“Tornar a casa és molt fàcil”

He estat dos anys fora i estic molt con­tent de tor­nar a casa. Fer-ho és sem­pre un gran què i tenia ganes de tor­nar a entre­nar perquè després de dos anys sense fer-ho... El pri­mer sí, amb la bufe­tada que em va donar la rea­li­tat roma­nesa amb tots els seus con­di­ci­o­nants extra­es­por­tius que no van encai­xar [des­tituït a Buca­rest al setem­bre]. En el segon ja tenia ganes de tor­nar, m’havia arri­bat alguna cosa i quan el club es va posar en con­tacte amb mi al juny van sor­tir tres opci­ons: coor­di­nació, segon equip, a veure com ho podíem com­pa­gi­nar... A dar­rera hora hi va haver la pos­si­bi­li­tat del pri­mer equip i els vaig dir que sí.

Gau­dir de plata un altre cop no ho podia refu­sar. Anava lli­gat, si aga­fava la coor­di­nació duria un equip. De la base per poder fer les dues coses perquè el que neces­si­tava era pista. Estava entre­nant noies de tec­ni­fi­cació però sense com­pe­tir i al final és l’adre­na­lina de la com­pe­tició. I estic con­tent de tor­nar a casa, de veure l’equip: ens hem retro­bat i m’han rebut molt i molt bé. Tor­nar a casa és molt fàcil.

Em va arri­bar l’opor­tu­ni­tat, com m’havien arri­bat altres pro­pos­tes abans, però en aquesta vaig pen­sar que era l’hora de llançar-me a la pis­cina. Ens ho vam mirar i sem­blava que anàvem, amb tota la segu­re­tat, a un lloc d’hand­bol seriós. I quan vam ser-hi ens vam tro­bar amb uns con­di­ci­o­nants extra­es­por­tius i de con­tracte que ens feien entrar en uns fun­ci­o­na­ments que no són ètics i en què nosal­tres no volíem par­ti­ci­par. Hi vam renun­ciar i al cap de quinze dies teníem la liqui­dació sobre la taula. Estem con­vençuts que si ho haguéssim accep­tat pro­ba­ble­ment encara hi seríem.

Des del punt de vista fami­liar va ser una experiència molt maca: els meus fills van poder viure dos mesos a l’estran­ger i prac­ti­car l’anglès. I jo sis mesos, que és una cosa que m’havia que­dat a dins quan era jove i per a mi va ser com un Eras­mus. Tor­nar-ho a pro­var? Més enda­vant quan els meus fills siguin més grans i si m’arri­ben més opor­tu­ni­tats de sor­tir a l’estran­ger, per què no?

Abans de mar­xar era una de les ofer­tes si sor­tia de Bor­dils: ser el direc­tor tècnic. I quan es va cre­uar la de Roma­nia vaig pri­o­rit­zar-la i aquesta va que­dar de banda. Ells van apos­tar per una altra per­sona i tenia pro­ble­mes labo­rals per com­pa­gi­nar-ho. La direcció tècnica és pro­fes­si­o­nal al cent per cent i després es van posar en con­tacte amb mi per posar-me d’adjunt. Quan va sor­tir la selecció feme­nina i la tec­ni­fi­cació, va ser la manera d’estar en con­tacte amb l’hand­bol. Neces­si­tava una feina, ja no tenia la de Roma­nia i n’estic molt con­tent, ara és la meva feina.

Tots ens fem grans i la plan­ti­lla està enve­llida, és clar. Està entre els 31 i 32 anys aquest nucli que dius i això té un cos­tat posi­tiu, que vol dir experiència, no posar-se nerviós o jugar-s’ho tot en un par­tit... I el nega­tiu és el físic, perquè no tens 24 anys i aguan­tar 30 par­tits és molt exi­gent, i si ho com­pa­gi­nes amb fei­nes encara més. A aques­tes edats tens res­pon­sa­bi­li­tats fami­li­ars i labo­rals també més grans que amb 24 anys i això vol dir que, jus­ti­fi­cat tot, fal­taràs a algun entre­na­ment...

Hem per­dut tres grans juga­dors de la tem­po­rada pas­sada a aquesta. I no n’hem incor­po­rat cap. Oriol Márquez, el pivot titu­lar. Sergi Mach, que quan es van fer els punts l’any pas­sat segu­ra­ment va coin­ci­dir que ell era a la pista i ara és al Ciu­dad Real. I en Marc Com­bis, que era la meva mà esquerra a la pista. Ell i Marc Prat m’acom­pa­nyen des d’infan­til i per a mi és una con­fiança bru­tal, ens enteníem amb una mirada. I hi hem afe­git gent del segon equip que haurà de fer un pas enda­vant.

La plan­ti­lla està molt moti­vada, amb mol­tes ganes de tre­ba­llar. Hem fet una pre­tem­po­rada espec­ta­cu­lar com recordo dels pri­mers anys, els ho he dit. Els resul­tats ens posa­ran al nos­tre lloc, la cate­go­ria és més exi­gent.

Des del punt de vista ofen­siu tin­drem pro­ble­mes. Tenim falta de gol i l’any pas­sat tro­ba­ven mol­tes solu­ci­ons basant-se en el pivot. Amb en Jairo i en Mas­mi­quel tenim la posició coberta i és veri­tat que altres juga­dors hau­ran d’aga­far res­pon­sa­bi­li­tat com en Palahí, però també hi ha Esteve [Fer­rer], Canyi, Xicu Rei­xach, Gerard Farar­rons, Pep Rei­xach... I en Prat i l’Ignasi, que sem­pre hi són, i tam­poc hem d’obli­dar la referència de Jordi a la por­te­ria.

Sí, aquests juga­dors ja fa anys que juguen a plata; que asse­gu­rin una feina ben feta i els joves els puguin donar des­cans i minuts de qua­li­tat quan apa­re­gui el des­gast o peti­tes lesi­ons.

Tenim molta feina feta al ves­ti­dor. No m’he d’impo­sar ni convèncer a ningú. La gent creu en el pro­jecte i pot sor­tir bé o mala­ment, però com a mínim la gent creu que anem enda­vant. I en el vídeo mateix que surt a les xar­xes remar­quem la plan­ti­lla, amb imat­ges actu­als d’ells quan van arri­bar al club; estem par­lant de plan­ter i és això. Nens que des dels cinc o sis anys són al club jugant a hand­bol i no hi ha cap fit­xatge, i això ens dona fide­li­tat, com­promís, creure en uns colors, un club i un pro­jecte... És un avan­tatge i com diu el vídeo “sols el poble salva el poble”. Quan hi era abans ho feia i m’agrada molt: fa pinya i al juga­dor també li agrada tot i ser ama­teur. I per­dre mig entre­na­ment et dona un valor afe­git, intan­gi­ble, que al final suma.