JOAN GANYET
ALCALDE LA SEU D’URGELL 1.983-2.003
“El de Barcelona i el mar, aquí va ser amb els dos rius”
L’alcalde de la subseu olímpica més llunyana recorda l’acceleració que van suposar els Jocs per a la Seu d’Urgell, devastada el 1982
“Sense un projecte clar, determinació, generositat i confiança i sense participació de les administracions públiques i la societat civil no es poden fer grans obres”
La inundació del 82 va ser com una maledicció, perquè tota la vall va quedar destruïda. El riu feia 700 metres d’ample
Pasqual Maragall ens va rebre amb una generositat extraordinària i ens va deixar integrar en el COOB 92
Es va decidir, gràcies a l’impuls de Samaranch, la inclusió d’aquest esport en el programa olímpic
Els Jocs de Barcelona van fer que la capital catalana deixés de viure d’esquena al mar. Una circumstància similar, a diferent escala, de la que va viure la Seu d’Urgell, que no només va deixar de viure d’esquena al riu, sinó que el va convertir en la joia de la seva corona amb el parc del Segre. Un procés que es va iniciar amb la gran inundació del 1982. “Alguns parlen de la dècada prodigiosa”, diu Joan Ganyet (la Seu d’Urgell, 1946), l’alcalde de la subseu olímpica des de les beceroles del projecte.
La seva obra de govern són els Jocs i el parc del Segre.
Sí, jo potser diria que hi ha tres conceptes clau en tota l’operació olímpica. Primer, que hi havia un projecte de ciutat, amb un temps de realització que es va veure molt afectat pels Jocs: es va reduir, molt, el termini d’execució. El segon és la il·lusió, l’autoestima de la gent d’aquí, durant el temps de preparació, i com que van anar tan bé, com a Barcelona. Perquè va ser una repetició del que hi va passar a escala d’aquí i va quedar el convenciment que, si s’havia pogut participar en primera línia d’un esdeveniment mundial, en uns Jocs que el president Samaranch va qualificar dels millors de la història en aquell moment, podíem ser capaços de qualsevol altra empresa. I la tercera qüestió és el que va quedar, la modernització de la ciutat des del punt de vista social i econòmic. El que va succeir a Barcelona amb el mar, aquí va passar amb els dos rius. El Segre i el Valira es troben a un quilòmetre de la Seu i amb aquesta aigua es va fer aquest parc del Segre. Després hi va haver la dotació dels equipaments públics i la reorganització de tot l’eixample. Tota aquesta façana històrica darrere nostre [des dels jardins del parc] estava degradada. Hi havia com una illa, l’illa dels Gitanos: vivien en barraques molt degradades. Eren famílies molt integrades, però mai no havien pogut tenir un habitatge digne.
El 1982, la gran inundació.
Hi havia una gran aspiració històrica, des de l’edat mitjana al segle XX: canalitzar el riu. Tota aquesta zona estava exposada a les inundacions. I el 1982 va ser com una maledicció, perquè tota la vall va quedar destruïda. El riu Segre normalment té 20 metres d’amplada i va arribar a tenir-ne 3 quilòmetres per sobre de la Seu, 700! Però a vegades les dificultats ens porten oportunitats, com deia Winston Churchill. El primer Ajuntament democràtic de la Seu [1979-1983, amb Joan Ganyet com a tinent d’alcalde] va dir: “O ara, o mai.” Es va adreçar a dos ministeris, al d’Obres Públiques, per la canalització i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, i al d’Agricultura, pel tema de la reparcel·lització dels propietaris, la construcció de nous canals de rec i camins agrícoles. Totes les propietats, 300, van quedar malmeses. A l’Ajuntament vam començar a reunir els propietaris: “No hi haurà seguretat als vostres terrenys sense una obra de gran envergadura. Ara bé, haureu de cedir part de la propietat en funció del risc d’inundabilitat.” El procés es va fer sense cap impugnació i immediatament després la natura es va refer. Si haguéssim esperat quatre o cinc anys... Això té relació directa amb el parc. Perquè l’Ajuntament de la Seu tenia set hectàrees dividides en tres parts i ni un metre quadrat era a la vora del riu. Es va decidir concentrar-les a la vora del nucli antic. I de quina manera? Per pocs mesos, i vist que ja havíem començat a treballar amb Barcelona pel programa de la candidatura dels Jocs del 92, vam poder decidir-la en funció de les necessitats. I li vam donar forma de paella, la necessària tècnicament pels canals i, des d’un punt de vista estètic, fer un gran parc amb aigua.
El procés de construcció va integrat amb el dels Jocs, doncs.
Alguns parlen d’una dècada prodigiosa, del 82 al 92. De fet, no s’hauria ni pensat fer els Jocs aquí si no hi hagués hagut la tradició, d’unes quantes dècades, de descens i d’eslàlom. Se celebraven les setmanes internacionals de canoa i caiac a la Seu d’Urgell, al Segre i, sobretot, al Valira. Es va fer una copa d’Europa i va venir el president de la federació internacional, Sergio Orsei, que va conèixer la seriositat de l’organització. Ens vam assabentar que aquest esport havia estat en el programa oficial dels Jocs de Munic, escollit pels organitzadors alemanys i bavaresos com a esport d’exhibició. Hi havia una tradició de piragüisme, ens havíem atrevit a fer una competició internacional important, sabíem que els bavaresos havien acollit una prova d’exhibició i, llavors, vam sentir que l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, demanava ajuda al rei, a principis dels anys 80, per a una possible candidatura de Barcelona, l’any 1992.
La gran oportunitat?
Immediatament ens vam adreçar a Narcís Serra i li vam demanar participar en l’elaboració del programa olímpic. I ens va dir que sí. Al cap de pocs mesos va ser cridat a Madrid, per ser ministre de Defensa de González. L’alcalde va ser Pasqual Maragall i quan el vam anar a veure ens va rebre amb una generositat extraordinària: ens va deixar integrar-nos en l’equip redactor de la Comissió Organitzadora Olímpica Barcelona 92, el COOB. I vam començar a treballar.
Van ser vostès els que van demanar entrar en el projecte?
Sí. I hi vam ser acollits amb gran generositat perquè hi havia dos obstacles grans. El primer, la distància, a gairebé 200 km. I el segon, que era possible que, per a la candidatura, països que no tenien clubs importants o no coneixien aquest esport, davant la possibilitat de donar avantatge a un medaller a uns altres, s’hi oposessin. Aquest esport no era obligatori. I va aparèixer una segona persona, a més de Pasqual Maragall, clau: el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. El vam conèixer a través d’una persona molt amiga seva que havia estat col·laboradora directa amb l’ambaixada, a Moscou, que és d’aquí la Seu, Eugeni Bregolat. Samaranch ens va ajudar d’una manera decisiva. I la tercera persona va ser Sergio Orsei. La reunió per decidir les especialitats olímpiques de Barcelona es va fer a Seül. Es va decidir, gràcies a l’impuls de Samaranch, la inclusió d’aquest esport i que se celebraria, textualment, “a la població de Seül d’Urgell”. [Riu] S’anava treballant la candidatura i el projecte.
Una feinada de por
Hi havia una dificultat gran. Les proves s’havien de celebrar el 31 de juliol, l’1 i 2 d’agost en ple estiatge. Els rius baixen més petits i havíem d’assegurar 10 metres cúbics d’aigua per segon pel nivell requerit de la prova. Es van pensar diverses possibilitats i, al final, es va adoptar la minicentral hidroelèctrica. És una de les primeres reversibles del món. Es van matar dos ocells en el mateix tret: produir electricitat per tenir ingressos: aquesta instal·lació no pesa econòmicament sobre l’Ajuntament, sinó que és autosuficient. I asseguràvem que encara que no baixés el cabal d’aigua necessari nosaltres podíem posar als canals 10 metres cúbics. També, que no fos un canal d’alta competició i punt. El dia després, com en la ciutat amb els equipaments col·lectius.
Abans que Barcelona tingués els Jocs. Era arriscat...
És que els canals tenen diverses dificultats. Aigües tranquil·les, per guanyar cota per la minicentral i que donen aquesta bellesa visual. Té dificultat zero. Després hi ha, per unes portes, un canal d’iniciació esportiva i el d’alta competició. Estan relligats amb una cosa que totes les altres ciutats olímpiques han copiat: els remuntadors. És com una estació d’esquí que té una base amb serveis, sala de reunions, restaurant, vestidors, etc. Pistes negres més difícils, vermelles, blaves, verdes... de dificultat decreixent. Remuntadors, aquesta cinta transportadora. I neu, que pot ser natural o artificial. Qualsevol dia de l’any es pot fer competició. I després hi ha esports complementaris com ara el roll esquí, de l’esquí de fons, o els 1.000 km marcats de BTT: la xarxa més àmplia de Catalunya.
Lausana. Treu un pes de sobre o dona més responsabilitat?
Ens van convidar a tots els alcaldes de la candidatura. I va ser una explosió d’entusiasme que es va veure reflectida a la plaça Catalunya de Barcelona i a totes les subseus. Aquí es va rebre amb una extraordinària emoció. El 17 d’octubre del 1986. Obtinguda la nominació tot ja va tenir un calendari molt precís. La majoria de la gent coincideix que va ser un moment màgic. 700 voluntaris en una població de 12.000 habitants. Vam tenir interès que una part fossin internacionals. Això va produir l’efecte psicològic de l’autoestima. Aquesta instal·lació és la que ha organitzat més proves internacionals del món després dels Jocs. Està en primera línia, tots els esportistes del món de nivell han entrenat aquí. La Mayalen Chourraut viu aquí. I també s’han generat especialistes, molts d’ells que havien començat com a piragüistes olímpics. Va ser una operació d’èxit: posar el nom de la ciutat al mapa del món. Els esports són vistos per la televisió a partir de la seva espectacularitat. I aquest va ser el quart esport més vist dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Es fa justícia amb els actes de celebració dels 25 anys que s’han anunciat?
No la suficient. A Maragall tothom l’ha reconegut com la persona que ha transformat Barcelona. No pas d’una manera massa directa. Però el que ha passat amb el president Samaranch... Sense Maragall, i Narcís Serra, no hi hauria hagut l’ambició tan lúcida de transformació de la ciutat. I sense el president Samaranch Barcelona ho hauria tingut molt i molt més difícil per tenir els Jocs. L’Ajuntament de Barcelona, sigui el que sigui, no pot esborrar el nom de Samaranch d’una escultura que va cedir ell a la ciutat. És tot el contrari del que va presidir els Jocs: la generositat i la confiança.
És política. En els tres àmbits administratius els partits que hi governen són diferents? O és la qüestió actual del país?
Hi pot tenir a veure. Sense un projecte clar, determinació, generositat i confiança i sense participació de les administracions públiques i la societat civil, no es poden fer grans obres. I ara estem els uns contra els altres i viceversa, manifestacions i declaracions... Però el país no es mou. A Catalunya, reconstruir la qualitat de l’administració pública costarà molts anys. I jo trobo a faltar l’esperit de confiança i generositat de no mirar només fins a les properes eleccions sinó posar les llargues, més enllà de la immediatesa. Una de les coses que més m’agrada del parc Olímpic és que la gent no entendria la Seu sense l’equipament. La immensa majoria, menors d’edat o que han vingut nous, consideren que hi ha estat sempre [riu].
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.