Bé ara, en principi ja està. Va ser un bon ensurt. Tinc un dolor abdominal al fetge i fa molt temps que l’arrossego, des de la primera Titan Desert [2013, la va guanyar]. Em van fer ressonàncies i no va sortir res, però aquest any em va tornar a fer molt mal i em van dir que tenia un tumor al fetge. Això va ser a Puigcerdà, i directament a Barcelona. Finalment, amb la ressonància de fa cinc anys van veure que tinc angiomes. Són tumors benignes al fetge, petits. I és de naixement i en principi no són cap perill. Però jo tinc mal, a vegades més i a vegades gens. Es pot suportar, però molesta.

Bé, no ho sabia ningú, només la federació. Estava molt atabalada, després d’una cursa vaig vomitar i en una altra tenia sang a l’orina. Pensava que tenia càncer... I resulta que no era res.

Bé, vaig anar a la Rioja perquè em venia de gust. No m’havia entrenat gens i no em veia anant a la copa del món el cap de setmana. Aquest any la temporada de bici l’agafo amb moltes ganes i il·lusió, de mirar de fer bé alguna copa del món i consolidar-me en marató. Però vinc d’una temporada d’esquí molt llarga i dura i, també, molt bona. I amb la bici anem pas a pas, tinc el calendari una mica a l’aire i ens l’anem organitzant cada dues setmanes. No em vull atabalar.

El cross country és una disciplina molt dura, m’agradaria ser-hi tot l’any, però he estat set mesos sense tocar la bici. I hem de ser realistes: ara vaig a Novo Mesto i allà ja veurem, amb el poc que m’he entrenat, què tal estic. És una temporada diferent per a mi perquè, com aquest any, mai havia estat tant temps sense tocar la bici. He perdut molts punts UCI també, estic molt enrere en el rànquing... No es pot estar al davant en tot, en dos esports al mateix temps. L’any que ve sí, que només faré bici i m’hi centraré més. Aquest any acabo molt satisfeta amb la temporada d’hivern i ho vull gaudir: exigir-me molt amb la bici no seria bo... Ja ho veurem.

Sempre m’ho demanen, això. I és evident que la possibilitat de disputar uns Jocs hi és, però només hi haurà una plaça, i jo sempre dic que la persona que està millor i té més possibilitats d’anar-hi és la Rocío [Rocío del Alba García, companya en el BH de Carlos Coloma i el banyolí Josep Duran]. Porta molts anys fent només això i centrada en el cross country. I de moment està anant mot ràpida fins i tot acabant en el tretzè lloc l’altre dia. Tant de bo hi pogués anar, però jo no he jugat totes les cartes i no m’hi he centrat durant tres anys. He volgut seguir fent esquí i s’ha de veure, però en principi dubto que hi pugui anar.

Ha estat un any que sí que he estat regular, que he tingut les millors sensacions en les tres disciplines [individual, esprint i vertical]. Al final he aconseguit ser polivalent i he estat l’única de la copa del món que ha fet podi en totes tres. Molt contenta, i sí que a la Xina... Al principi ni tan sols volia fer tota la copa del món i acabar després del mundial [va guanyar l’esprint, al març]. Però al ser la líder de la general em vaig veure obligada a lluitar fins al final [abril].

És molt exigent seguir-la, i més si dobles temporada. Els esquiadors de muntanya que estan al davant i aguanten amb regularitat tot l’any són els únics que només fan un esport. I això passa en tots, amb l’experiència veus que doblar és molt complicat: ho he fet molts anys, i haver guanyat la copa del món i un campionat del món fa que ja no pugui assolir més. Ha estat un repte i tinc ganes d’assumir-ne de nous. Alguna Gran Course, alguna copa del món més per gaudir i agafar forma. Però centrada en el calendari de bici.