“Soc la persona que soc gràcies a l’atletisme”

Vaig començar amb sis anys. Era una nena molt moguda, a casa no m’aguan­ta­ven gaire i els meus pares sabien que l’atle­tisme era un esport que reque­ria molt d’exer­cici i que can­sava. Pri­mer m’entre­nava a les pis­tes uni­ver­sitàries, les que tenia més a prop de casa, fins que fa tres anys vaig fit­xar per l’Hos­pi­ta­let. Al prin­cipi ho com­pa­gi­nava amb el bàsquet: m’agra­dava i no ho feia gens mala­ment.

Sí, el meu pare havia fet mitja distància [800 i 1.500 m] i també obs­ta­cles. Ara diu sem­pre que hau­ria estat millor velo­cista, però estava en un club de fons i és el que li tocava.

Per sort des de petita em van ense­nyar i vaig pro­var dife­rents moda­li­tats abans d’haver d’esco­llir-ne una. La veri­tat és que feia de tot, però a la llarga la que em va anar millor era aquesta i, a més, les tan­ques m’agra­den molt.

És una prova dura però també molt com­pleta. No només has de córrer i ser més ràpid que els altres sinó que has de defi­nir la teva estratègia, les pas­ses que has de fer abans de cada tanca i regu­lar el ritme.

Els entre­na­ments han estat pràcti­ca­ment els matei­xos amb can­vis lleu­gers. El que sí que he millo­rat és com com­pe­tir en cada moment en una prova tan com­plexa com aquesta; l’experiència i l’entre­na­dor t’aju­den molt.

Ell sem­pre m’ha ense­nyat que faci un ritme molt regu­lar, que surti bé però no al màxim per no que­dar-me sense for­ces i donar-ho tot en la recta final.

He aca­bat aquest any segon de bat­xi­lle­rat amb la selec­ti­vi­tat inclosa, que és l’any més dur; a la tar­dor començaré els estu­dis uni­ver­si­ta­ris d’admi­nis­tració i direcció d’empre­ses i per l’experiència crec que ho podré por­tar bé.

Ens entre­nem jun­tes des de peti­tes i som molt ami­gues tot i la riva­li­tat que teníem sobre­tot abans quan corríem jun­tes en els cam­pi­o­nats de base en tan­ques i en les pro­ves de velo­ci­tat. S’ha de dir que sem­pre em gua­nyava en tot. Ja la veia com una atleta d’un altre nivell.

Quan veus córrer Syd­ney McLaugh­lin (EUA, 1999) i la faci­li­tat amb què li sur­ten les mar­ques [52.75, 2018] és difícil no que­dar impres­si­o­nada si fas la mateixa prova.

Faig mol­tes coses però és qüestió d’orga­nit­zar-se i també crec que l’atle­tisme m’ha donat uns valors que no tin­dria. Soc la per­sona soc gràcies a l’atle­tisme. La constància és un dels més impor­tants i fer sacri­fi­cis per obte­nir després uns resul­tats també ho aca­bes agraint.

Sem­pre em ve de gust estar amb les ami­gues i també estar amb la família i els caps de set­mana que puc vaig a Vila­drau amb els pares.

Estic en bona forma i aniré al màxim; si faig marca per­so­nal crec que puc arri­bar a les semi­fi­nals. No m’agrada, això sí, córrer al matí i m’ha tocat fer-ho a les deu. Em tocarà aixe­car-me a dos quarts de set.

Ho tinc pre­sent i de tant i tant miro el calen­dari però tam­poc vull obses­si­o­nar-m’hi.

Els can­vis en l’atle­tisme espa­nyol són bons i es nota­ran. M’agrada les mínimes que han posat per a joves per a l’euro­peu perquè per a nosal­tres és molt difícil acon­se­guir-les i en canvi amb aques­tes mar­ques molts man­te­nim la il·lusió, ens moti­vem no només per con­ti­nuar-nos entre­nant sinó per fer-ho la tem­po­rada següent.