Alpinisme
Una temporada brillant
Alpinisme. Kilian Jornet, Ferran Latorre i Òscar Cadiach han completat amb èxit els seus projectes i culminen una de les millors temporades de la història de l’alpinisme català
Òscar Cadiach es va convertir dijous, després de fer cim al Broad Peak (8.051 m), en el primer alpinista català i el divuitè de la història que escala els catorze vuit-mil del planeta sense l’ajut d’oxigen embotellat. Amb aquesta ascensió, l’alpinisme català ha completat la que, probablement, sigui la seva millor temporada en els grans cims de l’Himàlaia. Els altres dos noms propis d’aquests últims mesos han estat els de Ferran Latorre i Kilian Jornet. El primer va escalar l’Everest (8.848 m) el 27 de maig passat i es va convertir en el primer català que escala tots els vuit-mil, per bé que no sense oxigen artificial, ja que en va fer servir en els últims metres de l’ascensió a la muntanya més alta del món. El segon va enlluernar el món amb tres ascensions a cims de vuit-mil metres en vint dies però, sobretot, amb les dues a l’Everest en menys d’una setmana.
Tres cims en vint dies
Per ordre cronològic, Kilian Jornet va ser el primer protagonista a l’Himàlaia, i també el que més repercussió mundial va adquirir. L’atleta de muntanya de la Cerdanya va viatjar al Nepal el 23 d’abril, just l’endemà de participar en la Mezzalama i de donar per acabada la temporada de competicions d’esquí de muntanya. El seu objectiu era escalar l’Everest d’una sola tirada des del monestir de Rongbuk. Abans d’encarar la muntanya més alta del món, Jornet es va dirigir al Cho Oyu (8.188 m) amb la seva parella, la sueca Emelie Forsberg, amb l’objectiu d’aclimatar-se a l’altitud. Va triar aquesta muntanya pel fet de tenir una de les aproximacions al camp base més senzilles i ràpides. S’hi van plantar tres dies després d’arribar al Nepal i, el 7 de maig, dues setmanes després de la seva arribada al Nepal, arribava al que ell va qualificar del cim del Cho Oyu. Kilian Jornet va reconèixer que no estava segur d’haver fet cim a causa de la mala visibilitat, per bé que, en qualsevol cas, no podia ser gairelluny.
Jornet va traslladar-se tot seguit a la cara nord de l’Everest per portar a terme el seu gran repte, amb el qual volia acabar el projecte Summits of my life. La mitjanit del 22 al 23 de maig coronava el punt més alt del planeta 26 hores després del tret de sortida. Unes dotze hores més tard ja descansava al camp base avançat (CBA), per bé que no es va sentir prou satisfet de l’ascensió i va decidir repetir-la –aquest cop amb sortida del CBA (6.400 m)– al cap de cinc dies. Aquest cop va tardar 17 hores i es va quedar a només 15 minuts del rècord del suís Hans Kammerlander (1996).
Latorre, per la cara sud
El mateix dia de la segona ascensió de Kilian Jornet a l’Everest, Ferran Latorre també arribava al cim de la muntanya més alta del món, des de la cara contrària, i es convertia en el primer alpinista català que escala tots els vuit-mil. L’osonenc va fer servir oxigen embotellat en els últims metres a causa del mal temps i cedia a Òscar Cadiach l’oportunitat de convertir-se en el primer català que completa la sèrie sense fer-ne ús. La de Latorre era la setena expedició a l’Everest, on havia arribat als 8.650 m com a punt més alt.
Quart intent de Cadiach
L’últim nom propi és el d’Òscar Cadiach, que el mes de juny va marxar al Pakistan per encetar la seva quarta expedició consecutiva al Broad Peak. La mala sort l’havia acompanyat en les tres incursions anteriors, i semblava que tampoc se’n sortiria aquesta vegada. El tarragoní va fer dos primers atacs que no van reeixir, però finalment, en el tercer, va poder celebrar la fita: 18è alpinista de la història que escala tots els vuit-mil sense oxigen artificial i el més veterà (64 anys) que ho aconsegueix.
Amb l’èxit de Cadiach –que ahir ja va descansar al camp base del Broad Peak després de passar la nit al camp 3– es tanca una temporada triomfal per a l’alpinisme català.
Juanjo Garra, en el record
Juanjo Garra era el tercer alpinista català que perseguia l’escalada a tots els vuit-mil del planeta quan va trobar la mort durant l’ascensió al Dhaulagiri (8.167 m), el 2013. L’alpinista lleidatà, que llavors havia fet vuit vuit-mils, va trencar-se el turmell en una caiguda a una altitud propera als vuit-mil metres. Va passar quatre nits al ras perquè l’helicòpter de rescat no hi va poder arribar a causa dels forts vents i ja no hi va haver temps per salvar-li la vida.