Els tres primers partits ja sabíem que eren molt difícils. Un equip que acaba de pujar i que ha fitxat molt per estar a la zona tranquil·la, l’Agustinos. Un equip que acaba de baixar d’Asobal, el Sinfín. I un equip de la part alta com aquest últim, el Cisne. No són els millors per començar, no pels jugadors, sinó per l’estat d’ànim en general. Però la gent és conscient de la dificultat extrema de la categoria i dels tres partits difícils que hem tingut. I ara comença una altra lliga: esperem que ningú hagi de baixar del carro per lesió. Tothom té clar quina és la direcció que hem de seguir, i si tots anem cap allà mateix no és que els resultats estiguin garantits, però sí que tot serà més fàcil. Hem de remar tots i els que més, els jugadors. I, la resta, fem el que podem: animar i que ells a l’hora d’entrenar no els falti res del que se’ls pot oferir.

Sí, és clar, el club és conscient que els jugadors juguen el dissabte, o el diumenge, i que el dilluns han d’anar a treballar. I el mínim és que arribin a la feina en condicions. El Sinfín va venir aquí amb bus i, acabat el partit, ens van demanar entrepans. Com que la cuina la tenim tancada van portar pizzes, se les van menjar i carretera i manta. L’any passat, els de Còrdova van venir en bus i hi van fer dues nits, la d’anada i la de tornada. Sí, nosaltres els mimem més, i no perquè ho vulguem, sinó perquè han d’estar en condicions d’anar a treballar.

En les segones voltes sempre hi ha sorpreses, equips que estaven a dalt i després baixen. N’hi poden haver que ens afectin negativament amb equips que estan a baix i després fitxen. Com que la federació ho permet... Es poden produir moviments i, nosaltres, per bé i per mal, depenem de les lesions i de recuperar-ne algun com Gerard Farrarons. I que ningú prengui mal perquè el club va just de jugadors. En el segon equip, com que han hagut de pujar al primer... Si un marxa n’hi ha un altre que l’ha de substituir.

És clar, Dalmau i Pep eren jugadors importants. I amb la lesió de Gerard Farrarons, cap dels tres suma. Ara per ara no sumen i més aviat en el cas d’en Dalmau, ens resta perquè juga amb un rival [Torrelavega].

Ho hem trobat, econòmicament, sanejat. Ja sabíem que estava així perquè ens ho havien dit i perquè hi ha confiança. I miracles dels pans i els peixos, malauradament... De diners, ja hem provat de sembrar-ne, però no neixen. No és tothom nou, perquè en Xevi Comes a nivell esportiu i la relació amb les federacions, en Joan Martín que continua, i algun altre. I en Jesús Mach que no és de la junta però a nivell de jugadors i d’entrenadors segueix.

No conec ningú que faci les coses per sortir a la foto. Almenys personalment no. No és la meva motivació i tampoc me n’amago, a vegades voler-se amagar et fa més visible. La feina s’ha de fer, la mainada ha de poder entrenar-se i els entrenadors han de poder estar còmodes i a gust. Hi ha una sèrie de feines que s’han d’anar fent i la meva inquietud personal era que jo, com a exjugador, en el seu moment vaig estar xuclant energies de generacions anteriors a la meva que van treballar pel club. Els meus fills, com a jugadors, estan jugant i ho han estat fent aquests últims anys perquè altra gent destinava les seves energies al club. Algú ho ha de fer.

És que algú ho ha de fer. Per una qüestió estadística, tard o d’hora et toca. Llevat que facis l’orni i diguis, mira jo pago les quotes de formació i si em dieu que pagui més ja pago més: vosaltres us cuideu dels meus fills i jo me’n despreocupo. Si tots ho féssim així, les quotes de formació serien caríssimes: hauríem de posar gestors professionals i seria inviable econòmicament. Per estadística, tard o d’hora et toca llevat que t’amaguis i, en un poble de 1.700 habitants, no sé on [riu].

Viable, ara per ara sí. La Diputació ens dona les subvencions que ens pertoquen per jugar en les categories que juguem. I al club ens en sortim sense estirar més el braç que la màniga. Mentre els jugadors tinguin ganes de jugar amb el que podem oferir com a club, que és una qüestió esportiva. Què els oferim? Jugar a plata, el club hi té la plaça i els jugadors poden venir a jugar-hi. Els de casa saben que això representa uns esforços i no se’ls han d’explicar. Els joves que van pujant no se’ls ha pas de donar un dossier en el qual se’ls expliqui els inconvenients que tindran els caps de setmana. Diumenge tornant amb avió el vol els havia de sortir a les vuit del vespre i van tenir quatre hores de retard. Van arribar a la una de la matinada a Barcelona i a les dues i escaig aquí a Bordils. I dilluns a treballar...

Bé jo ho posaria en condicional, perquè primer hem de guanyar. I suposaria un premi, que aquest any no ha pogut venir ni el Barça ni el Granollers i que vingués un equip d’Asobal aquí a casa. Ara, primer dissabte hem de guanyar, i no és fàcil.