Trist malgrat el seu somriure permanent, David Ferrer (Xàbia 1982), sempre cordial, va admetre l’abril passat després de la derrota en el Barcelona Open Banc Sabadell –la quarta consecutiva en quatre tornejos en el primer partit–, que estava lògicament desanimat. Relativitzava la seva ofuscació i es mostrava agraït per tot allò que havia aconseguit en el tennis i s’autoimposava seguir fins a Roland Garros per veure el què i després decidir. Paraules que van sonar a epitafi esportiu.

Ferrer no és precisament el paradigma del talent en el món del tennis. A més, li ha tocat coincidir en una etapa d’esplendor amb les màximes figures que ha donat aquest esport. Com una formigueta, però, ha sabut millorar els seus registres –fins fa poques temporades, per exemple, no executava el revés paral·lel–, esprémer el seu poder físic, mimar-lo i rendibilitzar la seva fe. Amb 35 anys, ha donat un altre exemple de superació malgrat haver perdut la seva condició de top 10 –top 3 el 2013 i avui 33è–. Després de la patacada de Barcelona en un torneig que estima i en el qual ha perdut quatre finals contra Nadal, Ferrer va aixecar el vol arribant a una xifra màgica. El seu triomf contra Feliciano López a Roma va ser el número 700 de la seva carrera. És el tretzè jugador de la història Open que arriba a aquest nombre de triomfs i el quart en actiu que l’assoleix rere Federer, Nadal i Djokovic. Per contextualitzar-ho, el juliol passat va fer quinze anys que el xabià va obtenir la seva primera victòria ATP a Umag, contra l’argentí ja retirat David Nalbandián. Aquell mateix any, a Bucarest, es va endur el seu primer títol d’una llista de 27 en 52 finals, d’entre les quals destaquen les que va perdre el 2013 a Roland Garros i en la copa Masters. Per acabar d’enlairar la seva moral, el 23 de juliol va obtenir el títol a Bastad demostrant que encara té corda: “Si segueixo competint a aquest nivell em plantejo jugar l’any vinent. Encara disfruto amb el tennis als 35 anys.”