“Nosaltres necessitàvem fer-ho i ho vam fer. Però quan vam quedar satisfets del tot, quan vam dir «ara ja està, ho hem aconseguit», va ser quan els presos, via Twitter, ens van fer saber que els havia arribat el nostre gest”. Gabi Tomàs no pot evitar emocionar-se quan parla de l’experiència que va viure entre el 27 i el 30 d’abril. Ell va ser un dels impulsors de la marxa per relleus que va tenir lloc en aquests dies entre Barcelona i les presons d’Estremera, Soto del Real i Alcalá-Meco, on estan tancats Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell i Dolors Bassa. Un munt d’emocions es van aplegar i van empènyer aquesta iniciativa que van fer possible les 280 persones que hi van participar, sense cap incident, sense ni un problema. “Estem al·lucinats de com va anar. En un esdeveniment com aquest sempre hi ha imprevistos, però vam treballar amb tanta implicació, amb tanta entrega i generositat, que tot va funcionar perfectament”, explica Tomàs.

L’espurna es va encendre aquest Nadal, en un domicili de Prats de Lluçanès on Anna Vilà i Santi Girvent van pensar homenatjar els presos polítics catalans amb una cursa que els portés des de Catalunya fins a les presons madrilenyes. La flama es va escampar, primer per la comarca i, finalment, arreu del país. “No som un grup d’amics, ens coneixem del Lluçanès però tenim colles diferents. Tot i així, l’objectiu era tan compartit i tan potent que ho hem donat tot. Per això hem aconseguit engrescar 280 persones, que han estat sempre al lloc on havien d’estar i que s’han implicat com nosaltres mateixos. Era fantàstic passar llista i que no hi faltés mai ningú”, assegura Gabi Tomàs.

Tot va anar rodat, les úniques dificultats les va posar el temps: la nit de diumenge a dilluns, per exemple, va ser especialment freda i plujosa. Però la marxa no es va aturar. Per altra banda, tampoc no hi va haver cap episodi d’hostilitat fora del territori català. Ben al contrari: “Teníem por del que passés en territori comanxe, però no vam trobar ni una mala cara, ni una mala paraula. A Aragó vam trobar gent d’entitats republicanes, que van celebrar el nostre pas per Osca, Binèfar i Montsó i que es van fer partícips de la nostra iniciativa. I a Madrid ens van rebre Madrileños por el Derecho a Decidir després d’una nit infernal, de llamps i pluja, amb un te i unes galetes. Ens van refer anímicament i físicament.”

El recorregut es va dividir en setze sectors d’entre cinquanta i seixanta quilòmetres i fins al tram número 10, situat a la localitat d’Algora (Guadalajara), els relleus es van fer de quatre en quatre. A partir d’aquell punt, la cursa es va desdoblar, cap a Estremera i Soto del Real, i els relleus es van fer de dos en dos. Amb tot, hi va haver molts participants que van córrer dos trams. A les presons d’Estremera i Soto del Real hi van arribar una cinquantena, molts d’ells hi van anar expressament per fer els últims metres i participar en l’entrega del llibre, amb la signatura de tots els participants i pròleg de Ramón Cotarelo, que, a través dels advocats, va arribar a mans de cadascun dels presos polítics catalans. El punt final, en tot cas, estava a Alcalá-Meco, on es van ajuntar les dues comitives. “Vam acabar molt a prop de les presons. Teníem por de fer massa soroll i que això perjudiqués els presos. Els advocats, però, ens van convidar a acostar-nos-hi”, aclareix Gabi Tomàs, que, a l’hora de treure conclusions, no pot amagar els seus sentiments: “Després de tot el que hem viscut, ara ens trobem a faltar. Però fem l’esforç de no veure’ns perquè ens hem de deixar una miqueta. Si ens tornéssim a veure ens faríem un fart de plorar.”