs a la nos­tra capi­tal per nego­ciar amb força un reco­nei­xe­ment. Sabíem que això no seria pos­si­ble sense un canvi polític a Cata­lu­nya. No anàvem amb el lliri a la mà però el govern ens va fallar.

(Serra) De vega­des per­dem el con­text de vista. Ara el movi­ment inde­pen­den­tista té més força que mai, però durant els man­dats de Pujol els seus votants no ho eren. Però era interes­sant el fet que sí que esta­ven a favor en massa a la presència del COC als Jocs. Ho vèiem en les xer­ra­des que fèiem per tot el país. De fet, no calia ser inde­pen­den­tista per voler el COC perquè la carta olímpica no exi­gia que Cata­lu­nya fos inde­pen­dent. Però jugava en con­tra nos­tre la idea gene­ral que s’havia de col·labo­rar com fos perquè els Jocs sor­tis­sin bé. Molts inde­pen­den­tis­tes es van apun­tar com a volun­ta­ris per viure-ho i s’hi van sen­tir impli­cats. Jo, en canvi, somi­ava par­ti­ci­par als Jocs i pujar al podi amb una este­lada com Tom­mie Smith a Mèxic.

(Vinyals) A finals dels 80 i prin­ci­pis dels 90 el pos­si­ble Estat espa­nyol que s’hau­ria pogut con­fi­gu­rar, com­pren­si­ble amb el fet català, es va esvair. Lla­vors i ara és impos­si­ble un COC. Es van anar tan­cant totes les por­tes. La idea d’una ter­cera via, que ens res­pec­tin, res d’això és pos­si­ble. L’única porta que ens queda és la cre­ació d’un estat català. Va ser impos­si­ble que el COC fos reco­ne­gut però ara par­lem d’un tema més pro­fund, de democràcia. Al món, amb tot­hom amb qui par­les, t’admet que Cata­lu­nya és una rea­li­tat naci­o­nal i com a tal té dret a deci­dir el seu propi futur. Quan et con­si­de­res un sub­jecte polític pots exe­cu­tar allò que deci­dei­xes.

(Serra) Abans dels Jocs del 1992 teníem una situ­ació teòrica en què podíem ser reco­ne­guts pel movi­ment olímpic, com també ho tenia la fede­ració de pati­natge abans de l’assem­blea de Fresno. El que ha can­viat és que fruit d’aques­tes experiències espor­tiva, i també les cul­tu­rals, sobre­tot en la lluita per la llen­gua, s’ha demos­trat que l’Estat espa­nyol ha creat una majo­ria social con­tra ell.

(Vinyals) Pràcti­ca­ment l’endemà mateix ho seria. Nor­mal­ment el COI s’acos­tuma a avançar a altres orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals a l’hora de reconèixer els nous estats. L’últim exem­ple és el de Kosova, que va par­ti­ci­par als Jocs de Rio però encara no és a l’ONU i Espa­nya tam­poc l’ha reco­ne­gut per no crear un perillós pre­ce­dent jurídic amb Cata­lu­nya. Els espor­tis­tes podran triar, una vegada inde­pen­dents, si com­pe­tei­xen amb Cata­lu­nya o Espa­nya i amb això hem de ser molt res­pec­tu­o­sos.

(Serra) No hi ha dub­tes. Per­so­nal­ment els diri­gents poden ser uni­o­nis­tes o sobi­ra­nis­tes però no hi ha ningú que m’hagi dit que no hi gua­nya­rem. No m’agrada ser mai rotund, soc molt rela­ti­vista, però en això no hi ha cap dubte. T’ho miris com t’ho miris no hi ha cap ele­ment en què hi puguem per­dre, començant per una cosa tan sen­zi­lla com ser els amos de la nos­tra pròpia roja. Els recur­sos que obtin­dria la fede­ració de fut­bol amb una selecció pròpia són incom­pa­ra­bles amb els que té ara. Amb els èxits inter­na­ci­o­nals tots hi gua­nya­rien, de dalt a baix, començant per les fede­ra­ci­ons i aca­bant pels espor­tis­tes de base. A més, l’esport és el pri­mer fac­tor de reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal avui dia, no hi ha cap altra acti­vi­tat que s’hi pugui com­pa­rar. L’Estat català, doncs, hi estarà obli­gat a inver­tir i això vol dir més entre­na­dors, més cen­tres de tec­ni­fi­cació, més elit, etc.

(Vinyals) Si som inde­pen­dents s’obri­ran totes les por­tes que ara mateix tenim tan­ca­des, l’impacte serà més gran que el que va tenir els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona per a l’esport català.