El poder de l’adrenalina
Rem. “Havíem vist que teníem possibilitats de guanyar una medalla”, diu Aina Cid sobre el bronze que va aconseguir amb Anna Boada, que confirma: “Era el primer any que teníem una oportunitat”
El podi d’Aina Cid (Amposta, 1994) i Anna Boada (Barcelona, 1992) en el dos sense timoner a Plovdiv (Bulgària) va ser el primer del rem català i estatal des del bronze de la banyolina Teresa Mas de Xaxars, el 2006 a Eton (Gran Bretanya) en escull lleuger. Aquesta medalla confirma la progressió de la parella formada per als Jocs de Rio, en què van ser sisenes en la final. Fa un any, a Sarasota (EUA), van ser cinquenes al mundial, i aquest, segones en la copa del món a Belgrad. “Normalment sempre hi anem amb l’objectiu d’arribar a la final. I havíem vist que sí, que teníem possibilitats de guanyar una medalla. Després, l’objectiu ja va ser aconseguir-la”, va dir l’ampostina respecte a l’evolució de l’objectiu que tenien. Ho confirmava Boada: “Va ser el primer any que vèiem possible la medalla: a Rio vam entrar a la final però sabíem perfectament que estàvem molt lluny del podi i, a més, ens havíem desgastat molt per arribar-hi. L’any passat sabíem que els altres eren superiors però que potser teníem alguna possibilitat... Aquest vèiem que era el primer any que realment teníem una oportunitat.”
El seu moment
“Amb els entrenadors vam plantejar una final en què separàvem una mica la primera meitat de la segona. En la primera es tractava de centrar-nos molt en els aspectes que ens podien ajudar a ser una mica més ràpides. I a mesura que passaven els metres sabíem que probablement estaríem amb Itàlia, a la guerra més o menys, i que segurament elles estarien al davant. Per això en els darrers metres sabíem que ens tocaria donar-ho tot”, recorda Aina Cid sobre la final, en què van ser terceres amb un temps de 7:04.600 i sortint amb la pitjor marca de la regata. “Ens ho havíem de prendre amb calma, que aquesta emoció per voler tenir medalla no ens jugués una mala passada i sortir més fort del que ja podíem anar. I a partir dels últims 500 metres sí que ens vam deixar portar per l’emoció i va ser aquest punt d’adrenalina el que ens va donar la medalla”, explica Anna Boada d’una regata en què van quedar lluny de l’embarcació canadenca, or amb 6:50.670, i de la plata de Nova Zelanda (6:52.960). “En les semifinals havien fet un temps que mai de la vida hem fet”, assegurava la barcelonina.
I el que els ve ara
“No diria que és impossible però sí molt ambiciós, posar com a objectiu una medalla. Les embarcacions que vam tenir al davant estan una mica lluny. I és possible que en surtin d’altres amb la mateixa velocitat o més o menys com nosaltres. Però si seguim treballant com fins ara, i amb constància... És el meu somni i treballaré per a això”, afirmava Cid sobre la possibilitat de repetir el podi d’aquí a dos anys, en la que seria la segona cita olímpica del bot català. I hi afegia: “Hem fet un bronze, però queden dos anys i la gent també s’entrenarà de valent. Som una de les tripulacions que pot estar al davant i tornar a la final, però ser-hi és difícil. I tripulacions que aquest any no han entrat, poden ser-hi. No crec que sigui impossible, però caldrà treballar molt.” Les catalanes s’hauran de guanyar la plaça olímpica l’any que ve a Linz (Àustria). “Hem de gaudir aquest moment i també que hem de seguir treballant per poder estar entre els onze primers i classificar-nos”, deia Anna Boada, que no espera una pressió afegida: “Jo no la sento. Entrar a la final sempre serà un èxit, és molt difícil. Sí que m’agradaria estar més a prop de les primeres.”