M’ho agafo com una gran oportunitat. L’inici d’un camí en la bona direcció, i a veure si pot continuar prenent forma. L’any passat vaig córrer alguna cursa de l’Open de Girona, però no totes. Tampoc el vaig guanyar, i ha estat aquest 2019 que he guanyat totes les curses, he quedat campiona gironina, i en les copes catalanes els resultats han estat millors cada vegada. Soc líder de la general i de la Super Cup Massi, que dins la mateixa copa és una lliga superior amb més nivell: hi ha esportistes més internacionals, i també vaig primera.

Quan vaig guanyar el campionat de Catalunya, la selecció catalana es va fixar en mi i em va donar l’oportunitat de córrer el campionat d’Espanya sota el seu paraigua. En el team relay, que és la cursa de relleus, el primer noi va trencar la cadena, i el fet de recular a buscar-la i arreglar-la ens va comportar la desqualificació. Però va estar bé perquè vam demostrar que tots érem valents. I llavors en la cursa individual ho vaig fer bé, tot i caure. Em vaig mantenir amb possibilitats fins que amb la caiguda al final se me’n van anar, però per a mi és una victòria: l’any passat vaig quedar dotzena, i un segon lloc és quasi perfecte.

Per poder continuar progressant, i a la velocitat que ho hem fet sobretot aquest darrer any, el que tenim clar és que hem de disposar d’un equip professional al darrere: una estructura gran que em pugui dur a córrer copes del món. És el que m’agradaria fer, seria ideal poder-me dedicar a això, i és el que vull. Ara mateix soc una persona normal que tinc la meva feina, treballo de tarda i m’organitzo als matins per entrenar-me. I fins ara estava també estudiant i treballant. És molt complicat quan es té poc temps, i afecta la recuperació, perquè si estàs treballant, dreta...

A la piscina de Salt, a la UFEC. Hi faig d’entrenadora, d’adults i de joves. En el món del ciclisme de muntanya m’hi va introduir en Jordi Arteman, el meu entrenador. Em va animar a provar-ho, i fa dos anys i mig, a la piscina, em va dir que em donava una bici i que mirés de córrer una cursa de la copa catalana. No sabia si ho faria bé, però em va marcar l’objectiu d’acabar i prou. I sí, era això i passar-ho bé: acabava totes les curses i cada dia n’aprenia més, i em va acabar d’enganxar.

Venia de passar una època una mica desmotivada en l’aspecte esportiu, perquè havia estat en un centre d’alt rendiment, a la Blume d’Esplugues, i se’m va acabar la beca que tenia per triatló. I vaig començar a estudiar a la universitat. Amb la feina costava, i al final vaig deixar de fer esport. Tornar era l’excusa per recuperar-me a mi mateixa, saber que podia tornar a ser jo perquè de triatló n’havia fet de carretera i també de muntanya amb la BTT. Però mai ningú m’havia ensenyat a fer-hi res, sortia amb el meu pare, que li agrada molt, però en aquella etapa no tenia entrenador ni res.

En Jordi Arteman també m’hi ajuda, en la tècnica. Però sobretot em porta el físic en la preparació, hores, entrenaments... He conegut a principi d’aquest any l’Umbert Almenara, i des de fa tres mesos també m’està ajudant en Dani Oliveras, que havia fet trial i ha anat al Dakar... M’estan ajudant molt en aquest aspecte. Molt! Per a mi són dos ídols, i tot el que em diuen va a missa. Aquest triangle Jordi, Umbert i Dani és molt important per a mi.

Segurament quan estigui allà sí que passaré nervis, però en la copa catalana he pogut estar amb alguna d’elles, que venen a fer curses del calendari, i al final són noies normals i corrents com jo, que s’hi dediquen i són un exemple a seguir. Miraré d’aprendre’n perquè m’encantaria arribar a ser com elles. Jo confio que si en dos anys hem pogut fer tot això, i sense gaire infraestructura al darrere, si mai puc tenir l’oportunitat i algú aposta fort per mi segurament podran sortir aquests resultats.

Estic a l’edat ideal. Sí que hi ha noies de quaranta anys que encara estan competint, però també n’entren de joves i molt fortes. Però això et dona moltes esperances i crec que encara em queda molt temps.