La teoria de l’evolució
La motivació ha impulsat Nadal a un treball perseverant que s’ha traduït en una millora substancial dels cops que li ha permès ser més agressiu i dominar en terra durant quinze anys des que es va estrenar a París el 2005
L’evolució de Rafa Nadal des que va derrotar l’argentí Mariano Puerta en la final de Roland Garros del 2005, el seu primer títol a París, no ha estat només estètica. Amb sacrifici ha anat polint premeditament el seu joc tant des del punt de vista tècnic com tàctic fugint de l’estereotip de jugador defensiu “tot físic” que va marcar la seva irrupció en el circuit. Sense la metamorfosi, probablement no hauria resistit quinze anys al capdamunt del tennis mundial. El desgast en la part inicial de la seva carrera era brutal. Les diferències no són només evidents quant a l’estètica, amb un Nadal amb els cabells llargs, una samarreta sense mànigues i pantalons pirates blancs.
A pesar d’haver tingut sempre una dreta poderosa que ha anat millorant fins a convertir-la en la millor amb efecte del circuit, sovint el primigeni Nadal havia de recórrer a una gran capacitat defensiva per acabar tombant els rivals. La versió 2.0 de Nadal és força més expeditiva i escurça el temps en pista sense arribar, per descomptat, als límits de Roger Federer. El manacorí ha millorat sensiblement el seu servei tant en velocitat com en varietat. Ha passat dels 180 quilòmetres per hora als 200. Amb l’arribada de Carles Moyà al seu equip des de fa dos anys també va progressar amb el seu segon, fet que li permet construir els punts amb més facilitat. El revés també ha experimentat una millora significativa. Un canvi en el moviment, el qual acaba més endavant que abans, com explicava ara fa dos anys el seu tècnic Francis Roig, li ha donat més velocitat. El seu revés creuat és ara una mena de segona dreta. En les etapes inicials se’l cobria prou sovint per entrar de dreta. Ara evita desplaçaments superflus.
Lliçó de volea
La volea ha estat també un objecte de millora. De fet, ja va fer un pas endavant per aconseguir els dos títols de Wimbledon en finals històriques contra Federer i Berdych. Les seves pujades a la xarxa tenen un alt grau d’efectivitat. És una qüestió tècnica però també de selecció del moment, visió que fa extensiva a totes les facetes en el marc d’una millora tàctica general sempre dins d’un pla preconcebut que es mira més el melic que no pas el rival. Contra Thiem, va fer un magnífic i prolífic, tractant-se de terra batuda, 23/27 en punts en la xarxa, alguns dels quals també van ser provocats per les deixades del seu rival, a les quals va arribar gràcies a una acceleració prodigiosa i a una lectura ràpida. El valor que ha caracteritzat Nadal de sempre i que li ha permès marcar diferències, però, és la mentalitat. Fora de la pista l’ha catapultat per treballar la seva evolució amb il·lusió, fet que ell mateix destaca per damunt de qualsevol altre aspecte. Diumenge va donar els seus primers cops de puny tot just quan Thiem acabava de rebel·lar-se primer amb un break en el primer set i guanyant el segon parcial. La resposta va ser contundent.
Djokovic, més número 1; Bolsova, 90a
El títol de Nadal no ha impedit que el semifinalista Novak Djokovic, que ha sumat punts perquè el 2018 va caure en els quarts, incrementi el seu avantatge en l’ATP. No en va, havia guanyat els tres Grand Slams precedents. El rus Karen Khatxanov –quarts– i l’italià Fabio Fognini –vuitens–, s’enlairen al top 10. Feia 40 anys, des de Corrado Barazzutti (1979), que cap transalpí no se situava entre els deu millors. En noies, destaca l’ascens del vuitè lloc al segon de l’australiana i campiona a París Ashleigh Barty. La catalana Aliona Bolsova –vuitens– puja 47 llocs, fins al 90è, i entra per primer cop en el top 100. La palafrugellenca jugarà la setmana vinent el WTA de Mallorca.