“No he jugat totes les cartes”

Bé ara, en prin­cipi ja està. Va ser un bon ensurt. Tinc un dolor abdo­mi­nal al fetge i fa molt temps que l’arros­sego, des de la pri­mera Titan Desert [2013, la va gua­nyar]. Em van fer res­sonàncies i no va sor­tir res, però aquest any em va tor­nar a fer molt mal i em van dir que tenia un tumor al fetge. Això va ser a Puig­cerdà, i direc­ta­ment a Bar­ce­lona. Final­ment, amb la res­sonància de fa cinc anys van veure que tinc angi­o­mes. Són tumors benig­nes al fetge, petits. I és de nai­xe­ment i en prin­cipi no són cap perill. Però jo tinc mal, a vega­des més i a vega­des gens. Es pot supor­tar, però molesta.

Bé, no ho sabia ningú, només la fede­ració. Estava molt ata­ba­lada, després d’una cursa vaig vomi­tar i en una altra tenia sang a l’orina. Pen­sava que tenia càncer... I resulta que no era res.

Bé, vaig anar a la Rioja perquè em venia de gust. No m’havia entre­nat gens i no em veia anant a la copa del món el cap de set­mana. Aquest any la tem­po­rada de bici l’agafo amb mol­tes ganes i il·lusió, de mirar de fer bé alguna copa del món i con­so­li­dar-me en marató. Però vinc d’una tem­po­rada d’esquí molt llarga i dura i, també, molt bona. I amb la bici anem pas a pas, tinc el calen­dari una mica a l’aire i ens l’anem orga­nit­zant cada dues set­ma­nes. No em vull ata­ba­lar.

El cross country és una dis­ci­plina molt dura, m’agra­da­ria ser-hi tot l’any, però he estat set mesos sense tocar la bici. I hem de ser rea­lis­tes: ara vaig a Novo Mesto i allà ja veu­rem, amb el poc que m’he entre­nat, què tal estic. És una tem­po­rada dife­rent per a mi perquè, com aquest any, mai havia estat tant temps sense tocar la bici. He per­dut molts punts UCI també, estic molt enrere en el rànquing... No es pot estar al davant en tot, en dos esports al mateix temps. L’any que ve sí, que només faré bici i m’hi cen­traré més. Aquest any acabo molt satis­feta amb la tem­po­rada d’hivern i ho vull gau­dir: exi­gir-me molt amb la bici no seria bo... Ja ho veu­rem.

Sem­pre m’ho dema­nen, això. I és evi­dent que la pos­si­bi­li­tat de dis­pu­tar uns Jocs hi és, però només hi haurà una plaça, i jo sem­pre dic que la per­sona que està millor i té més pos­si­bi­li­tats d’anar-hi és la Rocío [Rocío del Alba García, com­pa­nya en el BH de Car­los Coloma i el banyolí Josep Duran]. Porta molts anys fent només això i cen­trada en el cross country. I de moment està anant mot ràpida fins i tot aca­bant en el tretzè lloc l’altre dia. Tant de bo hi pogués anar, però jo no he jugat totes les car­tes i no m’hi he cen­trat durant tres anys. He vol­gut seguir fent esquí i s’ha de veure, però en prin­cipi dubto que hi pugui anar.

Ha estat un any que sí que he estat regu­lar, que he tin­gut les millors sen­sa­ci­ons en les tres dis­ci­pli­nes [indi­vi­dual, esprint i ver­ti­cal]. Al final he acon­se­guit ser poli­va­lent i he estat l’única de la copa del món que ha fet podi en totes tres. Molt con­tenta, i sí que a la Xina... Al prin­cipi ni tan sols volia fer tota la copa del món i aca­bar després del mun­dial [va gua­nyar l’esprint, al març]. Però al ser la líder de la gene­ral em vaig veure obli­gada a llui­tar fins al final [abril].

És molt exi­gent seguir-la, i més si dobles tem­po­rada. Els esquia­dors de mun­ta­nya que estan al davant i aguan­ten amb regu­la­ri­tat tot l’any són els únics que només fan un esport. I això passa en tots, amb l’experiència veus que doblar és molt com­pli­cat: ho he fet molts anys, i haver gua­nyat la copa del món i un cam­pi­o­nat del món fa que ja no pugui asso­lir més. Ha estat un repte i tinc ganes d’assu­mir-ne de nous. Alguna Gran Course, alguna copa del món més per gau­dir i aga­far forma. Però cen­trada en el calen­dari de bici.