Alta fidelitat
Sergi Mach (1997) i Arnau Palahí (1996) inicien el seu tercer curs al primer equip
Des de l’inici van assumir el pes ofensiu per la marxa dels referents, que van emprendre aventures per a les quals ells han decidit esperar
El Bordils juga aquest vespre (21 h) el primer amistós de pretemporada, a casa amb l’Adrianenc –que acaba de pujar i debuta a plata, aquest curs–, i una setmana després del primer partit oficial. En la supercopa contra el Granollers (25-31), el Blanc i Verd va tornar a veure jugar Sergi Mach (1997) i Arnau Palahí (1996), autors de tres i cinc gols –tots en la segona meitat–. Un èxit, veient la diàspora de jugadors els darrers tres estius per marxar a l’Asobal (Marc Canyigueral i Eduard Nonó), a l’estranger (Esteve Ferrer) i fins i tot a plata fa un any (Dalmau Huix). A l’inici del seu tercer curs a la plantilla de l’equip de la segona categoria estatal, cap d’ells dos vol reconèixer haver rebut ofertes aquest estiu. No es poden comptar amb els dits de les mans...
“Per a qualsevol esportista l’objectiu és aspirar al màxim. I ser professional seria un somni fet realitat. Potser ara no, però d’aquí a un any o dos...”, diu Mach, sobre els rumors i la il·lusió que li faria, un cop hagi acabat comptabilitat i finances. Ja és llicenciat Palahí, en enginyeria agroalimentària, i amb el màster pendent, per a la temporada que ve. “Tal com està l’handbol, allà on et truquen o hi has d’anar a estudiar o... Ara on treballo cobro el doble del que cobraria en alguns equips”, diu el tercer màxim golejador de la categoria la temporada passada, que assegura que ha dit al club que no havia rebut cap temptació per evitar-los preocupacions.
L’aprenentatge
“Cada any marxa algú i ha de pujar gent i agafar el seu rol. Ens va tocar i per sort ho vam saber tirar endavant”, diu Mach amb referència a l’arribada al primer equip. “Érem joves i el treball físic que duia la gent, amb experiència a la categoria... Ho has de suplir amb altres coses: tàcticament, visió de joc...”, afirma sobre la condició, esquifida, que tenien respecte als rivals. “Tenia 18 i 19 anys i, és clar, em trobava amb defenses de 30 o 35 que pesaven 100 quilos i potser feien gairebé dos metres. Podia ser molt bo tècnicament o tàcticament, però amb aquest pes no tenia res a fer”, recorda Palahí, sobre el curs accelerat a plata que van haver de fer, amb Pau Campos a la banqueta i assumint responsabilitats des del primer dia.
Els focus
Amb aquest protagonisme, els conjunts rivals cada cop van focalitzar més el plantejament contra el Bordils en la seva figura. Com la defensa mixta 4-2 que la temporada passada es va convertir en un maldecap. “Ho vam patir i ens va costar. No hi estàvem acostumats o no ho havíem treballat prou i aquest any, per exemple, no ha marxat ningú i ha vingut gent. I si ens fan aquesta mixta hi haurà l’Esteve, en Xicu, en Canyi...”, diu el 3, que es frega les mans amb el nivell de l’equip per a aquest curs: “Fa molts anys que ens coneixem i la clau és que hi ha molta més gent. Per això el ritme no baixa i aquesta mobilitat pot durar 60 minuts.” “Ho hem evolucionat i aquest any amb en Canyi, si pot jugar, és un altre jugador lateral dret esquerrà que si ens fan una 4-2 s’afartarà de fer gols. O altres com l’Esteve, que té un un contra un molt bo i amb una 4-2 amb espais... No ens la poden fer”, assegura el canoner de l’equip, que sobre els que han tornat diu: “L’Esteve mentre jugava a França ja venia a entrenar-se. I coneix el club, el joc... És el que diem: aquest any no només no hem perdut jugadors que marxen sinó que ens hem nodrit de tres jugadors. Un amb quilos i experiència com és en Masmi, un lateral esquerrà –que a plata no n’hi ha gaires del seu nivell–, i l’altre l’Esteve, que no cal definir-lo. La categoria puja de nivell i hi ha hagut una injecció molt alta de diners.” I hi afegeix: “Amb el mateix bloc, a veure si podem començar amb el nivell de la segona volta d’altres anys. Si ho fem, escalarem posicions segur i no ens salvarem la penúltima jornada sinó molt abans.” “L’inici pot ser millor: ve gent nova i ningú ha marxat”, diu Mach, que hi afegeix l’objectiu de l’equip de Sergi Catarain: “Hi ha més gent que pot entrar a la rotació i jo, per exemple, vull aspirar a més. Hem de ser ambiciosos però sempre tocant de peus a terra. Tot arribarà.”
Les referències que poden demanar els les donen els seus referents
“En aquest vestidor són experiències que ja s’han viscut. I si algun dia arriba ells sempre t’ajudaran a prendre una decisió. N’hem parlat, de la diferència física i el típic que parles amb ells. Perquè per a nosaltres eren com un ídol. Jo quan va marxar en Canyi no era ni sènior, però el veia com una referència i per això agrada, parlar amb ells”, explica Sergi Mach, que ara comparteix el dia a dia amb un jugador que ha jugat tres anys a la màxima categoria. Marc Canyigueral va ser el primer a saltar del Bordils a plata a l’Asobal (Aranda un any i Conca dos) i, l’estiu següent, va ser Nonó el que va marxar per dos anys. “Si marxava hi havia moltes possibilitats d’anar a l’Asobal, sí. Però de no jugar gaire o fer-ho deu minuts. I amb 22 anys, deu o cinc o cap minut era frenar la projecció. No es pot descartar mai perquè tothom somia jugar al màxim nivell i ser professional, però ara mateix, amb el meu nivell, crec que seria un error. Si en un futur em veig millor, i que no només podria ser un recanvi sinó jugar de titular, 20 o 30, que és una mica el que va fer l’Edu quan va anar al Bidasoa, això sí que seria interessant. I la vida dona moltes voltes i ves a saber on seré d’aquí a tres anys”, afirma Arnau Palahí.