Penso com ens va anar el sor­teig i crec que ens va tocar un grup que no és fàcil, encara que tam­poc no és el més difícil. En els altres grups hi ha una ven­ta­focs, en el nos­tre no hi ha un favo­rita clara: ni l’Argen­tina, ni França, ni nosal­tres. Hi ha molta igual­tat i, a més, juguem de manera simi­lar: les argen­ti­nes toquen més la pilota que altres equips sud-ame­ri­cans i les fran­ce­ses, també. El cas és que és molt impor­tant que­dar pri­me­res de grup, perquè ens per­me­tria evi­tar un encre­ua­ment amb el Bra­sil que, jun­ta­ment amb Colòmbia, és la favo­rita.

Són les dues úniques selec­ci­ons amb juga­do­res pro­fes­si­o­nals. La resta, no. Allà el fut­bol sala és una altra història, genera molta expec­tació. Eme­ten par­tits per la tele­visió.

És una arma de doble tall. Recordo que a Colòmbia, el 2013, vam patir una mica, tants dies lluny de casa. Per tant, està bé que juguem aquí. Per altra banda, és clar que juga­rem amb més pressió. Els par­tits els faran a Esport3! En fi, ens tocarà cana­lit­zar de manera posi­tiva tot l’escalf que sen­ti­rem. Miri, a Bala­guer, on es jugarà el mun­dial, ens hem sen­tit molt ben aco­llits i molt ben trac­tats. Com a Calaf i a Teià, on també hem fet alguns entre­na­ments. Si haguéssim fet la pre­pa­ració en una ciu­tat, o en una loca­li­tat gran, ben segur que ens hau­rien aco­llit més fre­da­ment.

M’han ser­vit de molt, perquè és molt dife­rent veure les juga­do­res amb els seus equips o amb el les altres selec­ci­o­na­des. El fut­bol sala femení és tan dis­pers que el poten­cial no el saps del cert fins que no et poses a prova en el cam­pi­o­nat.

La il·lusió, i l’objec­tiu, és que­dar entre les qua­tre pri­me­res. El 2008, quan el mun­dial també es va cele­brar a Cata­lu­nya, vam ser cam­pi­o­nes. Les dues fede­ra­ci­ons es van ajun­tar, i això ens va aju­dar molt. En el mun­dial de Colòmbia, cinc anys després, vam fer una fase prèvia molt bona, però la selecció amfi­tri­ona ens va gua­nyar a quarts de final.

Ara ja tre­ba­llo amb un grup de quinze juga­do­res, les dotze defi­ni­ti­ves no ho saben encara. Després de la fase de pre­se­lecció d’aquest estiu, fem entre­na­ments per tal d’afi­nar el model de joc que busco. Tinc al cap la llista, em balla només una decisió. Hi haurà set o vuit que dis­po­sa­ran de molts minuts i la resta vull que siguin espe­ci­a­lis­tes, que puguin resol­dre moments pun­tu­als.

M’estan pres­si­o­nant perquè ho faci aviat i estic aguan­tant al màxim. Diu­menge tor­nem a entre­nar-nos, a Teià. Serà l’últim entre­na­ment en què elles no ho sabran. La set­mana que ve donaré la llista defi­ni­tiva.

Em sento orgullós d’haver aju­dat a acon­se­guir que tin­guem una imatge molt posi­tiva a l’estran­ger. Ara bé, en els últims tres o qua­tre anys estem picant molta pedra. Cada cop costa més tro­bar juga­do­res. No cobren, paguen per jugar i, a més, han de treure temps de les seves altres dedi­ca­ci­ons.