Ho faig perquè un arriba content, feliç d’acabar aquesta prova i fer-ho d’aquesta manera. I en aquesta vida, sobretot en els hobbies, fas les coses per ser feliç. Si arribes allà, que ho he vist fer, i dones una coça a la bici o la llences... Cadascú s’expressa de la seva manera, i jo procuro ser feliç perquè prou mals tens en aquell moment per no ser-ho.

Sí, una mica sí. Crec que l’any passat ho podria haver fet millor, em va faltar alguna cosa. Tot i que van canviar un parell d’etapes per fer-les més dures, coneixent el terreny sabia que podria guanyar molt temps, molt. Però és clar, vaig tenir cinc punxades. I vaig fer servir sis pneumàtics! De veritat, semblava que fos una broma: una etapa i punxava, una etapa i punxava... Però què passa? Agafo temps o perdo? Que no volen que acabi? Sort que m’ho vaig agafar bé, mentalment vaig estar fort i no em va afectar.

Sí, exacte. Quan n’has fet unes quantes ja veus que allò que em prenia en aquell moment o que menjava no m’anava del tot bé... Has de menjar el que et vingui de gust però que no et pugui afectar el rendiment, perquè és molt llarg. És molt important: coses que t’agradin però que no et puguin fer anar malament perquè n’hi ha que vulguis o no et poden regirar la panxa i perds una hora o dues fins que et recuperes.

N’han sortit 797 aquest any. I la meva manera de pensar és, a la sortida, com que estàs fresc has d’anar a tota hòstia. No al màxim tres o quatre hores, però gairebé. I, després, el que has de fer és mirar de recuperar mentre pedales. I mirar de parar com menys temps millor. Sempre ho dic: si pots parar un minut que no siguin dos. Si en un menges i has carregat ampolles i tens menjar al mallot marxa, no esperis més. Perquè com més paris més t’acomodes, t’adorms. Quan portes una nit sense dormir, o dues... Si seus després per aixecar-te costa molt, la veritat.

A veure, de les dues maneres. Has d’estar bé físicament, et fa mal el cul, els braços, els genolls, tot. Però mentalment has de mirar de suportar aquest mal. Jo sempre penso en altres coses. Soc una persona que, per sort, tinc una família que no s’enfada quan faig aquestes coses. Perquè marxo molts dies. I penso en ells: soc aquí perquè em deixen, ells ho volen, no em posen cap pega. I quan vaig a entrenar-me tampoc. Penso en ells i què deuen estar fent, si els nens deuen estar jugant o la dona deu haver sortit a passejar o ha quedat amb uns amics. Procuro pensar en coses que em distreguin o em facin ser més feliç. És la manera de superar aquest moment mental de dir: “Ho deixo córrer i paro? O continuo?”

Això és molt important, mai miro el que queda sinó el que em vaig menjant. Per exemple, si al GPS porto l’etapa i em diu que queden, fins al destí, 90 quilòmetres, vaig pedalant i ja me n’he menjat 20: només me’n queden 70. 30, ja estic a l’avituallament en una hora o una mica més, depèn de l’etapa. I és el que dius, et mentalitzes d’anar graó a graó perquè si en vols fer tres de cop és quan caus i, llavors, ja no hi arribes. Molta gent surt molt ràpid, que jo dic que ho has de fer, però no com si s’acabés al cap de tres hores.

Sí, home. La primera etapa sí que vam anar junts i a la Barcelona-Sant Sebastià vam quedar primer i segon, que vam anar les dues primeres hores junts. I en aquesta encara que hagi quedat tercer ha estat més maco perquè hem anat molta estona junts. Fins a mitjanit gairebé, 12 hores. Després ja em vaig escapar però amb ell, vulguis o no, som germans. I per escapar-me i guanyar dos minuts, prefereixo que ell en guanyi un i jo no el guanyi si crec que ell pot guanyar el tercer. Hi havia un moment que el que va ser segon el teníem al davant. Anàvem per un tram de carretera i jo duia el meu germà a roda fins que el vam atrapar. I vaig pensar: jo porto el meu germà, si l’altre s’hi enganxa que s’enganxi. Aquest noi era molt fort a les pujades i se’m va escapar abans del tercer avituallament. Però després baixant em vaig escapar del meu germà i el vaig atrapar a ell. Em va saber greu deixar el meu germà però havia de pensar en la meva cursa. Si anem tots dos s’ajunten les coses bones de tots dos. Però també les dolentes, i et resta. Quan no té mal un el té l’altre i si vols parar... Afluixes el ritme dos cops. És molt maco quan la cosa va rodant però ens vam haver de separar. I això que ell anava molt bé, fins i tot em feia por... M’espanten les seves sortides [riu].