Vaig començar amb sis anys. Era una nena molt moguda, a casa no m’aguantaven gaire i els meus pares sabien que l’atletisme era un esport que requeria molt d’exercici i que cansava. Primer m’entrenava a les pistes universitàries, les que tenia més a prop de casa, fins que fa tres anys vaig fitxar per l’Hospitalet. Al principi ho compaginava amb el bàsquet: m’agradava i no ho feia gens malament.

Sí, el meu pare havia fet mitja distància [800 i 1.500 m] i també obstacles. Ara diu sempre que hauria estat millor velocista, però estava en un club de fons i és el que li tocava.

Per sort des de petita em van ensenyar i vaig provar diferents modalitats abans d’haver d’escollir-ne una. La veritat és que feia de tot, però a la llarga la que em va anar millor era aquesta i, a més, les tanques m’agraden molt.

És una prova dura però també molt completa. No només has de córrer i ser més ràpid que els altres sinó que has de definir la teva estratègia, les passes que has de fer abans de cada tanca i regular el ritme.

Els entrenaments han estat pràcticament els mateixos amb canvis lleugers. El que sí que he millorat és com competir en cada moment en una prova tan complexa com aquesta; l’experiència i l’entrenador t’ajuden molt.

Ell sempre m’ha ensenyat que faci un ritme molt regular, que surti bé però no al màxim per no quedar-me sense forces i donar-ho tot en la recta final.

He acabat aquest any segon de batxillerat amb la selectivitat inclosa, que és l’any més dur; a la tardor començaré els estudis universitaris d’administració i direcció d’empreses i per l’experiència crec que ho podré portar bé.

Ens entrenem juntes des de petites i som molt amigues tot i la rivalitat que teníem sobretot abans quan corríem juntes en els campionats de base en tanques i en les proves de velocitat. S’ha de dir que sempre em guanyava en tot. Ja la veia com una atleta d’un altre nivell.

Quan veus córrer Sydney McLaughlin (EUA, 1999) i la facilitat amb què li surten les marques [52.75, 2018] és difícil no quedar impressionada si fas la mateixa prova.

Faig moltes coses però és qüestió d’organitzar-se i també crec que l’atletisme m’ha donat uns valors que no tindria. Soc la persona soc gràcies a l’atletisme. La constància és un dels més importants i fer sacrificis per obtenir després uns resultats també ho acabes agraint.

Sempre em ve de gust estar amb les amigues i també estar amb la família i els caps de setmana que puc vaig a Viladrau amb els pares.

Estic en bona forma i aniré al màxim; si faig marca personal crec que puc arribar a les semifinals. No m’agrada, això sí, córrer al matí i m’ha tocat fer-ho a les deu. Em tocarà aixecar-me a dos quarts de set.

Ho tinc present i de tant i tant miro el calendari però tampoc vull obsessionar-m’hi.

Els canvis en l’atletisme espanyol són bons i es notaran. M’agrada les mínimes que han posat per a joves per a l’europeu perquè per a nosaltres és molt difícil aconseguir-les i en canvi amb aquestes marques molts mantenim la il·lusió, ens motivem no només per continuar-nos entrenant sinó per fer-ho la temporada següent.