Ara estic trinxat. El cos està destrossat tant a nivell físic per la cursa, sobretot muscularment perquè ho vaig donar tot, com per tot el desastre que va envoltar el mundial. Tot va començar el dijous a les set de la tarda, quan la federació s’adona de l’error i es va allargar fins al divendres a la una del migdia, que va ser quan es va cuinar tot, vaig quedar fora de l’equip titular i va sortit la notícia a la llum.

Vaig ser contundent però no vaig ser mal educat ni res. Vaig explicar senzillament el que havia passat. La federació la va cagar. Per una errada administrativa, que això no s’ho pot permetre ni una federació ni cap empresa, estàs deixant fora una persona que s’ha entrenat nou mesos per a un objectiu, just per estar en forma en aquest cap de setmana concret. Em vaig emprenyar però no hi puc fer res. Accepto l’explicació que em van donar. Ells van seguir un criteri –mantenir els preseleccionats a l’equip– que no comparteixo de cap manera. A més, es va veure que no era la millor decisió per a l’equip, com vaig demostrar dissabte en la cursa. Al final, però, això és com treballar per a una empresa. Haig de fer el que em diuen tot i que no hi estigui d’acord.

La marca que vaig donar era la del meu cronòmetre. En totes les curses populars hi ha el temps oficial i el temps real. Vaig sortir uns 50 m enrere dels atletes que disputaven el mundial i d’aquí ve la diferència de set segons.

Pels entrenaments que havia fet sabia que valia en un dia ideal entre 1h01:50 i 1h02:30, que podia millorar fins i tot la marca de quan vaig guanyar a Granollers (1h02:37).

Continuar entrenant-me com fins ara, una vegada al dia al matí, que és quan tinc temps. La idea és fer algunes curses populars i alguna mitja marató, però no vull fixar-me altres grans reptes internacionals.

Em van oferir anar als 10.000 m dels Jocs Mediterranis, a Tarragona, però la veritat és que tornar a la pista no entra en els meus plans. També hi ha la possibilitat d’anar a la marató del campionat d’Europa com a sisè home de l’equip espanyol si no hi ha prou atletes que facin la mínima, però preparar una marató és dur. Hi has de posar molta inversió en temps i el retorn esportiu i econòmic pràcticament és zero. Després del que ha passat encara em veig que hauré d’acabar fent un favor a la federació, tot i que preferiria que hi hagués sis atletes amb mínima, perquè voldria dir que la salut de la marató és bona.

És com tenir una feina més o menys normal. Al matí porto la nena a l’escola a les nou, i fins a les dotze, que la vaig a recollir, és quan m’entreno o vaig al CAR a ajudar Llorenç Sales i Artur Bossy. Faig el que calgui, però ara comença la temporada de pista de veritat i és quan tinc més feina amb ells, per això veig difícil que pugui preparar una marató, tot i que també seria especial anar a l’europeu com a atleta i també com a entrenador si Sales es classifica. La prioritat, en tot cas, és entrenar-los a ells. També preparo atletes populars en col·laboració amb Adidas i tinc el meu propi club.

En l’àmbit popular el boom del running és evident, però va decreixent un pèl pel que fa a inscripcions. En tot cas continuen havent-hi milers de persones en curses a tot arreu. Per a la salut de la gent això és bo. A l’alt nivell, en canvi, s’ha produït l’efecte contrari. Estem estancats. Falta gent que destaqui en pista, en les proves de 5.000 i 10.000 m i que després pugui fer el salt a la mitja marató o a la marató. En el mundial de València, per exemple, hauria preferit que m’haguessin fet fora quatre atletes amb millor marca que jo que no pas els directius.

Fa 30 anys que corro i em conec molt bé. Des de fa quatre anys m’entreno jo mateix, i ara sé molt bé quan em puc esprémer, i a més soc molt competitiu. En tot cas els joves han de saber que amb il·lusió, ganes i sacrifici tot és possible.