JOSEP MIQUEL ABAD
CONSELLER DELEGAT DEL COMITÈ ORGANITZADOR DELS JOCS DE BARCELONA 1992
“Els Jocs van retornar al ciutadà l’orgull de ser de Barcelona, i això no té preu”
“Mai vam enganyar el COI: els Jocs eren un pretext per transformar la ciutat. Partíem del principi que els Jocs duren setze dies i la ciutat és eterna, i que era un error monumental sotmetre una ciutat eterna a setze dies”
Gràcies al fet que Vilaseca i jo ens vam entendre hi va haver temes que no van arribar a problema. No érem sectaris
Érem molt més exigents del que s’és ara. 25 anys després no s’ha dit ni una paraula de gestió econòmica dubtosa Soc molt emocional, m’he fet farts de plorar. En un sopar recent dels que vam treballar al COOB se’m va trencar la veu
Samaranch se la jugava i es passava d’exigent. Se l’haurien menjat, si haguéssim fallat. Barcelona n’hi deu una
Del que estic més orgullós és de la gent, que va ser la que va fer dels Jocs un èxit i de Barcelona, una festa
Va néixer a Valladolid el 1946, però va aprendre a caminar a Barcelona. Màxim responsable executiu de la candidatura olímpica i després del comitè organitzador, després del 1992 s’ha volgut mantenir en un segon pla. Però probablement és el protagonista viu que en pot explicar més aspectes organitzatius i el 25è aniversari és un moment òptim per fer-ho.
Quan va sentir parlar per primer cop de la idea d’uns Jocs Olímpics a Barcelona?
L’any 1981, el famós dia que vam veure a Sport i Mundo Deportivo que públicament es parlava de la voluntat, la pretensió de Barcelona de considerar la possibilitat de..., tal vegada... Tot amb molts relatius pel mig.
I quan va saber que seria el màxim executiu del projecte olímpic?
Sent jo tinent d’alcalde es va fer el procés de preparació dels documents de candidatura. Jo vaig dir que no em presentaria a les eleccions municipals del 1983 i me’n vaig anar a Fira de Barcelona. El 1985, Samaranch va comentar amb Maragall, amb Jordi Pujol, amb Felipe González i amb el rei que la candidatura no anava bé, que calia una empenta forta. I Pasqual Maragall em va trucar i em va dir que tots estaven d’acord que jo me n’havia de fer càrrec.
Sense opció a dir que no...
És “has de..”, “estem d’acord que tu...”, aquestes coses sempre es vesteixen una mica, però al final és: “Tu, t’ha tocat.” I el 15 de juliol del 1985 em vaig estrenar com a conseller delegat de la candidatura.
En el seu currículum anterior hi havia alguna aproximació al món de l’esport?
Com qualsevol altre aficionat, però responsabilitats directes en gestió, no. Tampoc es demana que el comitè organitzador salti tanques, sinó que organitzi. Quan vam guanyar els Jocs, el 17 d’octubre del 1986 a Lausana, se’m va encarregar donar forma al comitè organitzador. El 12 de març del 1987 es va firmar el protocol entre Javier Solana, Jordi Pujol, el duc de Cadis en representació del COE i el mateix Maragall. Aquí acabava la meva feina i teòricament me’n tornava a Fira de Barcelona. En aquell període treballava des del matí a les 6 de la tarda a la Fira i de les 6 de la tarda a les 6 del matí a la candidatura olímpica, i dormia dues, tres o quatre hores, el que podia. El 13 de març es va constituir el comitè organitzador i allà va sortir el meu nom com a candidat a conseller delegat. I vaig deixar la Fira.
Vostè venia del PSUC. Una part de l’esquerra era crítica amb el que representaven els Jocs Olímpics. S’hi sentia còmode?
Absolutament. Jo era plenament conscient de què es pretenia i quins eren els objectius dels Jocs. Mai ens vam amagar de dir que els Jocs eren una palanca irrepetible, una ocasió irrepetible per tenir uns recursos per fer el que no s’havia fet a la ciutat en molts anys i que sense un esdeveniment extraordinari com aquest probablement es trigaria cinquanta anys a fer, o no es faria mai. Des d’aquest punt de vista, no sentia cap contradicció, entre altres coses perquè si ets tu qui estira del carro, les contradiccions te les has de resoldre tu mateix.
Al COOB, hi treballava gent proposada per administracions de color polític diferent. Sempre en bona sintonia?
Una de les meves feines era ser el parallamps de la part operativa. Era normal que no sempre hi hagués coincidències, però mai no van posar en risc ni la candidatura, que també va tenir contradiccions, ni el projecte d’organització dels Jocs. Hi va haver un gran sentit de país, d’estat i de ciutat. De responsabilitat. Per no portar les coses a límits que fessin inviables els acords. Al final tot es va resoldre per acord i consens. Va ser un projecte molt integrador.
En època de la UCD el govern espanyol no era gens favorable a uns Jocs a Barcelona. Quan es va produir el viratge?
La UCD era refractària, però mai vam entendre ben bé per què. Catalunya els quedava molt lluny i a la UCD, si recordem, estaven preocupats per destrossar-se entre ells. La posició del govern de l’Estat va girar quan va arribar al poder el PSOE. Sobretot perquè l’alcalde era Maragall, un interlocutor fiable i de confiança i perquè van nomenar secretari d’estat per a l’Esport Romà Cuyàs, pensant absolutament en el projecte olímpic. Aquest va ser un factor determinant perquè tot avancés amb vaselina, bon criteri i harmonia.
Al COOB els van avisar que es produiria l’operació Garzón pocs dies abans dels Jocs?
No. Jo formava part de l’òrgan de coordinació de seguretat, però era un òrgan molt operatiu de les seccions de seguretat vinculades a l’organització dels Jocs, no a les operacions de seguretat que podien realitzar serveis de l’Estat, la Generalitat i internacionals. Afortunadament, n’estàvem al marge.
Però quan es van succeir les detencions, què van comentar?
Estàvem molt focalitzats en el nostre objectiu, que era fer els millors Jocs des del punt de vista organitzatiu, amb els diners que teníem i no amb els que no teníem. L’obsessió de no fer dèficit va ser una constant i fins i tot vam tenir un petit superàvit amb el qual es va poder fer el Museu Olímpic de Montjuïc. Que tot fos molt net, que tot estigués a punt i que la gent s’ho passés bé. No teníem excedent d’energies per ocupar-nos d’altres temes. Estàvem consumits, més enllà del que era raonable, vam quedar exhausts.
En aquells moments tot el que s’havia de fer no estava fet?
Des del punt de vista físic, sí. Però faltava l’entrenament de la gent que ho havia de fer funcionar tot. L’any 1991 havíem fet un preolímpic, una mena d’assaig general sobre el terreny, amb competicions menors però de veritat, de risc limitat però real. Però quan arriba el moment, la realitat adquireix una dimensió diferent. Estàs en el prosceni i el teló està a punt d’aixecar-se i deixar-te al mig de l’escenari. La tensió estava concentrada a fer que tothom fos molt conscient del que havia de fer, que estigués entrenat i repetir, repetir, repetir i gairebé mecanitzar, fins al punt d’estar molt entrenats però alhora tranquils, tot i que sembli una contradicció. Si en un moment com aquest no estàs tranquil, el risc d’error és molt gran. Estàvem tensos, però va sortir molt bé.
Percebien l’independentisme com un risc real per als Jocs?
No, en aquell moment en absolut. És que no era present de manera notable. Hi havia el Freedom for Catalonia i algun moviment d’aquest tipus, però no estava estructurat.
Josep Lluís Vilaseca diu que vostè i ell van pactar l’equilibri dels símbols. M’ho explica?
Sí, vam pactar-ho ell i jo, però després vam haver de convèncer els altres estaments. Ell ha dit i escrit, i ho ratifico, que nosaltres dos vam resoldre molts punts de conflicte. Ell, interpretant el que podia rebre del món que ell representava i jo, interpretant-ho del meu, i posant-nos d’acord en el terreny del sentit comú. Ni ell ni jo érem sectaris. El sectarisme és demolidor, un dels enemics més grans que hi pot haver. Gràcies al fet que ens vam entendre, hi va haver temes que no van arribar a ser problema. En el tema de les banderes i l’himne vam trobar una fórmula i val a dir que qui va rematar l’operació va ser el mateix rei Joan Carles, que quan va saber la solució que es proposava a la presència de les banderes i els himnes va dir que li semblava fantàstic.
Totes les actuacions i decisions d’aquell moment serien homologables amb els criteris ètics d’avui dia?
Més aviat ho diria al revés. Tal vegada la majoria de coses que veiem avui dia no passarien el sedàs dels criteris ètics que teníem aleshores. Érem molt més exigents en aquell temps del que s’és ara. Després de 25 anys no s’ha dit ni una paraula de gestió econòmica dubtosa, de contractes... ni piu.
Samaranch va ser una peça clau perquè els Jocs vinguessin a Barcelona, però un com aconseguits, ell se la jugava com a mínim tant com la ciutat. Això ho van notar?
Això és del tot cert. Sense Samaranch, Barcelona no hauria tingut els Jocs, i en aquest sentit, Barcelona n’hi deu una. I sense sectarismes. Perquè és un fet que Barcelona ha viscut durant molts anys, i els que durarà, una etapa determinada, i el reconeixement encara no se li ha fet. Espero que algun dia se li farà. Però ell se la jugava. Si els Jocs sortien malament, el COI, les federacions, tot aquell entorn que es coneix com a família olímpica, premsa internacional inclosa, se l’haurien menjat, perquè era la seva ciutat. I nosaltres ens hauríem hagut d’amagar enmig d’una tribu a l’Amazones. Tothom se la jugava molt. Això explica que ell fos especialment exigent, segurament molt més del que havia estat amb altres comitès organitzadors, d’abans i de després. Justament perquè era la seva ciutat. Va admetre en més d’un discurs que segurament es va passar d’exigent i que en alguns moments no va ser just.
M’ho pot il·lustrar amb algun exemple?
És que la pressió era constant. D’exemples, n’hi ha tants que... És com en la mili, que només recordes els bons moments. En el nostre cas, atès que tot va sortir tan estupendament bé, els moments dolents queden molt apaivagats pel temps, i el que sura són els bons.
Què el fa sentir més orgullós?
La gent, que és la que va fer que fos Jocs fossin un èxit. Del ciutadà del carrer, que va decidir que serien un èxit i que durant molts anys havia estat escèptic. Crec que la majoria de la gent era favorable als Jocs, però alhora era escèptica. Sortiran bé? No farem el ridícul? Hi perdrem diners? No ens muntaran un escàndol? No fotran la mà a la caixa? És a dir, el que sempre havia passat en aquest país. Aquest escepticisme favorable es va mantenir molt de temps fins que la gent va veure que les infraestructures es feien, que els diners es gastaven on s’havien de gastar, que no hi havia escàndols, que les obres s’acabaven quan tocava, que s’aixecava el voluntariat, una expressió molt genuïna de la gent del carrer... i al final la gent va ser la que va convertir Barcelona en una festa els dies dels Jocs. La gent no anònima, els voluntaris de xandall blanc i també els directius d’empreses que van estar amb nosaltres quatre mesos, cedits de manera gratuïta per les seves empreses, dirigint instal·lacions. Gent d’altíssim nivell executiu que van donar quatre mesos de les seves vides. Tot això, la suma de tantes coses, és la garantia d’èxit.
Vol dir que una part rellevant del llegat dels Jocs és haver transformat aquest escepticisme que relata en autoestima.
Afirmo rotundament això. El llegat de Barcelona-92 és doble. D’una banda el físic, el que es trepitja, es gaudeix, es veu. Les instal·lacions esportives es van dissenyar totes pensant que l’endemà s’havien d’aprofitar. Mai vam enganyar el COI: els Jocs eren un pretext per transformar la ciutat. Partíem del principi que els Jocs duren serze dies i la ciutat és eterna, i que seria un error monumental sotmetre una ciutat eterna a setze dies. Repassa fins on t’arribi la memòria i fixa’t que quan s’ha supeditat la ciutat als Jocs els ha sortit malament, o han quedat amb instal·lacions que ningú utilitza. La llista és llarga. En canvi, les ciutats que van pensar que passats els Jocs havien de donar ús a unes inversions enormes, ho van fer bé. És gairebé un paradigma. És veritat que Barcelona crea una nova manera d’enfocar els Jocs. Supedita els Jocs a la ciutat, i no al revés. Aquest canvi de paradigma és la clau que els Jocs sortissin bé i que altres ciutats ens agafessin com a referència.
Algun moment extrem, d’aquells que, un cop superat, fa dir: “Uf, ens n’hem sortit”?
Per exemple, les negociacions amb la televisió, que pensava que en sortiríem amb pocs diners i vam acabar firmant per 416 milions de dòlars, una milionada. Tant és així que a partir de Barcelona, el COI va decidir que en faria la gestió. O la inauguració de l’estadi olímpic el 1989, amb aquell aiguat. Si em pregunten què faria diferent sempre responc el mateix: oi que van sortir bé? Doncs no tocaria res. Perquè no estic segur que, si toques una peça imperfecta però que fa la seva funció en una màquina molt complexa, no espatllaràs el conjunt. Vull dir que si no haguéssim tingut l’aiguat a l’estadi hauríem quedat tan contents amb nosaltres mateixos, pensant que ho teníem tot controlat. I és possible que ens haguéssim fotut una castanya al final. Estàvem molt confiats, excessivament confiats, i l’aiguat ens va fer despertar. De fletxes se’n van llançar mil, però potser un parell van tocar el peveter i vam deixar anar algun mecagum... Hi havíem posat a sota una xarxa per si de cas... però la nit abans érem uns quants mirant allò i la xarxa ens feia molt mal efecte, era tant com admetre que allò podia sortir malament. Què fem? I aleshores em giro, me’ls miro i me n’adono que estic sol, que la decisió és meva. I vam decidir que havíem de confiar en Rebollo. Per sort, les decisions de risc, que van ser moltes, van sortir bé. Els assajos de la Fura eren repetir, repetir i repetir perquè l’espectacle era d’una complexitat bestial, amb set o vuit escenografies simultànies. Els Jocs no són la cerimònia inaugural, però si l’espectacle és bo i surt bé, els Jocs han de ser un desastre perquè la teva imatge quedi tacada. En canvi, si la cerimònia és dolenta, ja pots fer uns Jocs ben organitzats que no remuntes. Quan la fletxa va passar per sobre del peveter vam dir: “Ja està.” I quedaven tots els Jocs! Més “Uf!”: La NASA pronosticava pluja per al 25 de juliol i el servei de meteorologia d’aquí, que ens deien que anaven amb paraigua, deia que no. I no va ploure. En canvi, el dia de la clausura (8 d’agost), va ploure a bots i barrals. Ens preocupava la cerimònia, però quedaven competicions, la marató i la de salts i doma. I abans de les 9 del matí truca el nostre director de la instal·lació del Polo: “Diu la presidenta de la federació internacional, la princesa Anna d’Anglaterra, que això s’ha de suspendre i que s’ha de fer demà.” I jo li dic: “Demà? Per la glòria de ma mare que demà ens n’anem a casa!” Amb la princesa ja ens havíem tractat i teníem franquesa, però quan hi vaig parlar ella insistia a suspendre-ho i jo, que no, que hi havia precedents d’altres Jocs amb competicions suspeses que s’havien fet setmanes després, fins i tot en un altre lloc. Samaranch també pressionava: “Abad, fem-ho demà, que tampoc és tan greu.” Al final se’ns va acudir guanyar temps. Eren les 9 del matí, la prova durava un màxim de tres hores i teníem temps. Samaranch em va dir que d’acord, sempre que convencés la princesa... “Però m’has de prometre que si a les 12 continua plovent, ho farem demà.” I jo: “No, l’única cosa que et prometo és que a les 12 en parlarem.” “Com ets...!”, em va respondre. I a les 12 tot estava sec perquè a les 10 havia sortir un sol que ho va deixar tot perfecte. Novament,“Uf, de la que ens hem salvat. Perquè era una senyora... no acostumada que li diguessin que no.
Aquell dia de l’aiguat devia dormir poc...
Poc, o gens. Però vist que allò ens va fer despertar i que després tot va sortir com va sortir, faria que l’aiguat no hagués existit? Doncs no. Ja sé que ara és fàcil dir-ho, però en aquell moment ens volíem morir de vergonya.
La seva imatge pública és la d’home rigorós, seriós, però estic segur que també hi ha hagut moments d’alta emoció.
Soc una persona molt emocional. M’he fet farts de plorar. Fa pocs dies, el 15 de juny, vam fer un sopar amb 350 antics membres del comitè organitzador, plantilla i tots els que vam pescar. I després de 25 anys se’m va trencar la veu quan em van fer parlar. Però fa 25 anys, quan va caure més d’una llàgrima va ser en el sopar de comiat del gruix dels coobites [personal del COOB, el comitè organitzador], el 10 d’agost del 1992, a la vila olímpica de Montigalà. Potser hi havia mil persones. Sabia que havia de dir alguna cosa. No soc un gran improvisador i tenia una por terrible a l’emoció. Si vols improvisar, et fas un embolic i l’emoció et venç. I a mitja tarda m’ho vaig escriure en un paper i el vaig llegir. Però entre les ovacions de la gent i la meva pròpia emoció, vaig haver d’interrompre-ho molt. Va ser massa. Minuts i minuts aplaudint, i jo... Sí, també m’emociono en públic, el que passa és que era el meu públic! TVE va fer un reportatge fa poc i se’m va trencar la veu, però quan el van editar, van tenir el bon gust de fer un fos i tractar-ho amb delicadesa. Però ja ho veus, fins i tot davant la tele... no sóc de pedra. Parlant de voluntaris és fàcil que m’emocioni.
Ha pensat mai com podria ser Barcelona l’any 2017 sense els Jocs del 1992?
He sentit dir que Barcelona estaria millor, però opino que no. En aquell moment, Barcelona estava en tendència depressiva: sense diners, amb infinitat de temes per resoldre, els diners no arribaven... I l’altra part és que no existíem al món. Els Jocs no només van dotar Barcelona d’infraestructures molt modernes, sinó que van retornar al ciutadà l’orgull de ser de Barcelona, i això no té preu. Això millora una ciutat? És evident. D’una manera intangible, però aquest llegat intangible és tan important com l’altre. És raonable pensar que sense els Jocs estaríem pitjor.
No ha volgut escriure unes memòries. S’ho repensarà?
No, fa temps que ho vaig decidir. A més, al llarg dels anys s’ha anat explicant gairebé tot. Si queden grans secrets, jo no els tinc. Temes de seguretat: l’Estat va pactar amb ETA? Seria una de les grans preguntes. No va passar res perquè mesos abans dels Jocs va caure la cúpula d’ETA a Bidart o perquè hi va haver un pacte? No puc respondre perquè no en tinc ni idea. A més, jo no reconec el dret de la minyona de la reina d’Anglaterra a explicar que la reina tenia calces amb puntes de color rosa, com va fer en les seves memòries. Si ho sabia era en funció d’un càrrec de confiança. És com un periodista que protegeix les seves fonts, un principi ètic. Si revelo les fonts trenco una línia de confiança. Doncs el mateix es pot aplicar al meu cas.
“Pensant en uns altres jocs d’estiu, l’ombra de Barcelona-92 és molt allargada”
Què li semblarien uns Jocs d’hivern a Barcelona? I d’uns altres d’estiu?
La primera pregunta me la va fer l’alcaldessa. I li vaig dir que em semblava una idea imaginativa, però que jo no ho veia. Barcelona ha quedat en la iconografia del món de l’esport, del COI i de les federacions com el paradigma dels Jocs d’estiu. No seria fàcil d’explicar que Barcelona fes uns Jocs d’hivern, tot i que des del punt de vista d’instal·lacions no hi hauria problema. Però conceptualment la meva opinió personal és que no. Pel que fa als d’estiu, l’ombra de Barcelona-92 és molt i molt allargada, fa molta ombra. No ho dic jo, es constata. Quan al cap de 25 anys la gent d’aquí reivindica celebrar-ho, quan la gent del COOB és capaç de retrobar-se... és l’única ciutat olímpica que ho ha fet. Pere Miró [director general adjunt del COI] em va dir que a Lausana ningú recorda cap ciutat que hagi celebrat un 25è aniversari amb aquest sentiment d’actualitat. Això vol dir que va ser molt fort. L’autoestima està molt present. Els més joves no ho van viure, però hi ha moltes generacions que expliquen que allò va ser molt gran. Uns altres Jocs d’estiu a Barcelona? Jo no els veuré. I tampoc sé si ho necessita. Avui no, i a mitjà termini segur que no.
Li fan el pes els actes que s’han programat per al 25 de juliol?
Nosaltres, els coobites, ja hem fet la nostra festa, la que podíem i ens sentíem moralment obligats a fer. I amb molt de gust que ho vam fer. La resta no ens correspon, és cosa de la ciutat. Sé que hi ha hagut infinitat d’actes, 40 o 50, que potser per la seva dispersió han fet que no es vegi un gruix d’activitat que rememori el 25è aniversari. Veurem el 25 de juliol, que hi ha un acte que invitarà a la participació de la gent. Tampoc es tracta de tirar la casa per la finestra. La gent no ho entendria, ni tindria sentit. Es tracta més de fer un acte molt emotiu. Suposant que la gent del carrer esperi alguna cosa, ha de ser de caire emocional, que la faci vibrar, no pas un gran espectacle. No té sentit gastar per pagar un gran espectacle, té sentit esprémer la imaginació per fer alguna cosa de pell de gallina.
Com valora la política de grans esdeveniments esportius de l’Ajuntament de Barcelona?
Qui governa té la responsabilitat de prendre les decisions. Que faci el que cregui que ha de fer.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.