Una de les grans preocupacions dels responsables dels Jocs de Barcelona, començant pel mateix Samaranch, era que els resultats de l’equip espanyol fossin bons, Tots eren conscients que el record de la copa del món de futbol del 1982 no va ser la bona organització, sinó el fracàs de la selecció espanyola. Els Jocs de Barcelona només serien un gran èxit si una bona organització i un bon ambient ciutadà anaven acompanyats de medalles per a l’equip espanyol. I l’1 d’agost, arribats a l’equador dels Jocs, el president del COI pot tancar les anotacions de la jornada amb una cinquena medalla d’or per a l’equip espanyol. La d’Almudena Muñoz en judo, que Samaranch atribueix per error, com ja dèiem ahir, a Míriam Blasco: “És quelcom increïble, hem arribat ja a l’equador dels Jocs i les coses no poden anar millor.”

Aquell dia Samaranch va deixar en mans dels seus col·laboradors un parell de decisions disciplinàries; va tenir una reunió per a un donació de Samsung de dos milions per al Museu Olímpic; una altra amb el nou propietari d’Adidas i una festa, “amb flamenc inclòs” a casa de Leopold Rodés. Va anar a la piscina de salts, a l’esgrima i a l’estadi, on es disputa la final dels 100 metres –”Hi són els reis, com sempre simpatiquíssims”–.

També té temps per anar a visitar l’equip espanyol de vela, tot i que no de motu propi. “Juanito Chávez, fotògraf d’Hola, que m’acompanya, em suggereix d’anar a la Vila Olímpica a felicitar el príncep. Té raó. Saludo la reina, la infanta Cristina i els reis Constantino i Ana Maria –[exreis de Grècia, de fet]–. Vaig a saludar l’equip espanyol. Veig el príncep, que està radiant, ja que ha entrat pels pèls a la final en el matx-race que disputaran els sis primers. Hi ha eufòria total; creuen que poden guanyar quatre medalles d’or i alguna més”.