L’evolució de Rafa Nadal des que va derrotar l’argentí Mariano Puerta en la final de Roland Garros del 2005, el seu primer títol a París, no ha estat només estètica. Amb sacrifici ha anat polint premeditament el seu joc tant des del punt de vista tècnic com tàctic fugint de l’estereotip de jugador defensiu “tot físic” que va marcar la seva irrupció en el circuit. Sense la metamorfosi, probablement no hauria resistit quinze anys al capdamunt del tennis mundial. El desgast en la part inicial de la seva carrera era brutal. Les diferències no són només evidents quant a l’estètica, amb un Nadal amb els cabells llargs, una samarreta sense mànigues i pantalons pirates blancs.

A pesar d’haver tingut sempre una dreta poderosa que ha anat millorant fins a convertir-la en la millor amb efecte del circuit, sovint el primigeni Nadal havia de recórrer a una gran capacitat defensiva per acabar tombant els rivals. La versió 2.0 de Nadal és força més expeditiva i escurça el temps en pista sense arribar, per descomptat, als límits de Roger Federer. El manacorí ha millorat sensiblement el seu servei tant en velocitat com en varietat. Ha passat dels 180 quilòmetres per hora als 200. Amb l’arribada de Carles Moyà al seu equip des de fa dos anys també va progressar amb el seu segon, fet que li permet construir els punts amb més facilitat. El revés també ha experimentat una millora significativa. Un canvi en el moviment, el qual acaba més endavant que abans, com explicava ara fa dos anys el seu tècnic Francis Roig, li ha donat més velocitat. El seu revés creuat és ara una mena de segona dreta. En les etapes inicials se’l cobria prou sovint per entrar de dreta. Ara evita desplaçaments superflus.