Anna: Era pels volts de Nadal, acabàvem de posar els nens a dormir i vam llegir una carta d’en Jordi Cuixart en què explicava les visites del seu fill i la seva dona. Deia que mirava que el seu nen se li adormís als braços perquè, ni que fos un cop al mes, ell fos la primera cara que veiés. Quan tens fills, frases com aquesta et toquen. És algú com tu, que no ha fet res de dolent i que viu una situació molt injusta. Ens va afectar tant que no ens deixava dormir. Aquesta sensació d’injustícia fa mal i fa por. Ens pot tocar a qualsevol.

Anna: Sí, vam decidir enviar-li el nostre afecte. Li vam escriure cartes, amb els nostres fills, però volíem anar més enllà. El meu home va tenir la pensada d’anar corrent fins a les presons on hi ha els presos polítics. Nosaltres i qui s’hi volgués apuntar. Som runners, és el que podem oferir. El grup més pròxim a nosaltres ens va fer costat i la idea es va anar escampant. I, a poc a poc, hi va haver gent que es va enamorar del projecte i que ens va ajudar a fer-lo créixer. L’Ajuntament del nostre poble, per exemple. I els dels altres municipis del Lluçanès. A tot arreu hem trobat una bona resposta.

Anna: Inicialment la marxa sortia de Prats de Lluçanès. Després, se’ns va demanar que sortís des de Manresa, per allò del cor de Catalunya. I, finalment, sortirà des del Parlament de Catalunya.

Anna: Calculo que sortirem al migdia. Tenim una recepció a les 11 del matí d’alguns grups parlamentaris, en la qual una vintena de corredors representarà els dos-cents i escaig que farem la marxa. Després es donarà sortida al primer relleu.

Anna: Els trams catalans es van omplir al cap de poques hores. I els del final, també. El tram de fora de Catalunya i lluny de les presons, és el que costa més. Però hi ha una bossa de corredors que el podria omplir. Confiem que els últims dies abans de la sortida s’ompli.

Santi: Hem triat, sobretot, carreteres secundàries i pistes forestals, per no alterar la seguretat viària i perquè no fos gaire exigent per als corredors. Però el recorregut també ha de ser ràpid, hem d’anar a 10 per hora.

Santi: En setze sectors d’entre cinquanta i seixanta quilòmetres cadascun. En cada sector hi ha cinc trams de deu quilòmetres, que són els que han de recórrer els participants. Una comitiva seguirà els corredors. Aniran encapsulats entre dues furgonetes i, en els trams forestals, entre dues motos o dues bicicletes. Als punts de relleu, però, s’hi arribarà sempre amb furgoneta.

Santi: No estem inscrits en cap tram. Anirà en funció del que calgui, de les necessitats de la marxa. No tenim problema a córrer un o dos trams, si hi ha espai de recuperació pel mig.

Santi: En els trams finals, els que arriben a Alcalá Meco des d’Estremera i Soto del Real, tenim 21 inscrits. Ells, més els que vulguin seguir-nos, són els que acabaran la marxa. Arribarem caminant, no pretenem cridar l’atenció, no volem alterar la normalitat a l’entorn de les presons.

Santi: Els seus advocats. Hi haurà un llibre per cada pres. El pròleg és de Ramón Cotarelo i la resta de fulls estan signats pels participants en la marxa solidària.

Santi: Sí, i hem pres algunes mesures. A banda de les dues furgonetes, que aniran carregades de corredors, tenim un vehicle ràpid, que serà l’avançada de la marxa, i que ens avisarà si detecta qualsevol anomalia. Si fos així, encotxaríem els corredors i saltaríem aquell tram. Per altra banda, la ruta entre Fraga i les presons passa per pobles molt petits, de no més de 80 habitants, als quals arribarem per pista forestal. Som conscients que la nostra causa pot ser mal rebuda, però ha de quedar clar que no reivindiquem la República, ni la independència de Catalunya, sinó la llibertat dels presos polítics.