Els entrebancs i la incertesa queden enrere i Tarragona ja se centra, totalment, en els pròxims nou dies. Ahir es va donar el tret de sortida de la divuitena edició dels Jocs Mediterranis, que converteixen la capital de la Costa Daurada en l’epicentre esportiu del sud d’Europa i del nord d’Àfrica. La cerimònia d’obertura, que va agafar un important significat polític, es va fer finalment amb la presència del president de la Generalitat, Quim Torra, que fins ahir al migdia va mantenir la incògnita i que va compartir espai a la llotja del Nou Estadi amb el rei d’Espanya, Felip VI, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. El torcebraç amb el monarca, de qui el govern català demanava una disculpa per la “greu declaració política” –en paraules de Torra– posterior a la repressió de l’1 d’octubre, va acabar finalment sense cap resposta de Felip VI i amb Torra assistint a la cerimònia d’obertura, per bé que deixant clar que, d’ara endavant, no prendrà part en cap acte organitzat per la monarquia ni convidarà el rei a cap esdeveniment. Durant la cerimònia, Pedro Sánchez es va asseure entre Torra i el rei, al costat del qual hi havia el president del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis, Amar Addadi, i l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros.

En un Nou Estadi que no es va omplir ni de bon tros, Ballesteros va posar èmfasi, durant els parlaments, en la col·laboració dels diferents estaments públics. “Els Jocs són el treball conjunt de totes les institucions i de moltes voluntats, la unió que ens ha permès superar totes les dificultats”, va afirmar l’alcalde de Tarragona, que va tenir un record per als refugiats: “Tarragona no pot tancar els ulls a aquesta realitat.” Amar Addadi va agrair l’esforç a les institucions per “tirar endavant els Jocs malgrat les turbulències polítiques”. Felip VI, amb un parlament entre aplaudiments i alguns xiulets, va ser qui va donar els Jocs per inaugurats.

La història i el ric patrimoni de Tarragona i la seva essència mediterrània van centrar una cerimònia sense referències a la cultura catalana ni a la tarragonina. La música va tenir un gran protagonisme. Lucrecia va interpretar la cançó Tarracus; Maria Àngels, la popular Mediterráneo, de Joan Manuel Serrat, i el col·lectiu PeTaCa, l’himne compost per als Jocs, titulat Juguem per viure. Tot seguit, amb cent voluntaris sobre la gespa en representació dels 3.500 que fan possibles els Jocs, va tenir lloc la desfilada dels 26 països, amb Grècia al capdavant i Espanya, amb Mireia Belmonte d’abanderada, en l’últim lloc. En total, prop de 4.000 esportistes que competiran en 33 disciplines i setze seus. Després, més música, amb Antonio Orozco.

Un dels moments sorprenents va ser l’arribada de la bandera del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis per l’aire, portada per paracaigudistes de l’exèrcit espanyol. La van desplegar i passejar per l’estadi sis antics campions, els nedadors Santiago Esteva, Albert Duch i Sílvia Fontana; l’atleta Jesús Ángel García Bragado; la gimnasta Bito Fuster, i la jugadora d’handbol Carme Rams. El cos de gala de la Guàrdia Urbana va ser l’encarregat d’hissar-la.

L’element central de la cerimònia, titulada Somnis de pedra i aigua –a càrrec de l’empresa barcelonina Focus Events i creada per Hansel Cereza–, va ser la reproducció d’un impluvium, l’estructura domèstica de les antigues cases romanes dissenyada per recollir l’aigua de la pluja, que ocupava la part central del terreny de joc i que va servir d’escenari per a les actuacions i els parlaments. L’aigua i el patrimoni romà van tornar a estar presents en les coreografies de la part final, en què hi va haver els juraments dels atletes i els jutges, una altra cançó de Lucrecia i focs artificials per cloure la cerimònia.