“Fas les coses per ser feliç”

Ho faig perquè un arriba con­tent, feliç d’aca­bar aquesta prova i fer-ho d’aquesta manera. I en aquesta vida, sobre­tot en els hob­bies, fas les coses per ser feliç. Si arri­bes allà, que ho he vist fer, i dones una coça a la bici o la llen­ces... Cadascú s’expressa de la seva manera, i jo pro­curo ser feliç perquè prou mals tens en aquell moment per no ser-ho.

Sí, una mica sí. Crec que l’any pas­sat ho podria haver fet millor, em va fal­tar alguna cosa. Tot i que van can­viar un parell d’eta­pes per fer-les més dures, conei­xent el ter­reny sabia que podria gua­nyar molt temps, molt. Però és clar, vaig tenir cinc pun­xa­des. I vaig fer ser­vir sis pneumàtics! De veri­tat, sem­blava que fos una broma: una etapa i pun­xava, una etapa i pun­xava... Però què passa? Agafo temps o perdo? Que no volen que acabi? Sort que m’ho vaig aga­far bé, men­tal­ment vaig estar fort i no em va afec­tar.

Sí, exacte. Quan n’has fet unes quan­tes ja veus que allò que em pre­nia en aquell moment o que men­java no m’anava del tot bé... Has de men­jar el que et vin­gui de gust però que no et pugui afec­tar el ren­di­ment, perquè és molt llarg. És molt impor­tant: coses que t’agra­din però que no et puguin fer anar mala­ment perquè n’hi ha que vul­guis o no et poden regi­rar la panxa i perds una hora o dues fins que et recu­pe­res.

N’han sor­tit 797 aquest any. I la meva manera de pen­sar és, a la sor­tida, com que estàs fresc has d’anar a tota hòstia. No al màxim tres o qua­tre hores, però gai­rebé. I, després, el que has de fer és mirar de recu­pe­rar men­tre peda­les. I mirar de parar com menys temps millor. Sem­pre ho dic: si pots parar un minut que no siguin dos. Si en un men­ges i has car­re­gat ampo­lles i tens men­jar al mallot marxa, no espe­ris més. Perquè com més paris més t’aco­mo­des, t’adorms. Quan por­tes una nit sense dor­mir, o dues... Si seus després per aixe­car-te costa molt, la veri­tat.

A veure, de les dues mane­res. Has d’estar bé física­ment, et fa mal el cul, els braços, els genolls, tot. Però men­tal­ment has de mirar de supor­tar aquest mal. Jo sem­pre penso en altres coses. Soc una per­sona que, per sort, tinc una família que no s’enfada quan faig aques­tes coses. Perquè marxo molts dies. I penso en ells: soc aquí perquè em dei­xen, ells ho volen, no em posen cap pega. I quan vaig a entre­nar-me tam­poc. Penso en ells i què deuen estar fent, si els nens deuen estar jugant o la dona deu haver sor­tit a pas­se­jar o ha que­dat amb uns amics. Pro­curo pen­sar en coses que em dis­tre­guin o em facin ser més feliç. És la manera de superar aquest moment men­tal de dir: “Ho deixo córrer i paro? O con­ti­nuo?”

Això és molt impor­tant, mai miro el que queda sinó el que em vaig men­jant. Per exem­ple, si al GPS porto l’etapa i em diu que que­den, fins al destí, 90 quilòmetres, vaig peda­lant i ja me n’he men­jat 20: només me’n que­den 70. 30, ja estic a l’avi­tu­a­lla­ment en una hora o una mica més, depèn de l’etapa. I és el que dius, et men­ta­lit­zes d’anar graó a graó perquè si en vols fer tres de cop és quan caus i, lla­vors, ja no hi arri­bes. Molta gent surt molt ràpid, que jo dic que ho has de fer, però no com si s’acabés al cap de tres hores.

Sí, home. La pri­mera etapa sí que vam anar junts i a la Bar­ce­lona-Sant Sebastià vam que­dar pri­mer i segon, que vam anar les dues pri­me­res hores junts. I en aquesta encara que hagi que­dat ter­cer ha estat més maco perquè hem anat molta estona junts. Fins a mit­ja­nit gai­rebé, 12 hores. Després ja em vaig esca­par però amb ell, vul­guis o no, som ger­mans. I per esca­par-me i gua­nyar dos minuts, pre­fe­reixo que ell en gua­nyi un i jo no el gua­nyi si crec que ell pot gua­nyar el ter­cer. Hi havia un moment que el que va ser segon el teníem al davant. Anàvem per un tram de car­re­tera i jo duia el meu germà a roda fins que el vam atra­par. I vaig pen­sar: jo porto el meu germà, si l’altre s’hi enganxa que s’enganxi. Aquest noi era molt fort a les puja­des i se’m va esca­par abans del ter­cer avi­tu­a­lla­ment. Però després bai­xant em vaig esca­par del meu germà i el vaig atra­par a ell. Em va saber greu dei­xar el meu germà però havia de pen­sar en la meva cursa. Si anem tots dos s’ajun­ten les coses bones de tots dos. Però també les dolen­tes, i et resta. Quan no té mal un el té l’altre i si vols parar... Aflui­xes el ritme dos cops. És molt maco quan la cosa va rodant però ens vam haver de sepa­rar. I això que ell anava molt bé, fins i tot em feia por... M’espan­ten les seves sor­ti­des [riu].